Nimes, any 719. Fa 1.306 anys. Les tropes del general àrab Al-Ghafiqi ocupaven Nimes, la plaça més septentrional i la darrera resistència de la monarquia visigòtica, i completaven la conquesta de les províncies Tarraconense i Narbonesa, iniciada una dècada abans (havien saltat l’Ebre el 714). Poc abans de l’ocupació de la ciutat, les restes de l’exèrcit del difunt rei Ardó (el darrer cabdill hispanovisigot del quadrant nord-oriental peninsular) i un colossal contingent poblacional procedent de les províncies Tarraconense i Narbonesa, havien passat per la ciutat, camí cap a l’exili al regne dels francs, un fenomen que, posteriorment, hauria de tenir una importància cabdal en la recuperació i restauració del territori.
El final d’una etapa i el principi d’una altra
Després de cinc anys de guerra devastadora (714-719), la vella Nemausus romanovisigòtica que trobaria Al-Gafiqui era una trista ombra del que havia estat durant segles. Nimes, una ciutat que, en la seva plenitud demogràfica, havia albergat una població de 20.000 persones, havia quedat pràcticament despoblada i en un decrèpit estat de ruïna i d’abandonament. Però el decurs del temps —de les dècades immediatament posteriors— ens diria que allò no era el final definitiu de res, sinó un trencament del fil de la història, que marcava el final d’una etapa (l’antiguitat que conté la nostra protohistòria) i el principi de la nostra història (l’alta edat mitjana que crea l’arrel més remota de la futura nació catalana).
Ardó, el darrer cabdill de la resistència visigòtica
Tradicionalment, la historiografia espanyola ha situat l’inici de la resistència a la conquesta àrab en l’episodi bèl·lic de Covadonga, a Astúries, protagonitzat pel cabdill Pelai i les seves hosts (722). Però la realitat és molt diferent. La resistència començaria molt abans i es desplegaria a través de diversos focus escampats pel territori. Després de la desfeta i mort del rei Roderic a la decisiva batalla del riu Guadalete —a la Baixa Andalusia— (711) i de la interessada dimissió del seu successor Àkhila (713), les classes dirigents de la Tarraconense i la Narbonesa crearien un important focus de resistència i elegirien el magnat Ardó per a dirigir-la (713), que va aconseguir contenir l’avanç àrab durant cinc anys (714-719).
Focus de resistència aïllats i inconnexes
La importància d’aquest focus resistent ens la dona la mateixa cronologia: els àrabs van trigar tres anys a conquerir el territori entre l’estret de Gibraltar, al sud, i la ratlla de l’Ebre, al nord (711-714). En canvi, en van trigar cinc a ocupar la quarta part restant d’aquesta superfície; és a dir, el territori entre l’Ebre, al sud, i el Roine, al nord (714-719). Però el que ara ens ocupa és l’existència d’aquests diferents focus de resistència totalment inconnexos i el perquè del seu aïllament: les muntanyes cantàbriques del conventus Asturum (el focus protolleonès), el quadrant nord-est del conventus Cluniacense (el focus protobasc) i la façana marítima dels conventus Tarraconense i Narbonesa (el focus protocatalà).
El regne dels visigots de Septentrió
I la resposta la tenim en la composició del paisatge social, polític i cultural de la monarquia visigòtica. Durant el segle que va precedir la invasió àrab (centúria del 600), aquell edifici polític va estar permanent amenaçat pels enemics externs (els francs, els ostrogots i els bizantins) i per les fortíssimes tensions territorials internes. El 673 (38 anys abans de l’aparició dels àrabs), les classes dirigents de la Tarraconense i la Narbonesa, liderades pel general Flavius Paulus i pels arquebisbes Cebrià de Tarragona i Argebaud de Narbona, havien proclamat la independència del seu territori i l’havien anomenat regne dels visigots de Septentrió.
Flavius Paulus i la memòria del seu projecte
El projecte de Flavius Paulus va fracassar. El poder central de Toledo, representat pel rei Vamba, concentraria totes les seves energies en la liquidació d’aquell moviment. I en aquell episodi, Nimes i el seu rerepaís de la Camarga serien les darreres resistències dels independentistes. Flavius Paulus i els seus lleials serien brutalment humiliats i assassinats, i això explicaria que, passades quatre dècades, la memòria d’aquell projecte encara fos viva. A l’enfrontament de riu Guadalete (711), que havia d’aturar la invasió àrab, es va posar de manifest aquesta memòria. L’ala de l’exèrcit de Roderic formada pels magnats de la Tarraconense i la Narbonesa es va retirar de la batalla, cosa que va precipitar la desfeta més absoluta de l’exèrcit i de l’estat visigòtics.
La conquesta carolíngia de Nimes i la Camarga: l’inici de la nostra història
Passats 35 anys de la conquesta àrab (719-754), les tropes del rei franc Pipí el Breu (pare i antecessor de Carlemany) entraven a Nimes i la convertien, expressament, en la punta de llança d’un ambiciós projecte expansiu: la conquesta de la cara sud dels Pirineus fins a la ratlla de l’Ebre. Aquella iniciativa, anomenada Marca Hispànica, mai no va passar de la categoria de projecte polític per la manca d’entesa amb el focus de resistència del Pirineu occidental (els protobascos). En canvi, la progressió territorial cap al sud a partir de Nimes —la darrera plaça de Flavius Paulus i la primera de Pipí—, conduiria a la creació i consolidació d’un districte polític i militar que seria la veritable arrel del nostre país: la Marca de Gòtia.
Per què la projecció pel Pirineu oriental va tenir èxit?
L’empresa carolíngia cap al sud dels Pirineus culminaria amb un resultat desigual. I aquesta diferència, entre el fracàs de la projecció pel Pirineu occidental i l’èxit de l’expansió pel Pirineu oriental, s’explicaria per l’existència d’un fet diferencial fonamental: els aliats de l’exèrcit franc. L’operació de penetració pel territori basc se saldaria amb un fracàs absolut i amb una desfeta colossal a Roncesvalls, a causa dels estrepitosos desacords amb els seus propis aliats (778). En canvi, la projecció expansiva —a partir de Nimes— sempre comptaria amb l’activa participació dels descendents de l’exili de la Tarraconense i la Narbonesa, refugiats i acollits al regne dels francs després de la invasió àrab del territori (714-719).
Nimes i els aiguamolls de la Camarga, l’arrel més remota de Catalunya
L’arrel més remota de Catalunya no és al Pirineu, sinó a la ciutat de Nimes i als aiguamolls de la Camarga, a la riba dreta del Roine. El 754, fa 1.271 anys, la tercera i quarta generació de l’exili protocatalà i protollenguadocià (719-754) van contribuir decisivament en l’empresa militar de conquesta de Nimes i en la de restauració de l’aparell productiu de la ciutat i el camp. Aquella aliança entre l’exèrcit franc i les hosts particulars dels magnats descendents de l’exili, es convertiria en una constant en tot el procés de recuperació del territori, des de la ratlla del Roine (754) fins a la del Llobregat (801). Seria la formació del territori i de la societat de la Marca de Gòtia, l’arrel més remota de Catalunya.
Descobriu i completeu tota l’experiència amb nosaltres, a través del nostre viatge-experiència a la Camarga: