Abans que un sector del flamenc posés a Rosalía contra les cordes, María Rosa García (San Fernando, 1977) ja va generar debat per fusionar el gènere de Camarón de la Isla amb altres tendències musicals, melodies i textures que bevien un xic de les sonoritats pop. Però, malgrat aquest fugaç paral·lelisme, la dona que fa més de 25 anys que és Niña Pastori no creu que ella i la de Sant Esteve Sesrovires tinguin res a veure. La cantant gaditana té un segell propi que ha anat sembrant durant tota la seva trajectòria i que ha fet escola: difícil no entonar algunes de les seves tornades més conegudes, com échame una mano prima que viene mi novio a verme o una moneda tiré yo al agua, y mi deseo se enamoraba. Perquè la Pastori és de les figures que més i millor ha apropat el flamenc a la joventut i que, lluny de quedar-se estancada, ha sobreviscut a l'evolució de la indústria. El 18 d'agost va actuar al festival Arts d'Estiu de Pineda de Mar per presentar Osú qué niña, el single avançament del seu pròxim àlbum, que conté algunes pinzellades autobiogràfiques. Perquè si una cosa li agrada a l'alquimista del nou flamenc, com alguns l'anomenen, és mostrar les seves arrels sense vergonyes, amb passió i traïdoria.
Un dia va i et lloa el mateix Camarón de la Isla. Com va ser? Com es viu amb aquesta responsabilitat?
Això va ser al teatre Andalusia a Cadis, quan jo tenia 9 o 10 anys. Se celebrava un homenatge a un guitarrista que es deia el Niño de los Rizos i hi havia molts artistes, entre ells Camarón, i vaig tenir la gran sort que em presentés aquell dia. Per a mi va ser una cosa molt important i, com més anys passen, més important ho sento, a més d'inoblidable. No penso gaire en la part de la responsabilitat, perquè és una cosa bastant forta i si no, no en gaudiria. És una gran satisfacció que m'hagi passat i ho seguiré gaudint tota la meva vida.
Et va descobrir Alejandro Sanz en un tablao i expliques que, quan et va escoltar, es va arrencar a tocar la guitarra. Amb les tecnologies i la dictadura de la immediatesa, s'ha perdut avui dia aquesta autenticitat?
A l'Alejandro el conec a La Venta de Vargas, va ser un dia també meravellós i inoblidable i vam passar una estona en família. Vam estar cantant i compartint, i a partir d'allà iniciem una amistat i una relació molt bonica, que avui dia és gairebé família, i amb la sort de compartir la música, que per a mi és el més important. No crec que s'hagi perdut l'autenticitat, però sí que són altres temps. Estem més units per les xarxes socials, però en realitat també fem les coses més en solitari.
No s'ha perdut l'autenticitat en la música, però són altres temps
Tu vas transgredir els límits del flamenc tradicional. També vas rebre crítiques del sector per innovar amb el gènere, com Rosalía?
La veritat és que no crec que Rosalía i jo tinguem res a veure, són altres temps i altres estils. Sí que potser coincidim en que les dues comencem molt joves i ens va anar molt bé des del principi.
Has cantat en directe amb ella. Què penses del seu viratge cap a altres sonoritats més urbanes?
He tingut la sort de cantar amb ella al Teatro Real quan vaig gravar el meu directe Realmente Volando i va ser fantàstic poder compartir escenari amb ella i amb la resta dels companys que em van acompanyar aquella nit. A mi el que fa m'encanta. L'admiro moltíssim com a artista i també com a persona.
A tu de seguida et van encimbellar com la nova veu del flamenc. Aquesta etiqueta et va generar dubtes o pressió alguna vegada?
Al llarg d'aquests anys m'han etiquetat amb moltes coses, moltes d'elles que ni sabré, però simplement són etiquetes. Al final un el que ha de fer és el que li agrada, fer-ho amb afecte i deixar de banda el que puguin dir, tant per bé com per malament, perquè no t'afecti ni d'una banda ni per l'altra. I fer les coses com a tu t'agraden, a la teva manera i segons la teva forma de sentir l'art del flamenc i de la música.
Sumem-li la bretxa de gènere a l'equació. Al llarg de la teva carrera, has sentit que se t'ha jutjat més per ser dona?
Jo la veritat és que mai no m'he sentit jutjada. M'he sentit sempre estimada, respectada i ben tractada tant pels que pertanyen a la música, és a dir, músics i gent de la indústria, com per la part del públic o mitjans de comunicació.
Més de 25 anys als escenaris, una quinzena discos al mercat i una trajectòria irreprotxable. Com ha evolucionat la música de Niña Pastori?
25 anys de carrera donen per a molt i he tingut l'oportunitat de poder estar amb molts artistes, amb molts músics, amb molta gent bona de la qual he après o he intentat aprendre i he fet tot el que he pogut en cada moment, donant el millor de mi. Penso i espero haver evolucionat, clar.
Mai m'he sentit jutjada
Sigo navegando, disc recopilatori dels teus 25 anys de carrera que vas treure el 2021, conté ni més ni menys que 55 cançons. Com escull una els trossets que han marcat més la seva vida?
El procés de selecció va ser complicat perquè hi ha moltes cançons, molt boniques, que són molt especials per a mi, cada una per un motiu i una raó diferent però, al final, totes són cançons meves. Va ser difícil escollir i vam buscar una barreja entre el que ens agrada a nosaltres i el que agrada i et demanen els fans, i així poder fer un recopilatori com el que hem aconseguit, que crec que ha quedat molt bonic
Tu escoltes els teus discos quan et dutxes?
Hi ha diverses cançons que són importants per a mi però mai no m'escolto, no m'agrada escoltar-me, ni veure'm. Em passa des de molt petita.
El teu estil no s'entén sense la passió, la malenconia i el dolor. Has hagut d'adaptar-te molt a les noves plataformes perquè aquest estil continuï tenint espai?
Jo mai no he sentit que hagués d'adaptar-me, he anat creixent i he anat evolucionant així que ha anat passant el temps, perquè inevitablement una està al món i vas escoltant coses i sí o sí et vas amarant de totes les novetats. Però mai no he hagut de fer un esforç per ser allà, ha estat sempre d'una forma natural i no oblidant mai ni qui soc ni d'on vinc.
Ets una de les veus de la meva generació que sonava a la llista de Los 40, la mateixa que ara està monopolitzada per cançons de reggaeton. És ara més simplista la cultura musical d'aquest país?
Hi ha un canvi i hi ha altres artistes i altres gèneres que s'estan escoltant ara i, potser fa un temps, o no existien, o no s'escoltaven tant. Forma part de l'evolució de la vida, igual que ara mengem coses diferents, ens vestim diferent o els cotxes evolucionen... igual li està passant a la música i ha agafat un altre caràcter. Tot és positiu per a mi. Tot és important i a tot cal donar-li el seu lloc.
Artistes com Guitarrica, Niño de Elche, C. Tangana o (una altra vegada) Rosalía, estan exportant al món la marca del flamenc. Però, què és el flamenc, com ho definim?
Són moltes coses i hi ha gustos per a tot... Hi ha vegades que per artistes que tenen un aire flamenc en les seves cançons, s'aconsegueix atreure un públic més jove i se'ls fa entrar en una línia que potser, de cap altra forma, no entrarien. Perquè el flamenc pur cal entendre'l, i cal mamar-lo i saber-lo, és una música molt complicada i molt difícil. En ser una cosa tan ortodoxa i tan tradicional, potser és més complicat per als joves.
El flamenc pur cal entendre'l i mamar-lo, és una música molt complicada
S'ha polititzat el flamenc?
Què no està polititzat avui en dia? Forma part del joc de la vida...
La teva mare, la Pastora de la Isla, va ser cantaora i ella és d'ètnia gitana. Heu viscut el racisme?
Mai no hem viscut el racisme. Vam néixer en una terra on el gitano i el paio han conviscut perfectament i no hi ha hagut mai cap problema, si no, al contrari. Per a nosaltres sempre ha estat un orgull tant una cosa com l'altra.
Y es la verdad / querer así es un pecao, válgame Dios / que me perdone el santo padre pero yo / no sé vivir si no te tengo y a mi vera. Com és la teva relació amb Déu?
Jo sempre he estat una persona molt creient, sempre he tingut molta fe. M'he criat així i la continuo tenint. Déu és molt important en la meva vida.
També és recurrent que li cantis a l'amor. Què és l'amor per a tu?
L'amor és el que ens mou i el que mou al món, i tant de bo que per a tothom fos així, crec que les coses serien d'una altra manera. Si a tots ens mogués l'amor, moltes coses que estan passant, no passarien.
En un camí tan imprevisible com el de la fama, tu t'has envoltat de bona gent?
M'he envoltat sempre de bons companys i de bona gent, sense forçar res. Així han vingut les coses... Afortunadament, he tingut el respecte dels companys i tinc molt bona relació amb tots. I segurament hi ha de tot en la vida, però com jo he tingut la sort d'envoltar-me de gent bona, no he sentit mai enveja. Jo he gaudit amb la música i això sempre atreu coses boniques.
Déu és molt important en la meva vida
Quan penso en Niña Pastori, sempre penso en una dona somrient. És difícil dissociar la teva imatge de l'alegria. De fet, la protagonista del teu últim single Osú qué niña podries ser tu. És real aquesta imatge de dona feliç?
Soc feliç de veritat. Gaudeixo de les petites coses, m'he criat amb aquesta creença, de gaudir del poc o molt que hàgim tingut, i continuo fent-ho. Tinc els meus problemes, com tothom, res no és perfecte i res no és tot de color de rosa. Però, gràcies a Déu, tinc una família, dues filles precioses, sanes, boniques, bones... Això és el motor de la meva vida. I tenint salut, doncs hi ha alegria.
Què és el més important per sobreviure a la fama sense perdre la humilitat?
Jo penso que tot el que et passa en la vida va conforme a la teva personalitat i a com siguis com a persona. Jo tampoc no li he donat més importància a la fama que la que té. En la meva professió em va bé, és la meva feina i sempre m'ho he pres per aquest costat. Sempre he pensat en gaudir d'allò bo que m'ha passat i en poder viure del que més m'agrada, que és cantar i tenir la gent amb mi, al meu costat. Això és el més important.