Diuen que amb l'edat tot fa més bon gust. New Order va destapar l'ampolla a les 23.05h en punt i just allà ja va començar a animar-se la cosa. Els més vells posant a to els xavals. Bernard Sumner i els seus van rellevar al duo nord-americà Nxworries i van sacsejar l'esperit del rap i el hip-hop ianqui per convertir la pista més gran del Primavera Sound en un mix entre bolo de rock i rave alternativa dels 80 sobre una marea de caps que no podien (ni volien) permetre's ser en un altre lloc. Hi ha sensacions que no les pot agrejar el temps i sons que milloren com el vi. Qui sap si és cosa de la nostàlgia, de la malenconia o de la niciesa, però va ser com tenir un peu en dues èpoques diferents: els nostres pares a l'escenari i nosaltres davant d'ells, prenent nota de la lliçó.
🟠 Primavera Sound 2023: concerts, entrades, cartell i tot el que has de saber del festival
Com sempre en aquestes cites multitudinàries, els britànics no es van contenir en la seva brillantor i van explotar la seva experiència amb facilitat. Es van estrenar amb la seva versió més rockera amb les guitarres a tot volum i a la tercera van donar el gran salt cap als sons electrònics, sense por del prejudici i sostinguts per una vestimenta meravellosament sòbria. Súper còmode en el seu paper d'estrella de rock i d'avatar dance de discoteca, Sumner va sortir a matar amb samarreta i pantalons negres i ulleres de pasta, i va despertar tendresa, perquè sense perfomance també hi ha paradís i no hi ha res més entranyable i fàcil d'estimar que assemblar-se a un pare. La bretxa va tornar a notar-se en la falta de pantalles a sobre dels caparrons, excepte quan van sonar Bizarre Love Triangle o Blue Monday, convertit sens dubte en gran himne intergeneracional.
Sumner va sortir a matar amb samarreta i pantalons negres i ulleres de pasta, i va despertar tendresa, perquè sense perfomance també hi ha paradís i no hi ha res més entranyable i fàcil d'estimar que assemblar-se a un pare
Si alguna cosa donen els anys és experiència i espai de sobra per sembrar fans i deixar-los créixer al seu aire. El públic, més de 40 i 50 que de 25, es va deixar embriagar com si fes anys que no sortia. No és necessari per a aquesta nova ordre post Joy Division voler quedar bé o repensar un set list per a acontentar la multitud. No els fa falta, encara que van estar sembrats de hits inoblidables: True faith, Tempation o Love will tear us apart, que va tancar. N'hi va haver prou amb la seva marca personal i aquesta presència trempada i genuïnament arrítmica per tornar a guanyar-se el cel malgrat les seves mogudes internes i un bon grapat de canvis de cadira. Gilian Gilbert als teclats, Phil Cunningham al baix i Stephen Morris a la bateria es van portar com membres d'una orquestra, ben sincronitzats en una jornada festiva, agradable i folgada que feia una mica d'olor de dijous laboral.
Sembla que el presagi vist en el concert inaugural dels Pet Shop Boys es va complir i que allò de reduir l'aforament d'un recinte magnànim va donar els seus fruits. Poc queda d'aquelles dues setmanes d'aclaparament i queixes a tot arreu que el Primavera Sound va protagonitzar fa un any. Al seu lloc, poques aglomeracions i gairebé cap cua, banys sorprenentment nets per tractar-se d'un macrofestival i un entorn distès amb el cap més posat en gaudir que en cabre. La banda catalana Antònim va donar el tret de sortida a la primera de les tres nits oficials, amb Joe Crepúsculo o Júlia Colom com a marca de la casa, encara que allò autòcton no passarà en aquest cicle de concerts del testimoni residual: només una quinzena d'artistes locals podran permetre's el luxe de tocar a casa, tot i que la presència de la llengua catalana està molt més present entre la gentada que l'any 2022.
Red Velvet, Pinkpantheress, el heavy metal de Ghost o la popera Halsey també van ser part de la banda sonora de la primera jornada sencera del festival, avantsala del parell de dies totxos a nivell musical que s'acosten en les pròximes hores. No va faltar el concert reivindicatiu de la banda Le Tigre amb la força de la vocalista Kathleen Hanna, antiga membre de Bikini Kill i màxim exponent del moviment Riot Grrrl i l'activisme punk feminista, i Blur va posar la cirereta amb una actuació fluixa allunyada del mite. La xafogor de mitja tarda va deixar pas a una nit fresca sense espatlles a l'aire, i encara que amb les mans i els peus freds, ja va semblar una mica més estiu al Parc del Fòrum.
