Baiona (País Basc nord, sota administració francesa), 5 de maig del 1808. Fa 217 anys. Es reunien Napoleó I, emperador dels francesos; Carles IV i Maria Lluïsa, reis d’Espanya deposats i expatriats, i Ferran VII, el nou monarca espanyol des del cop d’estat que l’havia conduït al tron. La historiografia tradicional espanyola sempre havia presentat aquell fet com el segrest dels Borbons espanyols (Carles i Ferran) a mans dels pèrfids Bonaparte francesos (Napoleó i Josep) i havia disfressat aquell vergonyós episodi amb el nom de les Abdicaciones de Bayona. Però la investigació moderna ha posat en relleu una altra realitat. Bonaparte i Borbons van convenir la compravenda de la corona espanyola —amb tot el que significava a l’Antic Règim la transmissió d’un tron— a canvi d’una copiosa compensació personal i familiar.
Altres compravendes anteriors
Quan Napoleó va negociar l’adquisició de la corona espanyola (1808), ja tenia experiència en la compravenda de territoris. El 30 d’abril del 1803, havia venut la colònia francesa de la Louisiana als Estats Units. L’import d’aquella transacció havia estat de 15 milions de dòlars de l’època (l’equivalent a uns 1.500 milions d’euros actuals). Amb aquella operació, França perdria el domini sobre una extensió de territori que equivalia a tres vegades la seva superfície i amb grans expectatives de generació de recursos (les valls dels rius Mississipi i Missouri). Però "faria calaix" per a finançar el projecte expansiu europeu (les anomenades Guerres Napoleòniques, 1803-1815). I els Estats Units guanyarien un amplíssim territori que els permetria duplicar la superfície territorial i la capacitat d’extracció de recursos.
Per què la venda de la Louisiana?
No s’entén la història dels Estats Units sense aquella operació d’adquisició. "L’operació Louisiana" els permetria projectar-se cap a l’oest, amb l’objectiu posat en la costa de l’oceà Pacífic, en aquell moment territori colonial espanyol. Amb aquella compra, els Estats Units adquirien una terra de promissió i una plataforma d’expansió. La conquesta del Far West —sobretot de Texas— i de la costa del Pacífic —especialment de Califòrnia— són la conseqüència directa de "l’operació Louisiana" i serien els elements que catapultarien els Estats Units de la categoria de potència regional al lideratge mundial. Per tant, "l’operació Louisiana" explica que en aquella negociació es van conciliar dos projectes molt ambiciosos, el dels francesos i el dels nord-americans, per a esdevenir líders indiscutibles a les respectives regions (Europa i Amèrica).
Què va passar amb els colons de la Louisiana?
La Louisiana va ser venuda amb les seves ciutats i els seus habitants. El 20 de desembre del 1803, al palau dels governadors de Nova Orleans, anomenat Cabildo des de l’època de l'efímera dominació espanyola (1766-1803), les noves autoritats nord-americanes hissaven les "barres i estrelles", i la nova llengua del poder passava a ser l’anglès. Però res no va alterar la vida quotidiana de la societat colonial, tot i el canvi de patró. Per exemple, la colònia catalana de Nova Orleans, formada per unes 1.000 persones originàries de Reus i establertes pel governador Esteve R. Miró i Sabater (1785-1791) —i que l’any anterior ja havien passat d’un patró espanyol a un de francès—, no tan sols no va ser pressionada per a abandonar el territori, sinó que la nova administració els va concedir la ciutadania nord-americana.
Què va passar amb la compravenda de la corona espanyola?
Per la venda de la corona espanyola, el rei colpista Ferran VII havia pactat obtenir el tron del regne d’Etrúria (un Frankenstein territorial creat per Napoleó sobre el desaparegut ducat independent de la Toscana), una esposa de sang reial i una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (l’equivalent a uns 120 milions d’euros actuals) i que seria l’origen del bolsillo secreto, el dipòsit opac dels Borbons espanyols del segle XIX que van utilitzar per a finançar negocis i activitats il·legals (tràfics d’esclaus, cops d’estat). Napoleó acabaria perdent la guerra (1814) sense abonar el tron d’Etrúria ni l’esposa de sang reial. Però sí que abonaria les pensions de vuit anualitats, que Ferran VII s’emportaria en retornar als seus antics dominis (1814). També, aquí, no s’entén la història contemporània d’Espanya sense "l’operació Baiona".
Què més va passar amb la compravenda de la corona espanyola?
El 8 de juliol del 1808, Josep Bonaparte arribava a Madrid amb una constitució —redactada per un grup de notables espanyols i que seria la primera de la història espanyola— i era coronat rei legítim d’Espanya. L’acord de Baiona s’havia negociat i formalitzat totalment ajustat a la llei de l’Antic Règim: les monarquies absolutistes consideraven el sobirà com el propietari dels seus dominis. Això és molt important, perquè en aquell context històric, l’oposició armada al nou rei Josep I no seria una guerra per la independència, sinó una insurgència que promovia la rebel·lió i la sedició contra el legítim règim bonapartista. També, en aquest cas, no s’entén la història contemporània d’Espanya —la dels freqüents pronunciamientos militars i la de les sanguinàries guerres carlines del segle XIX— sense el precedent de Baiona.
Algunes coses més que van passar després de "l’operació Baiona"
Napoleó va separar Catalunya del lot que havia lliurat a Josep I, i la va incorporar directament a l’Imperi francès com a una regió més. El perquè d’aquella decisió ens ho explica la geoestratègia del règim bonapartista francès. La Catalunya del 1808 és un país poblat (ha superat la xifra d’un milió d’habitants) i un país de fabricació (tèxtils, alcohols i armes). I la França de Napoleó, que ha estat pionera en la instauració del servei militar obligatori amb l’objectiu de crear un gran exèrcit i que, en aquell moment (1808), està dirimint als camps de batalla europeus un vell però ja discutit lideratge mundial, no vol prescindir d’un territori amb aquests recursos demogràfics i productius. La citació de Napoleó "Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya", que no discuteix ningú, en aquell context només seria el pretext.
La fi d’un lideratge i d’una era
L’ascens al poder de Napoleó, la transformació de la República en un Imperi i les guerres expansives (1799-1815) es van produir en l’ocàs del lideratge mundial de França. Mentre la Gran Bretanya esperava recollir el testimoni, Napoleó intentaria impedir el curs natural de la història amb una política molt agressiva, alterant la llei física que marca la naturalesa biològica dels imperis: naixement, creixement, reproducció o no, decadència i mort. La derrota i l’enfonsament del règim bonapartista seria un dels grans episodis que marcarien la fi d’un lideratge mundial (França) i l’inici d’un altre (Gran Bretanya), i la fi d’una era (la moderna) i l’inici d’una altra (la contemporània). Potser la relació entre la Louisiana, la corona espanyola, Groenlàndia i el canal de Panamà són quelcom més que una coincidència.