El dibuixant de còmics Nazario feia anys que observava i fotografiava els sensesostre que mataven el temps bevent alcohol a la plaça Reial de Barcelona, fins que un dia va ‘gosar’ saludar-los. Aquell gest li va obrir una porta (sense pany), un salconduit cap a unes vides trencades que ara ha convertit en una crònica coral. Crónicas del gran tirano (Anagrama) es pot considerar un volum satèl·lit de la biografia escrita en entregues amb què Nazario Luque (Castilleja del Campo, 1944) ha anat donant fe d’una existència al marge de la convencionalitat. Però el ‘pare’ de la detectiu transsexual Anarcoma, personatge de la mítica revista El Víbora, cedeix aquí el protagonisme a diversos indigents alcoholitzats que rondaven pels porxos de la plaça pidolant per comprar vi barat, a les seves discussions i baralles, i als quals Nazario havia estudiat gairebé com un entomòleg des de casa seva.
El dibuixant i pintor retirat obre les portes d'aquell pis, un mirador tafaner des d’on pot controlar tot el que es mou per la zona. Com que ni l’intèrfon ni l’ascensor funcionen, llança les claus dins d’una bossa des de la finestra per poder entrar i pujar els quatre pisos que el mantenen atrapat el dia de l’entrevista. "Heu arribat abans d’hora. M’heu enxampat fent la migdiada", es queixa, mig de broma, mentre obre la porta i dona pas a una petita cuina on prepara un cafè. Mentrestant, no posa cap pega que els convidats tafanegin les fotos i dibuixos penjats a les parets o donin una ullada als prestatges plens de CD d’òpera (que ja no escolta), fetitxes sexuals, llibres i records d’una vida que va compartir durant 36 anys amb el seu marit, l’escultor Alejandro Molina, mort el 2015. “Vidu és una paraula que no m’agrada gens”, sentencia.
Acostant-se a la finestra
Nazario té paciència, fins i tot sembla gaudir de les indicacions del fotògraf perquè posi a la terrassa on estén la roba o a la finestra amb la càmera amb què va retratar els protagonistes del llibre, alguns dels quals van morir abans de la pandèmia, que també el va deixar molt tocat a ell per un emfisema. "Els veia des de feia temps i un dia, a l’estiu del 2015, vaig contactar amb ells. Vaig decidir baixar-los menjar, el meu ‘cavall de Troia’. Però no només era el menjar, també parlàvem, escoltava els seus problemes. Allà van néixer unes relacions i el coneixement d’un món hermètic per a mi", explica l’artista mentre ensenya aquelles fotos, primer robades i després consentides. El ‘gran tirà’ del títol és en Mitch, un marroquí malalt que va en cadira de rodes per una cama amputada i que actua com un rei dèspota, “seductor, manipulador i xantatgista”, en aquesta Cort dels Miracles que habiten l'Helga, una alemanya impedida i amb moments de coqueta lucidesa; l’Omar, l’escuder encarregat de les compres i d’empènyer les cadires, i en Moisés, el més anònim de tots. "Vaig tenir el tacte de no preguntar-los d’on venien; si havien estat a la presó, no els preguntava per què. Em limitava a escoltar el que volien explicar. El mateix que jo", explica el dibuixant, que tampoc els va parlar de la seva homosexualitat perquè intuïa la seva homofòbia i temia que en Mitch intentés manipular-lo".
A partir del seu diari, Nazario narra les borratxeres de tetrabric, els problemes amb els albergs on dormen, les confidències i les entrades i sortides de centres de desintoxicació d’aquest grup humà
A partir del seu diari, Nazario narra les borratxeres de tetrabric, els problemes amb els albergs on dormen, les confidències i les entrades i sortides de centres de desintoxicació d’aquest grup humà, emparentat amb Los olvidados de Buñuel o la literatura de Conrad i Genet. Una experiència que el va abduir durant els quatre anys que va funcionar la seva “micro-ONG individualista i anàrquica”, una simbiosi altruista i terapèutica per combatre la solitud generada per la mort del seu marit.
Les hores que va dedicar a “espiar” els habitants de la plaça (té cinc discos durs plens de fotos que es nega a penjar al núvol) fan que es vegi com en James Stewart a La finestra indiscreta, de Hitchcock, tot i que amb matisos. "Sóc un gran exhibicionista, no em tallo. Seria com si l'Stewart, a més de mirar els altres, de sobte s’acostés a la finestra, s’obrís la gavardina i es mostrés. Aquest soc jo, no només en el paper de voyeur, sinó també d’exhibicionista", es defineix sense pudor.
La paraula nostàlgia és tan horrorosa com eternitat, que em fa venir basques quan les escolto
Nazario fa anys que ni dibuixa còmics ni pinta, perquè ja no té “ni la vista ni el pols d’abans”. Prefereix centrar-se en els seus diaris, als quals dedica unes hores cada dia, sense recrear-se en el passat ni pensar gaire en com Barcelona ha perdut la seva identitat a causa del turisme. "La paraula nostàlgia és tan horrorosa com eternitat, que em fa venir basques quan les escolto. Si em pregunten si m'agradaria tornar a tenir vint anys, penso que seria terrible. Primer, perquè no m’agradaria tornar a tenir-los, i segon, perquè no voldria deixar de tenir-ne 81. Estic molt content amb el que tinc ara", afirma orgullós, amb els peus ben ferms en l'any 2025. De moment, treballa en un altre llibre sobre un “grup de quatre carrosses” (tots alteregos seus) que parlen d’amants al desaparegut bar Cosmos de les Rambles, on es reunien homosexuals. Això li permetrà recordar (i exhibir), amb aquella llengua procaç marca de la casa, les seves intimitats i experiències infinites. Pel que fa als homenatges que un espera a certa edat, se sent satisfet amb els que ha rebut, tot i que adverteix: "El que sí que em fot és quan aquests reconeixements són pòstums. El que hagin de fer, que ho facin ara i que em deixin tranquil quan estigui mort".