Ara sí, Nick Cave ha assolit aquest estatus. Primer, a hores d'ara és un ésser intocable i la seva figura va més enllà del bé i del mal. Tot el que toca o fa és noticiable. I també el que diu, cada entrevista que dona, cada un dels relats que ofereix, van amb aquesta marca de l'excel·lència. Una cosa, d'altra banda, buscat. I òbviament, aconseguit. En algun moment, Nick Cave va donar-li la volta al personatge. Potser el de veritat sigui aquell que ens va sorprendre al documental 20.000 days on earth, aquell tan diví, tan poètic, tan esquiu, tan míser. Passava el mateix amb la qui va ser la seva amant PJ Harvey, que a A dog called money mostrava aquesta cara freda i distant. De fet, en un exercici d'honestedat, potser de fragilitat, Cave va revelar el misteri: qui va deixar qui? I és clar, una troballa: cartes reveladores i revelacions sinceres i concretes.
Perquè sí, davant d'aquesta façana d'home salvatge, d'animal a qui ningú no ha domesticat, s'amaga una altra persona que sent i pateix. Encara que res com el dolor de la pèrdua d'un fill (en aquest cas dos). Encara avui, la imatge de Nick Cave assegut al seu sofà de casa amb els seus fills menjant pizza esglaia. I ara, després de llimar aquest sofriment, Cave explora que això, al cap i a la fi, és un aprenentatge; com bregar amb la vida i, malgrat aquests acords i desacords, observar la bellesa d'aquesta vida que passa inevitablement per la mort. Per aquesta raó, The wild god és tan important. Més enllà de si el disc sona cerimoniós, si el missatge és o no espiritual, de si ell encara activa aquest botó de l'agitació. Sens dubte, no importa si ell es queda amagat al seu piano i la seva tristesa, com en el revelador Ghosteen de 2019 o en la cruesa de Skeleton tree tres anys abans, o en el que per a molts és el seu disc més perfecte d'aquesta tríada, el misteriós i joiós Push the sky away.
Si bé a Nick Cave no el podem avaluar únicament des de la perspectiva d'aquesta última dècada d'existència, la història es remunta a molt abans. A les diverses etapes per les quals ha passat aquest camaleó. La inicial que per a ell i els seus Bad Seeds (The Birthday Party o prèviament de The Boy Next Door són una altra cosa) el límit no existia, anaven sense embuts. Eren com aquests Peaky Blinders als qui després van fer honor amb la seva música; perillosos, llenguallargs, avariciosos. En aquest tram, des de From her to eternity el 1984 fins a Let love in el 1994 (amb Tendir Prey, potser aquesta sigui la seva gemma d'aquella època), una producció de vuit discos. Amb Murder ballads, el 1996, entrem en una altra etapa, més florida i romàntica. Amb aquests duets famosos, un de previsible (amb Polly Jean Harvey), l'altre inesperat (amb Kylie Minogue). A continuació, el piano és protagonista, explorant aquest costat més íntim, aquest mateix que parla sobre el desamor, sobre cors trencats. En particular, el seu, pres també per les addiccions, pels excessos.
Llavors, ja sí, va arribar el moment d'elogiar-lo, d'avaluar cada pas. A No more shall we part, sense ser la seva obra més extraordinària, l'abraça tot Crist. La premsa és unànime: Nick Cave és un dels nostres. Amb aquest halo a llegenda, com la de Johnny Cash (brutal la versió que feia l'home de negre de Mercy Seat) o Tom Waits. Ja ningú no li discutirà res. Llicència per a tot. Fins i tot per a discos regulars com Nocturama o Dig, Lazarus, Dig!!! Tanmateix, a Cave se li perdona una petita relliscada, el 2004 publica el disc en què agrupa tot el seu arsenal, tot el seu imaginari; la doble ofrena d'Abbatoir blues/The lyre of Orpheus. Encara avui, es discuteix si aquest és el seu disc més rodó, el més perfecte. Es pot escoltar una i mil vegades i sempre es descobreix una cosa nova. D'elegir-ne un seria aquest, és el súmmum del deliri, el de l'elegància. És Nick Cave en el seu llindar. A tot això, la seva aventura en paral·lel per exorcitzar els seus dimonis. La banda Grinderman, amb dos discos, tenia els ingredients de les seves primeres sopes: descontrol amb ganxo. Amb el seu soci Warren Ellis, amb qui ha perpetrat un altre art: el de les bandes sonores (excepcionals les de The Proposition i The Assassination of Jesse James by the Coward of Robert Ford). Una escapatòria sana i serena, una manera d'estar sempre connectat. I la de permetre's capricis sense la necessitat d'exposar-se massa ni la de donar moltes explicacions.
L'espurna saltarà de nou sobre l'escenari, o més concretament, quan s'alci com un Déu entre la gent i allà ell se senti com el que és, aquesta figura messiànica que adorem i venerem
Finalment, hi ha l'encara fumejant The wild god. Un disc publicitat i rebut amb ànsia (la que mereix). A ell se li havia acabat l'anestèsia, tocava seguir sense medicina. L'únic xut seria la música. Aquesta taula única de salvació. I sí, no és aquest un disc optimista (no tindria sentit considerar-ho així), però sí que va a allò a què ens agafem en els mals moments: l'esperança. Per això hi ha tants cors; l'australià necessita auxili, sentir aquest alè. En aquest sentit, pot estar tranquil: tothom li dona suport. Fins i tot els que poden acusar-lo d'immobilisme, de seguir per sengles ja conegudes. Encara que sigui amb un altre tarannà. Això és com una oració, misticisme màgic. De totes maneres, l'espurna saltarà de nou sobre l'escenari o, més concretament, quan s'alci com un Déu entre la gent i allà ell se senti com el que és, aquesta figura messiànica que adorem i venerem. En aquesta litúrgia, en el plor i en l'eufòria, obrint-se en canal o refugiat en aquest piano (com oblidar Idiot Prayer en aquest 2020 pandèmic, ell només amb les tecles a l'Alexandra Palace de Londres). Per tant, sort a qui, per desgràcia, ha vist (i viscut) la cara més amarga de la vida. Ara, Nick està decidit a degustar cada segon, cada moment, no hi ha temps per perdre. The wild god té les coordenades.