Falten pocs minuts per les set de la tarda d'un agradable dijous hivernal quan arribo a La Violeta de Gràcia, el lloc on m'he citat amb Neus Ballús per escapar-nos durant una estona a un altre bar, "El cafè de la granota". Passen els minuts, però, i la cineasta vallesana, directora de l'aplaudida Sis dies corrents, no arriba. Mentre em pregunto si algun dels parroquians del bar es dedica a la lampisteria, la cambrera em demana què vull i l'informo que estic esperant la directora que va saltar a la fama fa anys amb La plaga per tal d'entrevistar-la. M'informa que coneix la Neus Ballús, ja que és clienta habitual del nou casino La Violeta, i també em confessa que una vegada va ser víctima d'un càsting sense previ avís. "Ella és així, un dia t'està demanant un bitter i al cap de cinc minuts t'explica que li agradaria fer-te un càsting per algun projecte que barrina", em comenta. "Vigila, que potser comences gravant un podcast i acabes trobant un paper en alguna pel·lícula", m'avisa tot somrient mentre em serveix un quinto. Alertat, just en aquell moment la meva convidada entra per la porta i jo premo el botó "rec" de la gravadora amb la il·lusió de qui diu "acció" abans de rodar un pla inicial.
Si vols, escolta també l'episodi complet a Apple Podcast i Google Podcasts.
Un berenar amb Neus Ballús
Quan arriba, Ballús s'excusa dient-me que s'havia confós i que havia anat a la plaça Virreina. "La Virreina i La Violeta, llegit així per sobre, són de confusió fàcil". Com que un servidor considera que entra a una altra dimensió quan traspassa la porta d'El cafè de la granota, li responc que no passa res i que el seu retard m'ha permès ser protagonista d'una pel·lícula mental titulada L'espera. "Doncs jo, mentrestant, estava protagonitzant La confusió". Sense saber com, doncs, la cinta continua rodant amb fluïdesa mentre entrem en aquest estrany món on tots els títols possibles semblen vàlids per guanyar algun Premi Anagrama de narrativa de torn, per això em deixo endur, malalt d'un flipadisme que el metge em té prohibit, fins que explico a la meva convidada que l'he citat allà perquè La Violeta era l'antiga seu del Centre de Gremis de Gràcia i això em feia pensar en Sis dies corrents. Per sort, la meva convidada posa el fre de mà i, rient, em diu "no siguis peliculero" i m'explica que el que ella busca en el cinema és precisament retratar l'autenticitat de la vida corrent, amb realisme quasi naturalista, sense floritures ni impostures.
Així és, sens dubte. Amb permís de Joan Brossa i la seva obra El dia del profeta, ben segur que Sis dies corrents serà recordada algun dia com la primera gran pel·lícula sobre lampistes. La gràcia, però, és que no es tracta d'un film on tres actors fan el paper d'operaris de lampisteria, sinó on tres lampistes reals es dediquen a fer d'actors. Com ja passava a La plaga i El viatge de la Marta -exceptuant la figura de Sergi López-, Neus Ballús ha tornat a construir un projecte cinematogràfic amb una premissa clara: trobar en el cinema una gran espurna de veritat, per tant, prescindir d'actors professionals i convertir ciutadans corrents en protagonistes d'un film que mostri la vida corrent de tres treballadors. El resultat? Una pel·lícula, Sis dies corrents, que de moment ha rebut bones crítiques, que porta més d'un mes en cartellera i que va tornar del Festival de Locarno amb un gran premi sota el braç: el guardó compartit per a Mohamed Mellali i Valero Escolar de millor actor. Potser jo sóc peliculero de mena, penso per dins, però que dos lampistes professionals triomfin a Locarno em sembla la millor forma de demostrar que ser peliculero i realista, malgrat que no ho sembli, a vegades és una utopia possible.
La directora Neus Ballús durant un moment del rodatge de Sis dies corrents.
"Vaig fer un càsting a gairebé mil lampistes", m'explica Ballús, que confessa haver estat treballant durant dos anys amb els protagonistes del film a partir d'exercicis d'improvisació per tal d'aconseguir el que Sis dies corrents assoleix: que allò que sembla guionitzat sigui, en realitat, fruit natural d'aquell moment. Per això és una pel·lícula trilingüe on cada personatge parla amb la seva llengua materna (català, castellà i amazic). Per això és una pel·lícula plena d'humor espontani, irreverent i fins i tot políticament incorrecte. Per això és una pel·lícula on el racisme és un tema latent, perquè "vivim en una societat racista i amagar-ho és fer-nos trampes al solitari", com confessa la mateixa Ballús. I per això, sobretot, és una pel·lícula que destil·la autenticitat, ja que si Neus Ballús em deixa clar al llarg de mitja hora de conversa és que li fascina observar la gent i plasmar-la tal com és, per aquest motiu una vegada va posar-se a fer un càsting improvisat en un tanatori, abans de l'enterrament d'algú proper. Impactat per la confessió, posem punt final a la conversa, però cap títol de "The end" apareix sobre impressionat a les parets d'El cafè de la granota quan la cineasta s'acomiada i surt del bar. Jo, que surto darrere seu, aterro de nou a La Violeta sense haver aconseguit cap paper en una futura pel·lícula d'ella, crec. Això sí, quan dic adéu a la cambrera que abans m'havia servit la cervesa, no puc evitar tenir la sensació que suportar la Síndrome del Peliculero Flipat™ i creure que la vida és permanentment una pel·lícula és patir la millor patologia del món.