Quan Ana Iris Simón (l'Ana Iris, a partir d'ara) va dir que li feia enveja la vida que tenien els seus pares a la seva edat, va esclatar a tot el territori un bon festival. Ho va escriure primer en un article publicat a Vice el desembre de 2019, amb la pandèmia sent encara un acudit utòpic, després al seu llibre Feria (Círculo de Tiza, 2020) i més tard ho diria també davant de Pedro Sánchez quan va ser convidada a un acte sobre despoblació a la Moncloa, ella que va néixer en aquell poble manxec el nom del qual no va voler recordar durant molt temps. Quan el discurs es va fer viral, uns – els de l'extrema dreta, més populistes que la fam i els anomenats rojipardos, els d'esquerres però conservadors - aplaudien amb les orelles, mentre que d'altres lapidaven l'Ana Iris per il·lusa, anyenca i falangista; que com es podia tenir nostàlgia d'un temps en què les dones eren relegades a l'ombra de la cuina, els homosexuals no podien casar-se i els immigrants veien els seus drets caure en sac foradat, maltractats tant per l'administració com pels patrons.
Per totes aquestes condemnes es va convertir a l'Ana Iris en la neorància número u, el sac de tots els cops condensats ara a Neorrancios: sobre los peligros de la nostalgia (Península, 2022), un llibre a onze veus (amb onze articles assagístics extensos) coordinat per la periodista Begoña Gómez Urzaiz que intenta explicar que qualsevol temps passat no va ser millor i alertar dels perills socials i polítics d'idealitzar-lo. No és que no tinguin raó els seus autors – que la tenen tota – quan sentencien la bombolla immobiliària, el masclisme estructural, el poble només per vacances, l'abandonament i l'oblit de l'avortament i les maternitats i les dissidències sexuals d'antany, i també la tenen quan evidencien aquesta veritat generacional frustrant que reconeixem tots els nascuts en els 90, fills de la crisi del 2008 i malabaristes professionals, obligats a temptejar-nos entre l'atur i la precarietat, igual que l'Ana Iris: l'ansietat per un futur incert que voreja el 30% d'atur juvenil.
Els avis d'Ana Iris Simón eren firaires, una cosa que ella va ocultar durant molt temps per vergonya. / CC
Però de tot això no és del que l'Ana Iris té enveja. A Feria ella parla de quan es dormia agafada a la seva àvia María Solo en una barraca de 2x10 metres quadrats i pixava en una palangana i feia molta olor de Nenuco perquè la seva àvia la pentinava amb Nenuco i no amb aigua. O de quan el seu avi li cuinava gachas, o quan no va poder anar al casament dels seus pares ni veure el vestit amb muscleres i puntes de la seva mare, l'Ana Mari, perquè encara no havia nascut i "más de una vez les reproché que no me hubieran esperado, que me hubieran excluido de algo tan importante". L'Ana Iris troba a faltar aquest costumisme bucòlic personal que va repudiar durant molts anys, primer a l'escola i després quan es va mudar a Madrid, perquè no volia ser titllada ni de quinqui ni de cateta i fingia haver estiuejat en llocs en els quals mai no havia estat, i va començar a valorar més als seus i al territori que l'havia vist créixer. Troba a faltar també, en realitat, allò que tots enyorem quan ens fem grans i tenim massa responsabilitats i poc temps: gaudir dels moments i els espais i les persones que ja mai més no tornaran.
Se li ha retret a l'Ana Iris que és una neofeixista perquè elogia que als noranta els seus pares van poder comprar-se una casa i un cotxe i tenir un parell de criatures, com si això suposés també defensar el masclisme i l'homofòbia del postfranquisme
També se li ha retret a l'Ana Iris que és una neofeixista perquè elogia la família i que en els noranta els seus pares van poder comprar-se una casa i un cotxe i tenir un parell de criatures, com si això suposés també defensar el masclisme i l'homofòbia del postfranquisme, com si voler una hipoteca – o la possibilitat si més no de tenir-la – fos trobar a faltar que a les persones transsexuals se les apallissés als parcs públics, i se l'ha demonitzat per explicar que l'Ana Iris nena va ser feliç en una època on feia olor de tancat. Com si pensar en els noranta exclogués les coses bones que vivim de petits, les cançons d'Estopa i les Spice Girls, les estonetes jugant a la terrassa, les croquetes de la iaia, les barbies i les cuinetes i tots aquests jocs sexistes que només ara sabem que ho són perquè llavors no havíem bufat ni deu espelmes i teníem molta tela i poca consciència. "Tener nostalgia en sí no es malo, eso es que te han pasado cosas buenas y las echas de menos", que deia Caye, la prostituta a la qual donava vida una joveníssima Candela Peña a Princesas i que confessava, allà amb la mirada perduda asseguda en un bar, que el pitjor sentiment és no tenir nostàlgia de res, "porque nunca me ha pasado nada tan bueno como para poder echarlo de menos… eso sí que es una putada".
Pensar en la nostàlgia només com una cosa inherent a la ranciesa o a la involució és tan ridícul i ingenu com creure que ara som més lliures i menys ramat, com si haguéssim elegit per gust treballar rentant plats a Londres o viure de lloguer i no per un mercat neoliberal agressiu que ens empeny a gastar-nos al voltant d'un 40% del nostre sou en l'habitatge que va comprar un altre quan Espanya anava bé. El mateix gos amb diferent collar perquè això és el que tenen les opressions d'aquest sistema corrupte: que s'adapten. Això també ho diu l'escriptora al seu llibre: "Nos han hecho creer que saber dónde estaremos mañana es una imposición con la que menos mal que hemos roto, que la emigración y la inmigración son oportunidades para aprender nuevas culturas y para convertir el mundo en un crisol de lenguas y colores en lugar de una putada, y que compartir piso es una experiencia de vida en lugar de, llegada una edad, un detalle denigrante que da vergüenza confesa". Romantitzar el precariat és caure a les xarxes del capitalisme, però alçant la bandera de la lliure elecció en lloc de la tradicionalista. I creure que hem invertit el jou de la pressió social per conquerir la nostra plena llibertat també és perillós.
Pensar en la nostàlgia com una cosa inherent a la ranciesa o a la involució és tan ridícul i ingenu com creure que ara som més lliures i menys ramat
Quan parlo amb persones de la meva generació hi ha uns paràmetres en els quals tots estem d'acord, com la dificultat o la incertesa, però també altres experiències personals que ens diferencien. Alguns guanyen més de 40.000 euros a l'any amb 14 pagues, un sou que per a d'altres són més de dos anys de feina. D'altres han triat tenir fills – els que viren cap als 40.000, clar -, encara que no tots: també n'hi ha alguns per als quals la precarietat no ha estat un impediment i han triat sobrepassar les condicions pèssimes dels millennials i formar una família. Els qui viuen de la verema en camions i els que se'n van anar del poble fugint dels tafaners. Però tots pertanyem a una colla en la que qualsevol decisió en qualsevol direcció és sensible a ser jutjada, com la de l'Ana Iris d'explicar que li feia enveja la vida que tenien els seus pares a la seva edat, i sentim amb angoixa que tot el que fem està malament, perquè escoltem més el que es valida a Twitter que el que volem en realitat i pensem més cap en fora que cap endins.
El que es diu a Neorrancios és tan de veritat que fa mal, perquè fan mal les desigualtats i l'auge de l'extrema dreta i la certesa de les tanques i els desnonaments i saber que les idees feixistes no només estan a l'extrema dreta, i això espanta, perquè hi ha molta veritat en això. "Frente a la inseguridad laboral, la asfixia económica, la emergencia climática, la auto exposición digital, la crisis habitacional o el cuestionamiento de las jerarquías de poder tradicionales, especialmente por parte del movimiento feminista y LGTBI+, se reivindica un modelo de felicidad familiar que sublima las deficiencias del presente, aplicando una mirada conservadora hacia un pasado idealizado: estabilidad económica, vivienda en propiedad, roles de género bien definidos, seguridad laboral, convicción religiosa, esencialismo biológico y defensa de la soberanía nacional", explica Eudald Espluga en el seu torn, i no se li pot replicar que aquesta és la ideologia que ha propiciat l'augment dels fatxes a les institucions.
Però jo no he llegit així l'Ana Iris, ni crec que sigui una falangista ni que per res del món estigui d'acord amb aquests líders casposos: elogia la simplicitat d'aquesta societat rural de l'Espanya buidada on es va criar sense empremtes digitals ni gentrificació, amb aquesta superficialitat de qui no actua angoixat per la dictadura de la immediatesa. Quan l'únic boc expiatori és Feria i no hi ha més exemples que il·lustrin aquesta teoria neorància, els arguments es converteixen en una veritat a mitges, esbiaixada: fa la sensació que es criminalitza l'elecció de vida de l'autora, legítimament contrària, potser, a la dels seus autors, i que per això aquests es recolzen en que Santiago Abascal va pujar al faristol de Congreso amb un exemplar de llibre de l'Ana Iris Simón a les seves mans. I és igual de populista que Vox el converteixi en la seva bíblia com que l'esquerra progre el converteixi en la seva creu.