Abans que existissin els stories, que el teu amic el chuzado substituís l'apel·latiu per comunitat fitnes i que les criptomonedes només fossin el somni humit de l'amo d'un Tesla addicte a Monopoly, ells ja estaven allà. Quan el trap ni tan sols era un gènere musical, menys encara respectable, ells ja estaven allà. Amb les mateixes pintes de pijos passats, atapeïts de pegats, tattoos ignorant, que s'havien sufragat amb la Visa Or de papa. Abans que Yung Beef tingués saburra entre les paletes, Pawn Gang ja estaven allà. Més sorprenent que s'inventessin el riure urbà és que també estiguin encapçalant el gastadíssim món del podcasting.
Un programa pinxíssim
Hi ha un xou, un inframon ben il·luminat i amb un set en un garatge, que és una al·lucinació que no pots permetre't si has tingut males experiències en el passat amb el THC. Bon Jan, el nostre raper amb les celles com un semàfor i la llengua més travada que un poema de Torquato Tasso, és una bacanal de la conya. Gargamelleja. Vocifera. Voleteja les mans, s'inclina cap a davant, enrere, beu. Es mou més que Lamine Yamal. D'acord, sí, arriba el moment de l'escrutini: Com si s'hagués fumat fins i tot les catifes del Majestic? No procedeix, senyoria. Aquest és un entreteniment que computa directament pel carnet d'una aso cannàbica. Amb què t'arriba multa de la Urbana a casa, per treure fum, beure i pixar en una cantonada, les tres a la vegada. Però amb què t'ho fas a sobre encara que no tinguis ni punyetera idea de qui és el convidat. Així són les comèdies de situació. La decadència, una reversió també sense guió del programa de David Broncano, és un programa que va –dicta Bon Jan- a pinxíssim.
La decadència, una reversió també sense guió del programa de David Broncano, és un programa que va –dicta Bon Jan- a pinxíssim
Hi ha un capítol amb Juana Dolores que, entre broma i broma, la veritat treu el cap: carrer, pamflet, escena passada, generacions oblidades. També hi ha episodis que és per posar-los com la pantalla del foc de Netflix, de fons, perquè si pares totalment atenció corres el risc de desfer-te el còrtex frontal. Aquesta delicatessen en català va arribar a la seva culminació quan en Jan va portar de convidat el Manel Vidal, que va definir com a periodista esportiu, amb el que no va voler sostenir ni mitja frase tot d'una. "Tu ets l'Eminem a Detroit, un calvorota blanc. Criat a Salt. Un blanc a Detroit!". On sembla que hi ha conya i circumloqui, la deixa anar. Després li pregunta, sense objecció, "on estàs?". On estàs treballant. Havien passat nou minuts de conversa. Diu que a ell les entrevistes li donen pal: "Com diu en Gàndalf, tota gran història mereix ser adornada", el deixa anar al còmic de La Sotana. "Vau arribar massa aviat", comenta ell, maco. "Quan tocava, com Gàndalf," conclou Bon Jan. Ara mateix fa un mes que el canal no publica història. Potser se'ls han acabat momentàniament les idees, presos o avorrits de donar-li la volta. Qui té més mèrit en tot plegat és l'editor, que ha vist el programa diverses vegades per posar els efectes. Donin-li una paga a aquest bon home o dona, perquè a Bon Jan no li manca de res, ja va flotant.