Ngũgĩ wa Thiong’o (Kenya, 1938) és un dels escriptors més destacats del continent africà, amb obres com Somnis en temps de guerra, Un grano de trigo o Pétalos de sangre. De fet el seu nom ha sonat sovint per al premi Nobel. Però també és un dels escriptors més polèmics del continent. Després dels seus èxits inicials en llengua anglesa, Ngũgĩ va decidir abandonar l'anglès i començar a escriure en kikuiu, la seva llengua materna. Però, a més a més, va formular dures crítiques als autors que escrivien en anglès, acusant-los de crear una literatura no africana. És a Barcelona, convidat pel PEN Català, amb la col·laboraciò del CCCB, de Casa África i dels seus editors locals, per pronunciar una conferència sobre "Àfrica, escriptura i emancipació" al CCCB, el dimecres 10. Aprofitant aquesta visita, s'han editat en català i en castellà algunes de les obres clau de l'autor, o s'han fet nous llançaments d'edicions antigues. Raig Verd ha publicat en català Descolonitzar la ment, Desplaçar el centre. La lluita per les llibertats culturals i Somnis en temps de guerra. Memòries d'infantesa. En castellà han publicat Sueños en tiempos de guerra. Memorias de infancia y Desplazar el centro. La lucha por las libertades culturales. De Bolsillo ha tret Un grano de trigo (potser la més emblemàtica de les seves obres), El brujo y el cuervo, Descolonizando la mente y El diablo en la cruz. I Kailas ha publicat una altra de les obres clàssiques d'Ngũgĩ wa Thiong’o: No llores, niño.

Desplaçar el centre

Una de les idees bàsiques d'Ngũgĩ wa Thiong’o és que cal desplaçar el centre del món i no permetre l'hegemonia cultural occidental. I per aconseguir això aposta per una defensa de les llengües minoritzades. Davant dels periodistes que escoltaven la seva presentació, Ngũgĩ wa Thiong’o ha assegurat que "Totes les llengües es poden dividir en dos grups: les que marginen i les que són marginades (encara que no siguin marginals)". Ha reivindicat el multilingüisme amb una analogia musical: "Pel fet que toquis un instrument això no vol dir que no permetis que se'n toquin d'altres, la riquesa de la música ve justament de la combinació harmònica entre tots els instruments, sense cap que domini. I ha apuntat que "El multilingüisme és l'oxigen de les llengües i el monolingüisme imposat és el monòxid de carboni cultural". Ngũgĩ wa Thiong’o ha reivindicat la validesa de qualsevol llengua per crear literatura que pugui arribar a tothom: "En principi no hi ha cap llengua que en sí sigui més universal que l'altra". Ha reconegut que avui en dia a l'Àfrica hi ha molts escriptors joves que no coneixen les seves llengües vernacles, perquè s'han educat en les llengües europees. Però apunta que hi ha escriptors que escriuen en llengües pròpies, tot i que són una minoria i no són tan visibles com els que ho fan en llengües europees, perquè hi ha un desequilibri de poders.

Sobre els autors "euroafricans"

Ngũgĩ wa Thiong’o ha insistit en la seva tesi que els autors africans que escriuen en llengües europees no fan literatura africana. Ha assegurat que no hi ha cap problema en que la gent escrigui en la llengua que vulgui, i ha apuntat que a l'Àfrica hi ha grans escriptors  en llengües europees, però ha deixat molt clar que li sembla intolerable que una literatura dominant en suplanti una de dominada. Ha afirmat que si tornés a escriure Desplaçant el centre, empraria el terme "suplantació d'identitat": a l'igual que si algú anés al banc i et robés els diners passant-se per un, es reaccionaria amb indignació, al·lega que també s'ha de reaccionar amb indignació quan algú presenta com si fos la teva cultura una cosa que no ho és. "Els escriptors africans en llengua europea poden escriure grans obres d'art, però des del punt de vista identitari, no estan fent escriptura africana", ha afirmat taxatiu.

En defensa del kikuiu

Ngũgĩ wa Thiong’o reconeix que no és fàcil escriure en kikuiu: "Pot arribar a ser una batalla. El kikuiu no és una llengua de poder, com tantes altres llengües africanes. A Kenya és l'anglès qui domina tots els àmbits de la vida: l'administració, l'educació, el comerç... Algú que escrigui en una llengua africana, a Kenya o a qualsevol altra part del continent, tindrà dificultats. El món editorial facilita les publicacions de textos en anglès. És una lluita, és com empènyer tota una muntanya". I, malgrat tot, es mostra decidit a continuar amb aquesta pràctica, ja que segons ell és bàsica per a "descolonitzar la ment". Creu que els occidentals, per dominar el continent africà, a més de les armes de foc, han usat un instrument bàsic: "la bomba cultural", que ha estat clau per assentar el seu domini. A Descolonitzant la ment escriu: "L'efecte d'una bomba cultural és anihilar la creença d'un poble en els seus noms, en les seves llengües, en el seu entorn, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, a la llarga, en ell mateix".

Contra el domini lingüístic

L'escriptor kikiuiu argumenta que la llengua de poder va adquirint més poder a través de la violència exercida contra les altres llengües. Assegura que això no només passa a l'Àfrica: "Vaig donar una conferència a Nova Zelanda, i una dona maorí em va fer un obsequi i em va dir que no parlava de Kenya, sinó de la història dels maorís. Més tard vaig saber que les mateixes pràctiques que s'havien fet amb nosaltres s'havien fet amb els maorís. Vaig adonar-me'n que per aprendre anglès sembla que cal desaprendre les altres llengües. Quan vaig fer una conferència entre els sami de Noruega, em van preguntar: 'Com és que tu saps tant sobre nosaltres?'. Havien patit el mateix que els kikuius. Ngũgĩ wa Thiong'o apunta que la llengua dominant generalment es popularitza gràcies a la violència: a Europa, a l'Àfrica, però també entre els indis nord-americans (que van ser maltractats als internats de Pennsilvània, on se'ls va obligar a prendre noms anglesos el mateix dia que arribaven a l'establiment). Això provoca, a la llarga, una sensació de rebuig dels autòctons cap a la llengua pròpia, i acaben abandonant-la. Però apunta que cal combatre aquesta tendència: "És una situació atípica, una situació forçada per les estructures de poder. I s'acaba per normalitzar una anormalitat".

Defensa dels petits

A la seva conferència al CCCB, Ngũgĩ ha volgut deixar clar que el problema no radica en l’existència de milers de llengües, cultures i religions, sinó que el problema està en les relacions entre elles, en la voluntat de què una sigui superior a l’altre. L’autor kikuiu ha denunciat l’analfabetisme lingüístic d’aquells que consideren els seus idiomes com inherentment superiors als altres. Ha reivindicat que tots els idiomes són fonts de bellesa i d’infinites possibilitats i que “tenen molt a dir en la nostra humanitat comuna si s’alliberen del feudalisme lingüístic”. Ha recordat que cap idioma hauria de créixer sobre la tomba d’altres idiomes. Però segons ell, aquesta és la "lògica imperial”. Ha acabat deixant clar que vol que el món sigui un món connectat, però “partint del que som”. Ha apostat doncs, per un plurilingüisme “partint de l’idioma propi com a base” per evitar “una situació d’esclavatge”.

L'herència del Mau-Mau

Ngũgĩ és kikuiu. I els kikuius van ser un dels pobles que es va enfrontar amb més fermesa a la dominació colonial anglesa. El Rift Valley, on vivien els kikuius, va ser la zona de preferència d'instal·lació de grangers blancs (alguns d'ells aristòcrates reconvertits en aventurers, com els que descriu James Fox a Pasiones en Kenia, un genial assaig que seria dut al cinema per Michael Radford). Els kikuius, als anys 1950, van organitzar-se en una potent guerrilla, la Kikuyu Central Association (més coneguda com a Mau-Mau) que va enfrontar-se amb decisió als colons anglesos. Però no es tractava només d'un moviment guerriller, sinó que el Mau-Mau també reivindicava la recuperació de les tradicions pròpies, i comptava amb la col·laboració de molts medicinaires i caps tradicionals. Els anglesos van respondre amb una repressió brutal: centenars de milers de kikuius van ser empresonats en camps de concentració, uns 20.000 podrien haver mort a mans de les tropes angleses i algunes desenes de milers més haurien mort com a conseqüència dels desplaçaments i mal ractes. Ngũgĩ wa Thiong’o no va formar part del Mau-Mau, perquè era massa jove, però deixa constància dels records d'aquell conflicte a les seves memòries, Somnis en temps de guerra, i també a algunes de les seves novel·les, com Un grano de trigo. I és que per als kikuius, tot i la derrota militar, el Mau-Mau va ser tot un referent de resistència i de dignitat.

Un autor de moda

Ngũgĩ wa Thiong’o en els darrers anys s'ha convertit en un emblema dels intel·lectuals de l'escola d'Estudis Culturals. Un autor que no havia estat gaire reconegut fins al segle XXI, ha passat a ser molt llegit. Els seus assajos Descolonitzant la ment o Desplaçant el centre s'han convertit en referents obligats per als especialistes en estudis postcolonials del món sencer. Les seves obres dels anys setanta i vuitanta són traduïdes i reeditades, com les obres de Franz Fanon, que tan de moda havien estat als anys seixanta i setanta. Ngũgĩ wa Thiong’o s'ha convertit en tot un emblema en la lluita contra les supervivències de la colonització arreu del món. De fet, és convidat contínuament a diferents països del món perquè exposi les seves teories. Però no a Kenya. Ha estat molt perseguit pel govern kenya per la seva lluita política i cultural. La darrera que va visitar el país, després d'un llarg exili, va patir una gravíssima agressió. Ara viu a Califòrnia.