Neus Roig: "Ningú no ha assumit responsabilitats pels nadons robats pel franquisme"

Neus Roig és antropòloga i es va doctorar amb una tesi sobre els nens robats del franquisme. Ara, publica aquest text en forma de llibre amb el títol No llores que vas a ser feliz. El trafico de bebès en España: de la represión al negocio (1938-1996) (editorial Ático de los Libros). Actualment presideix l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors.

D’on ve aquest títol?

Aquest títol surt d’una carta que es lliurava als nens que havien estat donats en adopció si demanaven per la seva mare a la maternitat de Peñagrande, a Madrid. Els deien que era una carta que havia deixat la seva mare per si el fill preguntava per a ella. Era un text molt cruel en què la mare deia que abandonava al nen perquè no l’estimava i que el deixava en mans d’algú que l’estimaria més. El problema és que aquestes cartes eren falses. A mi me n’han ensenyat quatre, totes iguals... Totes estaven signades amb un gargot. Aquestes cartes tenien l’objectiu de desanimar als adoptats que volien investigar el seu passat...

És molt difícil enfrontar-te a una mare que ha perdut un fill, o a un fill que no pot trobar la seva mare

Es necessita molt de valor per treballar en una recerca que està tan impregnada de dolor...

A mi em costava horrors centrar-me als fets, perquè és molt difícil enfrontar-te a una mare que ha perdut un fill, o a un fill que no pot trobar la seva mare... Però quan fas recerca has d’intentar destacar els fets, i no les emocions... Ara bé, escoltar i compartir tant de dolor et marca. A casa en diuen que aquesta tesi em va canviar molt la personalitat.

Com es produïen els robatoris d’aquests nens?

Jo divideixo aquest procés en tres fases. S’inicia com un mecanisme estrictament polític, repressiu, de persecució dels rojos, i té lloc bàsicament a les presons... Aquest tipus de procediments estaran en vigor del 1938 al 1952. Més tard el robatori de nadons s’usa com una eina de càstig i de control cap a les dones que no acompleixen els cànons establerts per l’església catòlica. Es prenen els nadons, sobretot, a les dones solteres. Aquesta fase dura del 1952 al 1977. La cosa més tard canvia, migra cap al pur negoci. Els robatoris de nens duraran fins el 1996, quan es reforma la llei d’adopció i es fa gairebé impossible el robatori.

A la postguerra es robaven nens a les presons, enduent-se’ls sense el consentiment de les mares

Com va funcionar la primera fase?

Tot va començar quan va arribar a Espanya el psiquiatre Vallejo-Najera que venia des de l’Alemanya nazi per fer investigacions psiquiàtriques. Aquest doctor va fer un estudi sobre les dones “roges” i va concloure que eren properes a l’animalisme i que no estaven preparades per criar fills. Ell va aplicar a Espanya les tècniques nazis, modificades. Els nazis es desfeien dels nens considerats no vàlids; en canvi, Vallejo considerava que els nens menors de 3 anys fills de “rojos”, si eren criats per famílies “afectes al règim”, podien salvar-se. Així doncs, es robaven nens a les presons, enduent-se’ls sense el consentiment de les mares. El 1941 es va aprovar una llei que permetia que es destruís la documentació que tenia el nen i que se li donés una nova identitat. Era una forma repressiva de mutilar les famílies, destinada a destruir l’enemic, en no considerar-lo ni persona. Hi havia també violacions de preses, i els fills de les violacions eren lliurats en adopció. El jutge Garzón, en la seva causa contra el franquisme, va xifrar en 30.000 els nens que podrien haver estat sostrets en aquest període.

Què passa quan acaba la gran onada repressiva de la postguerra?

A partir del 1952 hi havia menys dones a les presons. I es van crear el Patronat de la Mercè i el Patronat de la Dona, presidit aquest darrer per Camen Polo de Franco. Aquestes institucions tenien que “velar per la bona moral” de la dona. Van establir el cos de “visitadores familiars”, integrat per dones pròximes a Falange o als moviments catòlics, que visitaven les famílies i controlaven que visquessin cristianament. El 1953 es va firmar el Concordat amb la Santa Seu que donava a l’Església poder sobre l’educació i sobre el control social. I va créixer l’estigmatització de les mares solteres... Si una família tenia una filla embarassada, sovint la enviava a institucions destinades a la “protecció” de la dona soltera. Eren ingressades a un pis o residència, on treballaven, i alhora els pares pagaven la manutenció. I la criatura s’acabava donant en adopció, perquè si no hi havia un familiar masculí que es fes càrrec de la mare i del nadó, no es permetia que la mare s'endugués la criatura. A alguns llocs, com a la Maternitat de Barcelona, es permetia a les dones quedar-se tres anys ingressades després del part, com a termini per a buscar marit.

I què va succeir durant la darrera fase?

Als anys 1960, quan Espanya va començar a sortir de la pobresa absoluta, es va crear el govern dels tecnòcrates, que va començar a fer els plans de desenvolupament i que va premiar la natalitat i les famílies nombroses... En aquella època les famílies que no podien tenir fills, buscaven nadons. I les institucions d’acollida de mares solteres van veure la possibilitat de vendre aquestes criatures. Aleshores va aparèixer la figura de la mitjancera, que posava en contacte les mares que volien criatures amb les institucions que tenien noies acollides. La suposada mare fingia estar embarassada. I en el moment del part podien passar dues coses. Una possibilitat era que es digués que la mare havia renunciat al nadó en el moment del part i que es registrés com el que s’anomenava “part anònim”. En teoria la mare tenia un termini legal de sis mesos per tal de repensar-s’ho, però sovint no es respectava aquest termini i els nens eren oferts directament en adopció. L’altra possibilitat era que el nen directament figurés com a fill biològic de la mare receptora, l’opció més cara. Una de les víctimes afirma que els seus pares adoptius li van explicar que “havia sortit més cara que un pis a Pedralbes”.

Que s'hagi registrat l'enterrament d'un nounat al cementiri no vol dir que hi hagués un nadó mort a la tomba

El negoci era bàsic?

Allò que es va inventar com a tècnica repressiva a les presons, va acabar en pur negoci. A partir de 1969, que es va legalitzar la píndola anticonceptiva (tot i que només amb finalitats terapèutiques), i van decréixer els naixements de mares solteres. I a partir de 1977 les mares solteres que podien quedar-se amb el nadó se’l quedaven. Des d’aquest moment es van tornar a comprar nens. Aleshores el que s’imposava era el robatori directe, perquè hi havia més demanda de nens que oferta. Per a robar-los sovint es comunicava als pares que el seu nadó havia nascut mort, que més valia que no el veiessin i que l’havien enterrat al mateix hospital. I les lleis facilitaven les irregularitats. Si un nadó moria abans d’acomplir-se les 24 hores del part, era considerat fetus, i ni tan sols hi havia que registrar l’enterrament. Alguns tenen entrada al registre del cementiri, amb només el seu nom, i els altres res. Però que hi hagi entrada al cementiri no vol dir que hi hagués el nadó mort a la tomba. Molts cops els fèretres eren buits.  A Cadis estan desmantellant un cementiri, i l’associació de nadons robats local va demanar l’exhumació de les caixetes dels nadons morts. De les que s’han obert fins ara, s’ha descobert que n’hi ha tres de buides, i en falten tres que eren registrades a una tomba, però que no hi eren realment. Això representa un 10 % d’irregularitats. És molt.

Es documenten moltes irregularitats burocràtiques en el cas dels nadons robats... Això hagués estat impossible sense complicitats, no?

Això era una gran trama organitzada al voltant dels diners. Sense complicitats no s’hagués pogut fer. Els nens els traslladaven d’un lloc d'Espanya a l’altre, perquè no els poguessin trobar els seus pares mai. I les lleis afavorien als qui traficaven amb nadons: només que una monja portés una partida de naixement al registre i digués que la mare s’havia acollit al part anònim, i allò es registrava. Amb aquestes lleis, les monges li podien dir a la mare que el nadó s’havia mort i prou. Això avui seria impensable.

Era molt freqüent que es recomanés a les embarassades: "No el perdis de vista a la Maternitat"

Qui eren les víctimes del robatori de nadons als hospitals?

Jo crec que qualsevol dona embarassada que anava a parir en el moment equivocat podia ser víctima d'un robatori. Si hi havia una mare embarassada amb la panxa plena de bitllets, la que anava a parir perdia el nadó. Aprofitaven que la família que ha perdut un nadó es troba en un moment de dol i de desconcert... A més a més, en aquells anys no se sabia aquesta situació. Però hi havia gent que ho sospitava. Era molt freqüent que es recomanés a les embarassades: “Vigila que no te’l canviïn”, “No el perdis de vista a la Maternitat”...

Què passa amb la justícia que era tant cega i no veia res, i que avui continua sense veure-hi i sense dictar condemnes?

La justícia continua igual... Fins als nostres dies no canvia. La justícia duu els ulls tapats... Jo crec que hi ha gent implicada en aquest afer amb molt de poder. Als anys 1960 es pagaven 2.000.000 de pessetes per comprar una criatura. Les monges, que dirigien molts hospitals, decidien qui era la dona que podia ser mare i la que no... I argumentaven que amb algunes mares els nens quedarien desvalguts. Hi ha metges implicats en aquests casos que ara argumenten que feien un favor als nadons, ja que els derivaven cap a famílies benestants...

I això quan va acabar?

Jo crec que acaba a la segona meitat dels noranta. El darrer cas que jo documento és del 1996. En aquell any es va canviar la llei d’adopció; la nova reglamentació reconeixia el dret de l'adoptat a conèixer la mare biològica i després d’això els robatoris de nens es van complicar molt. El Suprem el 1999  va convertir en inconstitucional el part anònim. A partir d’aleshores totes les criatures havien de ser identificades amb la mare... I el robatori es va fer molt difícil.

No pot ser aquesta impunitat absoluta per tot allò que va passar abans de 1977.

Es pot considerar tancada la transició quan hi ha mares que no saben què va passar amb els seus fills?

La llei d’amnistia està mal aplicada. Es va fer per treure de la presó les persones que eren empresonades per motius polítics, però es va usar per amnistiar a gent que ni tan sols va ser jutjada. Estem parlant d’una llei de punt final: per darrera no es mira res... És una llei que s’hauria d’aplicar bé o derogar. El que no pot ser és aquesta impunitat absoluta per tot allò que va passar abans de 1977.

Afirma que el Concordat amb la Santa Seu dificulta aclarir alguns casos. Com és això?

Els arxius religiosos, encara que estiguin a l’església del costat de casa teva, oficialment no són espanyols, perquè la seva seu central és al Vaticà. Això impedeix que s’investiguin normalment...

Qui va tenir responsabilitats en el robatori de nens?

En el seu moment, l’Església i l’Estat. I en aquest moment, el govern i la justícia... No estan fent res per resoldre-ho... No es verifiquen les declaracions dels metges. Encara que no es trobin fetus en una caixa no s’investiga res... Hi ha sentències escandaloses.

A d’altres països els religiosos són capaços de demanar perdó, però aquí sempre diuen que no ha passat res

Qui ha assumit responsabilitats en el tema?

Aquí, ningú... Encara s’està dient que això no ha passat. Quan el redactor de drets humans de l’ONU reclama que Espanya investigui aquest cas, el govern diu que això no ha succeït mai, que el que hi ha és que les famílies adoptives han fet un favor a mares solteres. I l’Església, pitjor. A d’altres països els religiosos són capaços de demanar perdó, per la pederàstia i per d’altres coses, però aquí sempre diuen que no ha passat res....