"I may run and hide, When you're screamin' my name, alright", ha sonat petant-ho tot a dos quarts de nou d'aquest dilluns a la Sala Apolo de Barcelona. Nick Carter ha trencat l'escenari i s'ha posat el públic a la butxaca amb un hit de la seva època als Backstreet Boys. L'Apolo s'ha quedat petita amb la tornada de Larger Than Life: "All you people can't you see, can't you see, How your love's affecting our reality, Every time we're down, You can make it right, And that makes you larger than life". L'embogimenta no s'ha fet esperar gens. Crits, xiulets i tots els mòbils del públic gravant els primers passos de Carter a Barcelona. Abans de saltar a un altre clàssic del tour Who I Am, ha sonat Everybody Wants to Rule the World. El públic tenia ganes de gresca i Carter ha cantat a tot drap Get Over Me.
Diuen que si vas regirat a un concert, en surts més. I és que tot plegat és un revival de l'adolescència de la majoria del públic. Fos per les cançons de Nick Carter i els primers passos en solitari o com el trencacors d'una boy band, és difícil no sentir res amb la melodia i els temes tocats. Entre crits de 'guapo' i d'adolescents crescudetes i embogides veient el seu ídol —com qui escriu aquestes línies—, Carter ha seguit amb Don't You (Forget About Me). I ha estat aleshores que s'ha produït el moment esperat. "Hola, Barcelona! Com esteu?". El cantant ha donat la benvinguda al seu xou i ha avançat que explicaria una història, la seva i que tocaria "cançons dels Backstreet Boys, meves i alguns temes nous que potser no coneixeu". Sempre en castellà, Carter ha donat les gràcies al públic i ha dit que mai no havia estat en un lloc com aquest. Unes paraules que han donat pas al I Got You, acompanyats de crits i més nervis per veure qui aixecava més la veu.
Un retorn al passat
Carter ha explicat que els "31 anys damunt l'escenari han estat acompanyats de pujades i baixades". I ha estat aleshores que el cantant ha aprofitat per fer un mashup de Shape of my Heart i I Need You Tonight. Amb versos ben regiradors, és clar: "Open up your heart to me, And say what's on your mind, oh yes, I know that we have been through so much pain, But I still need you in my life this time". La mítica Do I Have to Cry for You també ha tret el nas. Ha estat després que Carter ha confessat haver viscut uns anys complicats. No n'ha fet menció, però cal recordar que ha perdut els seus tres germans en menys de 10 anys. Torn per a Superman i Help me. No podia faltar una altra cançó mítica de quan formava part dels BSB: Quit Playing Games (With My Heart). Cançoneta enganxosa que diu literalment "deixa de jugar amb el meu cor".
Després d'aquesta cançó, Nick Carter ha volgut enganyar al públic fent veure que ja s'havia acabat tot. Però ningú no es rendia. Crits i peticions perquè l'artista tornés a sortir i cantés alguna cosa més. El fanatisme s'ha tornat a apoderar de la pista quan, després de canviar-se de roba —ho ha fet fins a quatre vegades— ha sortit per cantar I Want It That Way i Everybody. L'èxtasi del públic ha estat sonat. Els mòbils treien foc de la feinada que tenien. I l'emoció era tanta que molts dels fans ho han volgut compartir amb videotrucades (alguns ho han fet durant tot el concert i d'altres amb els hits més potents).
Carter s'ha acomiadat. Diu que ens porta al cor. De sobte s'han obert els llums. Ens mirem entre el públic. Cares somrients, alegria màxima. Per una estona, tots hem tornat al nostre jo adolescent. El de cantar a ple pulmó les cançons dels cantants preferits i forrar-se l'habitació amb els pòsters dels ídols —parets, carpetes o arxivadors, qualsevol superfície era vàlida—. Les experiències del jo adolescent es barregen amb les de persona adulta. Amb les emocions regiradíssimes i pensaments donant voltes, imitant el moviment d'una rentadora quan centrifuga, marxem. Una motxilla plena d'amors, desamors, paraules plenes de significat i una nostàlgia que abraça. Ja ho diuen que no pots fer un viatge al passat i sortir-ne il·lès. Però com quan baixes d'una muntanya russa, sempre pots fer-ho amb un somriure (o amb una llàgrima).