El periodista gallec Nacho Carretero (1981) acaba de publicar Fariña, una història dels narcos gallecs. Carretero explica com Galícia es va convertir en la porta d'entrada de la droga a Europa i com això va afectar la societat gallega. Els protagonistes reals d'aquesta obra són els narcos: Els Charlines, Laureano Oubiña, Sito Miñancos... En analitzar qui són els narcos i com feien i fan els seus negocis, Carretero posa en relleu, també, les connexions entre el narcotràfic i les institucions i els partits polítics espanyols. Segons el periodista gallec, mentre la DEA denunciava el narcotràfic gallec: "Autoritats, empreses i polítics patris xiulaven mirant al cel".
Complicitats polítiques
No hi ha el menor dubte de la complicitat d'autoritats gallegues, a nivell local i comarcal, amb els narcos: Pablo Vioque va convertir la Cambra de Comerç de Vilagarcía de Arousa en una organització mafiosa i José Manuel "Nené" va ser alcalde de Ribadumia, pel PP, durant 18 anys... Les sospites també assoleixen les altes autoritats gallegues: Es van fer públiques fotos del president de la Xunta, Núñez Feijoo, amb el narco Marcial Dorado, al iot d'aquest; fins i tot se sap que ambdós van mantenir converses telefòniques quan s'investigava el narco. Carretero no assegura si els partits, a nivell estatal, van estar implicats en l'assumpte: "No se sap fins on hi va haver connivència, però planeja el fantasma de la narcopolítica". Destaca que Manuel Fraga era amic personal del contrabandista Vicente Otero, però apunta que Mariano Rajoy, en els seus temps en el PP gallec, va provar de desvincular el partit dels narcos i fins i tot es va enfrontar a Fraga per això.
Jutges i guàrdies civils sota sospita
Ni tan sols els jutges i les forces de seguretat no es deslliuren de les sospites de complicitat amb el narcotràfic. El 1986 el govern espanyol va negar l'extradició als Estats Units d'alguns narcos colombians, implicats en un desembarcament a Galícia. Se'ls va enviar a Colòmbia on van ser alliberats al cap de poc temps. Més tard afirmarien haver comptat amb la complicitat dels jutges i polítics espanyols. Tampoc no és gaire més clar el paper de les forces de seguretat en la lluita contra el narcotràfic. "Amb la Guàrdia Civil no es podia comptar", explica un jutge de l'època a Fariña. Durant molt temps les organitzacions antidroga, a Galícia, es feien sense cap notificació a les casernes i comissaries gallegues, per evitar filtracions. Tots els agents s'havien de portar de fora de la regió.
L'escalada
Segons Carretero, el narcotràfic va aparèixer a Galícia perquè allà es donaven les condicions idònies: Una costa llarga i retallada, una societat empobrida i marginada per les institucions, i una llarga tradició de contraban. El contraban durant la postguerra havia tingut connotacions positives per a la societat, ja que garantia l'arribada d'aliments i productes bàsics. El contraban de tabac americà, que es va estendre en els anys seixanta i setanta, no era percebut com un perill per la població, sinó que gaudia d'àmplies simpaties populars. Va ser el contraban de tabac el que va desenvolupar les tècniques de desembarcament clandestí. Així, en els anys vuitanta va ser molt fàcil passar-se a la droga, ja que les tècniques de transport ja estaven desenvolupades. Els membres joves dels clans de contraban de tabac es van passar a la droga per augmentar els seus beneficis.
Fariña, farlopa, perico, merca, yeyo...
Els Charlines sortien del contraban de ferralla, es van passar al tabac i van acabar d'enriquir-se amb la droga. Com ells, altres clans de narcos van sortir de petits negocis de zones marginades de la Galícia rural. Al principi el tràfic privilegiava el cànnabis. Però va ser l'acord amb les xarxes colombianes de tràfic de cocaïna el que va permetre als narcos multiplicar exponencialment els seus ingressos. Van arribar a treballar amb els principals actors del tràfic a nivell mundial, com Pablo Escobar, però també van col·laborar amb grups paramilitars com les Autodefenses Unides de Colòmbia.
Però molts gallecs veien això com a normal: "En les Rias Baixas es va normalitzar el veure com un noi passava de treballar en una fruiteria a conduir un esportiu de 200 cavalls", s'apunta a Fariña. "Millor treballar per als clans per robar. Alguna cosa hauran de fer els xavals...", deien els veïns.
Luxe sense límits
Els "señores do fume" (senyors del tabac) eren personatges mítics a Galícia: "Milionaris, ostentosos, prepotents, cacics i amb connexions a tots els nivells. Entraven als casinos de les Ries Baixas estrenyent mans, regaven les mariscades amb els millors Albariños i conduïen cotxes que només es veien per la tele", escriu Carretero. Amb la droga, el seu poder i la seva ostentació es va consolidar: Els grans cotxes i les models de cos escultural eren l'emblema dels que treballaven per als clans de narcos. La Guàrdia Civil sabia quan algun narco havia aconseguit una descàrrega reeixida, perquè s'afanyava a invertir en cotxes i en luxes. Els grans pazos eren els emblemes del triomf al món de les drogues.
Els grans homes de Galícia
Però els narcos també ajudaven els seus conciutadans: "Els narcos es guanyaven als veïns pagant hospitals als malalts, subornant equips de futbol, pagant festes, contribuint a les processons...", explica Carretero. Els veïns els admiraven. Es va crear una autèntica "narcocultura": Quan algú tenia problemes, anava a visitar els narcos. Com que els diners abundaven, els gestos eren generosos: els narcos arribaven a construir xalets als seus amics i veïns amb la condició que reservessin un espai per a emmagatzemament de drogues.
Clans tancats
La societat rural gallega és una societat molt tancada, segons Carretero. En els clans, les solidaritats familiars i veïnals juguen un paper clau. Per això les forces de seguretat mai no van aconseguir infiltrar-se en els clans. I per això era difícil trobar delators. Hi va haver narcotraficants que van romandre anys fugits de la justícia vivint al seu propi poble, perquè ningú no els delatava. En el pas dels anys vuitanta i noranta els clans van derivar en autèntiques organitzacions mafioses. "Eren més eficaços que la màfia", "per això els colombians se'n refien tant".
Una Sicília amb pocs morts
"Galícia, en certa forma, va ser Sicília", assegura Carretero. El narcotràfic va tenir un paper clau en l'economia de la zona, en un moment en què els xavals, participant de tant en tant en algun desembarcament, guanyaven més que treballant com a paletes. "Però la diferència bàsica va ser que a Galícia hi va haver pocs morts en lluites violentes pel narcotràfic: 40 morts, davant de milers a Sicília o a Nàpols". El factor principal d'aquesta diferència: "A Galícia hi havia negoci de sobres. hi havia poca població i entrava per allà tota la cocaïna d'Europa".
Gallecs contra el narcotràfic
Carretero parla de "narcotolerància". Durant molt de temps la societat gallega no va voler veure les accions dels narcos i no les denunciava. Però també recorda que "la premsa gallega ha fet una feina molt bona contra el narcotràfic, i molts periodistes van treballar heroicament, investigant els narcos malgrat les pressions i amenaces". I, sobretot, destaca que els pares i les mares dels addictes a les drogues van tenir un paper destacat en la fi de la impunitat dels narcotraficants. "A Galícia hi ha tota una generació perduda per les drogues", comenta, "el fenomen de l'heroïna i de la sida va ser encara més greu que a la resta d'Espanya". Però els pares dels afectats es van agrupar de forma molt valenta. "Van ser els primers en organitzar escarnis, a la porta dels pazos dels narcos". En realitat, per a Carretero la societat gallega va ser més contundent que l'Estat:
Va ser la societat gallega la que va obligar a actuar un Estat que fins aquell moment no havia fet res contra el narcotràfic
Un periodista fascinat pels narcos
Carretero afirma que els narcos li provocaven una gran curiositat i que des de molt jove va començar a col·leccionar retalls de premsa sobre les seves accions. Carretero mai no havia cobert professionalment el tema del narcotràfic, encara que s'ha dedicat a molts temes: Ha escrit sobre l'ebola, sobre Síria, sobre Ruanda... Però sempre va admirar els periodistes gallecs que treballaven amb el tema i tenia la idea d'abordar el tema en un llibre: "Sabia que tenia possibilitats. Per sort, vaig coincidir amb la gent de Los Libros del K.O., i a ells la idea els va entusiasmar". A partir d'aquí es va llançar a la recerca de testimonis: policies, jutges, periodistes, narcos, veïns, pares de morts per sobredosi...
Coneixem els que van fracassar
Un agent de policia va confessar: "Sabem als que els ha sortit malament. No sabem als que els va sortir bé". Carretero està convençut que l'ambició va perdre molts narcos. "Era gent ignorant, sense estudis, que de sobte es van convertir en multimilionaris", "molts no van poder deixar-lo i ho van perdre tot. En aquesta escalada d'ambició es van suïcidar". Però les forces de seguretat estan convençudes que alguns van organitzar un o dos desembarcaments, es van fer multimilionaris i es van retirar. Alguns dels rics gallecs d'avui van fer la seva fortuna amb el narcotràfic. Hotels, cafeteries i instal·lacions industrials van sortir dels desembarcaments en la Costa da Morte: "Hi ha hagut una normalització dels diners de la droga", assegura Carretero.
"No s'ha d'oblidar el que no ha acabat"
Carretero està convençut que el narcotràfic segueix, encara que se'n parla poc. "L'operació Nécora de 1990 va obligar a canviar el perfil dels narcotraficants. Abans treballaven amb grans organitzacions i eren molt ostentosos. Avui dia treballen amb petites organitzacions, molt tancades, i amaguen molt bé els seus ingressos." Les forces de seguretat s'han mostrat molt més eficaces perseguint el blanqueig de diner que els desembarcaments, i aquesta ara és la qüestió clau. Actualment els narcos es reuneixen poc amb els seus homes. Tenen intermediaris, recorren a les noves tecnologies, eviten ser reconeguts. En definitiva: "adopten costums assenyadament paranoics". Però Fariña ens recorda que continuen actuant.