Quan vam saber que Noah Wyle tornaria a posar-se la bata blanca i a penjar-se del coll l'estetoscopi per dirigir les urgències d'un hospital de Pittsburgh a la nova sèrie de Max The Pitt, resultava inevitable arrufar el nas, pensant en si calia que l'etern John Carter canvies de nom per seguir reanimant persones amb aturades cardiorespiratòries o posant espatlles a lloc. Calia refregir una de les grans fites de la història de la ficció televisiva? Vista la primera temporada, amb els seus quinze episodis ja disponibles, la resposta és que no només calia, sinó que s'han superat totes les expectatives.
L'ombra d'Urgencias és allargada per a qualsevol sèrie de metges que aposti per la versemblança, i no per convertir els quiròfans en racons per fotre's mà en classes pràctiques d'anatomia (de Grey). I, de fet, l'origen de The Pitt és un intent de revival de la Bíblia dels drames hospitalaris televisius: tant el creador i showrunner R. Scott Gemmill com el productor i director John Wells, a banda del mateix Noah Wyle, van ser noms clau per entendre la llarga vida i el prestigi d'Urgencias, i tots tres van voler crear un spin-off resseguint la peripècia del personatge de John Carter que Wyle va immortalitzar. Però les desavinences amb els hereus de Michael Crichton, propietaris dels drets, van fer desestimar el projecte i reconduir-lo (la vídua de Crichton, en tot cas, no ha vist prou diferències i ha demandat la Warner per plagi).
The Pitt és filla espiritual d'Urgencias, i està molt bé que sigui així, si més no per a tots aquells que vam viure enganxats durant quinze temporades a les anades i vingudes de metges i pacients del County General de Chicago
Traient de l'equació les possibles derivades legals, és prou evident que The Pitt és filla espiritual d'Urgencias, i està molt bé que sigui així, si més no per a tots aquells que vam viure enganxats durant quinze temporades a les anades i vingudes de metges i pacients del County General de Chicago. Amb uns estàndars de qualitat similars, i amb el carisma de Wyle comandant la nau, The Pitt s'agafa a un grapat d'elements per mantenir un interès creixent: d'entrada, l'estructura narrativa de la recentment finalitzada primera entrega de la sèrie transcorre en temps real, en un inacabable torn de dia al departament d'urgències d'un hospital de Pittsburgh. La icònica 24 ja va demostrar l'eficàcia de la fórmula aplicada al thriller conspiranoic, i aquí multiplica els efectes adrenalítics de la ja adrenalítica realitat d'un servei col·lapsat per la manca de recursos: als Estats Units, la sanitat pública viu el desmantellament de les polítiques de Trump, però a casa nostra podem empatitzar amb aquesta realitat, conseqüència de les retallades patides gràcies a partits polítics molt més preocupats per les seves merdes que per les nostres necessitats.
Sang, fetge i humanisme
Excepte per a espectadors hipocondríacs o massa sensibles a la sang, l'hiperrealisme de The Pitt contribueix a crear la tensió indispensable per entendre i acompanyar l'arc dramàtic d'uns personatges que es desenvolupen i evolucionen amb la precisió d'un cirurgià. De la cap d'infermeria que domina el servei a l'ombra, fins als tres residents de primer any que flipen amb la realitat que no s'explica a les aules. De la doctora que porta un dispositiu electrònic al turmell per una condemna judicial, fins al veterà de guerra que aplica tota aquella experiència de curar mentre les bales li xiulen les orelles. Del metge que pispa analgèsics, fins als residents de segon any que ja han vist massa vegades les orelles al llop. El dibuix creixent, les llums i les ombres, de la dotzena de protagonistes de la sèrie, és un prodigi de guió. Com ho és també que mai acabin d'encaixar en l'estereotip.
Excepte per a espectadors hipocondríacs o massa sensibles a la sang, l'hiperrealisme de The Pitt contribueix a crear la tensió indispensable per entendre i acompanyar l'arc dramàtic d'uns personatges que es desenvolupen i evolucionen amb la precisió d'un cirurgià
Visualment, hi ha una aposta immersiva, amb la utilització de càmeres lleugeres a l'espatlla, sense música que serveixi per subratllar res, amb una sensació de caos controlat que li va molt bé. I que en alguns moments pot ser un malson quasi insuportable pels espectadors: els episodis 12 i 13 són brutals en aquest sentit. I en la narrativa, enmig d'un ritme trepidant, The Pitt és capaç de situar en el lloc adequat un grapat de seqüències potentíssimes que eleven la dramatúrgia del relat: més enllà dels mateixos casos mèdics, brillen moments com les xerrades motivadores, una agressió d'un pacient descontent, el trencament emocional d'un dels protagonistes en una sala de pediatria reconvertida en morgue o l'extraordinària escena-mirall del primer i del darrer episodi, amb intercanvi de papers al terrat de l'hospital.
Els temps han canviat des dels anys d'Urgencias, les rutines i els procediments dels hospitals, així com la tecnologia, no són les mateixes. I la desconfiança dels pacients ha crescut amb esperes eternes i visites programades a mesos vista, i amb la politització de la Sanitat, l'auge de l'extrema dreta i el negacionisme, amb els antivacunes i antimascaretes al capdavant. D'això es parla a The Pitt. El record de la pandèmia marca el trastorn d'estrès postraumàtic del protagonista. I la denúncia d'un sistema insostenible, pels usuaris però també per culpa de la precarietat econòmica dels professionals de la Medicina, és ben present.
Humanista fins a dir prou, i allunyada de qualsevol temptació de caure en frivolitats, The Pitt connecta amb la televisió de qualitat del canvi de segle, amb la ficció preplataformes, afortunadament molt lluny de les fàbriques de xurros creats per un algoritme i/o de les sèries amb ínfules, nascudes amb la pretensió de dominar la conversa
Entre sobredosis de fentanil, ofegaments, cremades, ossos trencats, embarassos adolescents, ancians que no volen ser reanimats, un nen amb xarampió, influencers i incels o claus clavats al pit, els sanitaris es preparen sense saber-ho per un tiroteig massiu que converteix la recta final de la primera temporada en un frenètic prodigi de suspens i versemblança. Però també hi ha dosis d'humor i ironia per descomprimir: del running gag d'un pobre metge novell que s'ha de canviar de roba cada dos per tres, a la forquilla que travessa el nas d'una pacient, d'unes rates difícils d'atrapar a les apostes de metges i infermeres davant el possible destí d'una ambulància robada.
Humanista fins a dir prou, i allunyada de qualsevol temptació de caure en frivolitats, The Pitt connecta amb la televisió de qualitat del canvi de segle, amb la ficció preplataformes, afortunadament molt lluny de les fàbriques de xurros creats per un algoritme i/o de les sèries amb ínfules, nascudes amb la pretensió de dominar la conversa. Tele de la vella escola i amb un pla final que, digueu-me boig, fa pensar en Chaplin i en John Wayne. Severance? The White Lotus? El conte de la serventa? No, amigues i amics, la sèrie de l'any és The Pitt. I punt!