Nando Cruz m'explica que molts espectadors melòmans se senten desbordats per un model de macrofestival que ja no els representa, però que com a melòman i renegat fins i tot ell a vegades és susceptible d'entrar a la roda per por de no veure l'artista fetitxe. També diu Nando Cruz, concretament a la pàgina 74 del seu exhaustiu assaig Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península), que Bad Bunny va cobrar 8.000 euros en la primera gira per discoteques espanyoles el 2017 i que ara ja demana 1,2 milions, encara que alguns experts diuen que Benito no tornarà a trepitjar Europa per menys de dos milions. Dos milions d'euros per un sol artista i poc més d'una hora d'actuació!
Nando Cruz diu moltes coses perquè sap de què parla. Aquest històric periodista musical ha obert el meló de les males praxis ocultes a la rebotiga dels macrofestivals: explotació laboral, informació enganyosa o pràctiques il·legals que solen blanquejar-se sota la promesa publicitària d'una experiència vital única. I no només això: també el públic ha fet orelles sordes a preus abusius, cues eternes, problemes de seguretat o tumults descontrolats per una polsera moderna i un parell de fotos a cop de golden hour. Perquè anar de festival mola: ja se'n compten 1.000 a tot l'estat espanyol i la bombolla no deixa d'inflar-se. El que intenta en Nando és obrir un parèntesi en aquest oasi presumptament meravellós per visibilitzar què està passant als festivals. Una petita gran batalla de David contra Goliat.
Per què dius que 2022 és l'any del col·lapse?
La temporada comença amb un accident gravíssim a Galícia, al festival O Son do Camiño, en què un treballador acaba a l'UCI en coma. La primera jornada del primer festival que inaugura la temporada, el Primavera Sound, queda completament desbordada perquè l’estructura muntada no és capaç d'absorbir l’aforament i els apassionats del festival comencen a dir que allà no tornen. I el punt màxim del desastre és la mort d'un espectador al festival Medusa Sound Beach: l'escenari es desprèn per una ventada, cau a sobre d'un grup de nois i un d'ells mor. Els jutges ho decidiran, però s'estan celebrant festivals a la costa mediterrània amb una problemàtica meteorològica claríssima on hi ha aquests esclafits que són cada cop més habituals, i l'escenari estava muntat d'una manera que no garantia la seguretat del públic. És un col·lapse literal.
"La pandèmia ens farà millors".
Després de la pandèmia els macrofestivals tornen i no només no han decrescut, sinó que la majoria han intentat ser més grans del que eren. L’exemple màxim és el Primavera Sound, que quan no pot créixer més en l'espai ho fa en el temps i proposa una edició de dos caps de setmana, i la idea del decreixement desapareix. Totes aquestes empreses intenten recuperar els diners perduts en una temporada 2022 en què apareixen festivals de sota les pedres. Alguns s'han de cancel·lar perquè no tenen material ni treballadors que puguin muntar els escenaris. I esclar, hi ha una repercussió que va més enllà dels macrofestivals perquè, si s’ho queden tot, les festes majors dels pobles també ho pateixen. Aquí no hi ha una gran xarxa d’espais musicals per treballar, les possibilitats de subsistència de les bandes són poques, i una és que els festivals et contractin. Però és un peix que es mossega la cua: t’assegures els diners però no consolides la teva carrera.
No se'n parla gaire de tot això.
Els macrofestivals són la màxima expressió de tots els problemes que s'estan reproduint en altres esferes de la societat. Tenim alguns enemics molt clars i creiem que el món de la cultura és un espai on oblidar-nos dels conflictes que hi ha a la resta de la societat, però també hi són. Sembla que no els volem veure perquè llavors ja no podem gaudir tant dels concerts. Però culpabilitzar el públic i els grups de la part baixa és culpabilitzar la part més feble de la cadena.
Barcelona possiblement sigui l'única ciutat del món amb dos dels macrofestivals més importants que hi ha al planeta
És veritat que l’any passat va haver-hi moltes queixes del públic festivaler, però això no ha servit perquè els festivals deixin de penjar el cartell de sold out amb mesos d'antelació.
El poder de la publicitat és infinitament superior al poder del periodisme. La maquinària publicitària t’ensenya fotos en què no es veuen aglomeracions brutals de gent. Qualsevol empresa intenta vendre la millor cara del seu projecte. I també crec que els mitjans de comunicació hem entrat molt en aquest joc. Ens dediquem a validar d'una manera força acrítica aquest model de consum de música en viu, de manera que amb els anys s'ha convertit pràcticament en l'estrella de com consumim música en aquesta ciutat. L'hegemonia que han adquirit els macrofestivals en tot el territori és inqüestionable. Les marques estan totalment abocades a invertir en aquests espais i no en d'altres on es gaudeix de la música. I les administracions també. És un lloc on anar igual que ho és el camp del Barça: no pots no haver anat a un macrofestival a la teva vida.
Tu quan fas el canvi de xip?
Recordo baixar de casa amb la moto cap al Primavera Sound a l’època del 15M i tenir la sensació d'estar anant al lloc equivocat. En aquell moment les coses importants estaven passant a Plaça Catalunya, hi havia una acampada i tota la representació del conflicte a Barcelona, però hi havia una mena de bombolla on tots anàvem a passar-nos-ho bé. Sentia que tots els que estàvem allà dins érem completament aliens al que estava passant fora i em va fer canviar la manera d'entendre la meva feina com a periodista musical. Dins d'aquell embolcall els discursos a la contra queden completament diluïts i es converteixen en un element decoratiu.
Quina relació té Barcelona amb els festivals?
Barcelona possiblement sigui la única ciutat del món amb dos dels macrofestivals més importants que hi ha al planeta, com són el Sónar i el Primavera Sound. En un moment en què el macrofestival és un model principalment de fora ciutat, Barcelona aposta pel festival urbà perquè casualment uns anys abans s'ha construït un recinte gegant, el Parc del Fòrum, que després d'haver acollit el Fòrum de les Cultures no té cap mena d'ús. De sobte sembla un espai idoni per fer-hi macrofestivals. És una ciutat on la pressió turística que generen els macrofestivals és enorme i cada cop se n'hi fan més.
Els macrofestivals de Barcelona —Primavera Sound, Sónar i Cruïlla— tenen algun tipus de relació a l’hora de tirar endavant els seus projectes?
No crec que tinguin massa bon rotllo, però tampoc ho puc assegurar. Són empreses que competeixen i que han tingut tensions. De fet, crec que una de les moltes raons per les quals l'Ajuntament de Barcelona va decidir que el Primavera Sound no podia durar dues setmanes era perquè tensionava encara més la relació entre aquests 3 macroesdeveniments. Els macrofestivals són maquinàries depredadores per naturalesa que intenten créixer per poder generar més ingressos i per poder garantir que no fracassaran econòmicament, però també per treure terreny al del costat. Són models de negoci depredadors inserits en aquesta voràgine competitiva, i el fet de que n'hi hagi tres a la ciutat no vol dir que hi hagi pau i harmonia entre ells, sinó més aviat el contrari.
Què té més poder: un conglomerat de festivals o un agent internacional?
Fins ara l'ha tingut clarament l'agent internacional. En un mercat en què hi ha moltíssims macrofestivals, però no tants artistes per omplir-los, qui té la paella pel mànec és qui té aquests artistes. Però quan un conglomerat de macrofestivals pot oferir 10 o 12 dates diferents a l’agent, aquí la cosa s'equilibra una mica: no és el mateix que truqui un festival i et demani preu per Foo Fighters que un empresari truqui a l'agent de Foo Fighters i li digui que li ofereix 10 actuacions, és a dir, 10 vegades el preu que demanaria.
Quants grups et poden omplir un Estadi Olímpic? Pocs, i aquest és el problema; que els festivals han de contractar cada any els mateixos 20 o 30 artistes
Com es calcula el caixet d'un artista?
Els agents dels artistes són els que decideixen el caixet que tenen en un moment determinat, en un any concret i en una zona concreta del planeta, i la seva feina és aconseguir el màxim de diners en els mínims concerts possibles. A partir d'aquí, la cosa pot variar si a sobre vols que aquest artista només toqui al teu festival. Això s'ha de pagar. Ho tenim molt naturalitzat, però fixem-nos en com d'absurd és pagar a un músic perquè no toqui. I és això el que s'està fent. Quan es parla de que els macrofestivals generen cultura, jo ho poso en qüestió. Generen cultura al seu recinte però intenten que no existeixi cultura en altres espais, i això és una de les actituds absolutament malsanes dels macrofestivals.
Avui quins són els artistes més cotitzats?
Red Hot Chili Peppers, The Strokes, Rosalía, Bad Bunny… Beyoncé ja ni t'explico. Els artistes que vegis a Coachella cada any són els artistes més cotitzats. Un altre tema és que artistes molt exitosos i molt ben pagats als Estats Units tinguin sentit aquí, que consumim un altre tipus de música. També hi ha Muse, Artic Monkeys, The Chemical Brothers... els que veus cada any.
Els que veig cada any, literalment.
Sí, sí, sí. És que els caps del Primavera de l'any passat són els d'aquest any a Cala Mijas o altres festivals. Perquè si tu muntes un festival per 80.000 persones, necessites caps de cartell que te'n portin 50.000, i d'aquests no n'hi ha tants. Quants grups et poden omplir un Estadi Olímpic? I aquest és el problema, que els festivals han de contractar cada any els mateixos 20 o 30 artistes. A vegades apareixen bolets, com ara Blur que està de gira, i llavors tots com bojos per agafar-lo. O si en fa Radiohead, doncs tothom a buscar Radiohead. L'any que Oasis es reuneixi tothom anirà darrere d'ells perquè saben que només amb aquest grup ja podran vendre 70.000 entrades.
Com s'explica que les administracions públiques donin subvencions a festivals en què hi ha explotació laboral o abusos al consumidor?
Les administracions van descobrir que els festivals no eren només un enrenou i una molèstia, sinó que podien ser una boníssima font d'ingressos. L’element clau és quan l'any 2004 el Sónar fa un estudi d'impacte econòmic per demostrar quants diners genera l'existència d'un festival de músiques electròniques a la ciutat, en un moment en què el festival està creixent i el veïnat del Raval —quan es feia a la plaça del MACBA— comença a mostrar queixes. I tots els ajuntaments fan aquest clic de voler un festival: només dura 3 dies, no genera despeses de manteniment i posa la ciutat al mapa. Aquest és el moment en què comencen a créixer els festivals a tot l'Estat, però validar la cultura a través de l'atracció de turisme i de la generació de beneficis econòmics no la posa en valor. I a sobre hi ha un tema claríssim de deixadesa: jo te'n dono 30 perquè sé que n'aportaràs 300 a la ciutat, però em desentenc totalment del que facis dins del recinte. Un cop té els diners públics, l’empresari privat fa i desfà sense cap mena de supervisió per part de l'administració, i això és un problema greu. S'estan cometent abusos.
Per exemple?
Hi ha un decalatge molt bèstia entre el que cobra més i el que cobra menys al cartell dels artistes; hi ha un problema brutal de precarització de treballadors de totes les esferes, gent que està cobrant 5 o 6 euros l’hora, unes xifres absolutament vergonyoses que estan fora del que marca el salari mínim interprofessional. I sovint hi ha també abusos a l'espectador: els macrofestivals fomenten una manera de consumir la música que generar angoixa, empatxos i la sensació que has tirat els diners; també preus d'entrada que són desorbitats, fer pagar diners si es vol sortir del recinte o la prohibició d’entrar-hi amb menjar i begudes. La FACUA, la OCU i altres associacions de consumidors diuen clarament que això és il·legal: no es pot prohibir a la gent que entri menjar als macrofestivals.
Un cop té els diners públics, el macrofestival fa i desfà sense supervisió de l'administració
Però tot això que comentes es publicita obertament a les xarxes dels festivals; vull dir, és molt fàcil de fiscalitzar.
Sí, sí. Però se’n desentenen. La immensa majoria de denúncies que s'estan fent des de FACUA estan quedant perdudes als calaixos, i les poques que es tramiten es converteixen en multes irrisòries que conviden a seguir exercint aquestes pràctiques. Si obligant a que la gent no entri entrepans i se'ls compri dins ingresses 100.000 euros, però et posen una multa de 10.000 euros, l'any que ve ho tornaràs a fer perquè t'estàs traient 90.000 euros per la cara. M'ha arribat, i això està bé dir-ho, que l'Associació de Festivals de Música d’Espanya està enviant correus als festivals sobre com tractar el tema puntillós de prohibir l'entrada de begudes i menjar. Ells insisteixen en què les denúncies de FACUA són falses i que sí que es pot fer, però especificant-ho a les condicions d’entrada. Serà un punt d'atenció interessant aquesta temporada, perquè jo crec que la gent cada cop està més farta i està menys disposada a aguantar segons quins abusos.
Quines conseqüències té que fons d’inversió tinguin accions del Primavera Sound i el Sónar?
A nivell pràctic, implica una entrada de diners forta que et permet jugar amb millors cartes a l'hora de negociar. I de l'altra banda, com a mínim en el cas del Primavera Sound, crec que una de les coses que ha quedat clara és que l'entrada a un fons internacional ha permès iniciar una campanya d'expansió, sobretot a Llatinoamèrica, que intueixo que és el nou camp de batalla per aquestes macroempreses de l'oci musical. Un cop Europa està més o menys repartida, s’han de conquerir altres territoris encara no explorats. Ja hi ha franquícies del PS, per exemple, per fer de contrapès a les ànsies expansionistes de l'altre gran conglomerat de la música en viu, Live Nation, que també està comprant promotores i tiqueteres.
En una frase molt curta al llibre suggereixes que totes aquestes relacions de poder estan molt accentuades pel fet que són homes els qui lideren totes aquestes negociacions. Hi ha poques dones en la indústria dels macrofestivals?
És un sector molt masculinitzat i casualment un dels pocs festivals que està intentant feminitzar la seva oficina i el seu departament de bookers —els qui negocien la contractació dels artistes— és el Primavera Sound. No sé si això pot canviar les negociacions, però el perfil dels cartells és evident que sí. Hi ha dues maneres de feminitzar el cartell d'un festival: una és anant a buscar les dones artistes que hi hagi i l'altre és contractant a dones que ja tinguin aquest hàbit de consum i aquesta perspectiva més àmplia buscant artistes masculins i femenins. I el fet de que hi hagi dones dirigint els departaments de booking d'un macrofestival facilita feminitzar els cartells.
Hi ha llum al final del túnel?
Hi ha la mateixa llum al final del túnel que en qualsevol altre sector. Tenim possibilitat de revertir les dinàmiques de concentració de poder i d'extermini del petit empresari al sector del tèxtil? Hi ha possibilitats en l'agricultura o en el món dels productes de consum i de les grans cadenes de supermercats? Doncs en la mateixa mesura n'hi ha al món de la cultura, però al sector de la música ha arribat més tard i ara ens ho estem trobant de cara. Qualsevol solució passa, com a mínim, per visibilitzar tota la problemàtica i perquè cadascú prengui la seva part de responsabilitat. L’administració està posant diners sense qüestionar cap mena d'element i amb la idea que la cultura genera turisme i diners. La cultura i la música generen lligams socials, trenquen barreres i poden servir com a contrapès a discursos xenòfobs i racistes com el que va llançar el col·lega Enric Vila. La música és un espai idoni per gaudir, però també per desenvolupar un esperit crític i entendre'ns com a col·lectiu. I totes aquestes potències de la cultura sembla que no es tenen en compte des de l'administració. No es té en compte que un bar musical en un barri pot ser un espai de trobada en el qual gent que no es coneix teixeixi aliances.
Prohibir a la gent que entri menjar als macrofestivals és il·legal
I de veritat no hi ha cap macrofestival que se'n salvi?
Jo et posaria excepcions inclús aquí a Barcelona. Per mi hi ha dues coses que són absolutament negatives per gaudir de la música i que qualsevol macrofestival compleix. La primera són les pantalles; que vagis a un concert i l’hagis de veure per la pantalla és una estafa —la primera gran estafa del rock’n’roll— perquè t'estan cobrant per una cosa que no pots veure. I la segona són els solapaments. Dit això, el gran problema dels macrofestivals és que no tenen sostre i volen seguir creixent, però hi ha festivals que s’han preguntat fins on poden arribar garantint més o menys el gaudi del públic. La meva percepció és que el Sónar sí que va fer aquesta reflexió. De fet, en un determinat moment va decidir reduir de 3 nits a 2, i porta 10-15 anys amb unes xifres de públic al voltant de les 100.000 persones. I també va fer una cosa que gairebé ningú ha copiat, que és dividir-se en Sónar de Dia i Sónar de Nit. I això, que sembla una tonteria, permet que la gent decideixi. Crec que aquesta pot ser una de les raons per les quals el Sónar no tingui tanta mala fama ni hagi generat tanta sensació de desbordament.