En un moment en que, si molt convé, fins i tot països que no van amagar les seves simpaties pel nazisme semblen ara atorgar-se el mèrit de figurar al bàndol dels vencedors en la Segona Guerra Mundial, és prou oportú recordar el paper d’aquells personatges que sí que van tenir un paper decidit i desinteressat en el camí cap a la victòria aliada.

És el cas d’un nom no prou conegut, el de Nancy Wake (1912-2011), una dona australiana nascuda a Nova Zelanda que amb la seva participació en les xarxes de la resistència francesa va aportar el seu granet de sorra a la desfeta del nazisme.

Ara, amb la publicació del llibre Nancy Wake. La espía más buscada de la Segunda Guerra Mundial (Antonio Machado Libros, 2019) arriba en castellà la biografia d’una maquisarda que va actuar en territori francès al llarg de tot el conflicte bèl·lic demostrant la importància de moltes persones que, lluny de l’esfera militar, van saber afrontar el repte que la història els va posar al davant.

L’autor d’aquesta biografia, Peter FitzSimons –el qual, en un altre ordre de coses, és l’actual president de l’Australian Republican Movement– va poder comptar amb el testimoni de la interessada, que va poder explicar tots els detalls poc abans de la seva mort als 98 anys. L’experiència viscuda, a més d’un ampli treball de recerca han donat lloc a la història de la vida d’una dona que va aconseguir entrar a la llista de sospitosos més buscats de la Gestapo, que la va batejar amb el nom de batalla de El ratolí blanc, un malnom que va conviure amb àlies de la clandestinitat com Madame Andrée, Hèléne, Witch, Lucienne Carlier o Shirley Anne Keneddy.

Una dona empoderada

Però anem a pams. La vida de Nancy Wake és la d’una dona empoderada, que com la protagonista del seu llibre preferit, Anna de les Teules Verdes (Lucy Maud Montgomery) decideix trencar amb les convencions socials i embrancar-se en un viatge que la portaria d’Austràlia a Londres passant per Nova York. I d’allà a Paris, on va fer de periodista als anys trenta i va prendre contacte amb el nazisme en un viatge exprés a Berlín.

Moltes dones van tenir un paper destacat al maquis / Wikipèdia

Aviat les seves conviccions li van fer prendre la decisió de lluitar contra Hitler i els seus acòlits i va trobar l’oportunitat de fer-ho des de Marsella, la ciutat on es va cassar amb un home de negocis. Conductora d’ambulàncies de primera hora, amb la desfeta de França entra en contacte amb la résistance i comença a organitzar xarxes d’escapament cap als Pirineus de presoners de guerra britànics. Es calcula que 1.037 persones van poder creuar la frontera francoespanyola gràcies a Nancy Wake, que en aquells temps ja s’havia convertit, com diu el subtítol del llibre, en l’espia més buscada de la Segona Guerra Mundial.

Reclutada pel SOE

Amb tot, el seu camp d’actuació no va ser l’espionatge pròpiament dit, sinó l’organització de xarxes de fuga en una primera etapa de la guerra, i l’organització logística del maquis en una segona. Entremig, una rocambolesca escapada pels Pirineus, de Perpinyà a Besalú, i un viatge al Regne Unit on va ser reclutada pel SOE (Special Operations Executive) l’organització militar britànica dedicada a l’espionatge, el sabotatge i el suport a les forces de resistència de l’Europa ocupada.

De tornada a França, a Wake se li va assignar el paper d’enllaçar amb els grups de maquisards, avaluar les seves necessitats i demanar a Londres els recursos –principalment armament, munició i explosius, però també els imprescindibles aparells de ràdio– que els calien per dur a terme les seves accions. Destinada a l’Alvèrnia, aviat va demostrar la seva capacitat per a la gestió logística i va imposar el seu poder entre els grups de maquis que, sovint, ni volien dependre d’una dona ni volien reconèixer més autoritat que la pròpia.

De fet, Wake va acabar constituint el seu propi maquis, on alguns dels seus membres eren espanyols –dels que Franco va desposseir de la nacionalitat i ara son reivindicats de manera buida per l’estat espanyol– i va participar activament en les tasques de sabotatge que van acompanyar l’alliberament del centre de França des del desembarcament de la Provença a l’agost del 1944.

Tot i alguns errors remarcables en el llibre respecte al desenvolupament de la Segona Guerra Mundial, com ara donar el 10 de març del 1940 com la data d’inici de la batalla de França per comptes del 10 de maig o situar a Montgomery al capdavant de l’operació Torch –el desembarcament aliat a Tunis el 1942– quan qui va dirigir l’operació va ser Eisenhower, l’obra destaca per posar el focus en un personatge molt concret, una dona empoderada que es va fer valdre en un territori d’homes i va tenir un paper potser crucial per a la victòria aliada.