Recordo un dia, d’estudiant, a la Universitat Pompeu Fabra. El professor Jordi Ibáñez havia plantejat una assignatura titulada Revolució i Utopia. Una de les qüestions centrals era la idea de revolució, i una de les digressions (que són sempre el més interessant) plantejava capgirar una tensió instaurada. Quan envellim no ens tornem més conservadors, al contrari, ens tornem més revolucionaris. Els vells són sempre els més sincers, els més brillants... Aquest plantejament és molt potent: recupera en certa manera la idea romàntica de la vida (en el seu cas la literatura) com un aprenentatge. Res més lluny d’això hi ha Werner Herzog.
Quan envellim no ens tornem més conservadors, al contrari, ens tornem més revolucionaris. Els vells són sempre els més sincers, els més brillants
Nascut a Alemanya (Múnic, 1942) és un dels cineastes més reconeguts. També ha dirigit òperes i ha escrit llibres. El darrer, un bestseller mundial, amb un títol extraordinari: Cadascú a la seva i Déu contra tothom. En català, l’ha publicat L’Altra Editorial, amb traducció de Ramon Monton -la mateixa editorial ja li havia publicat El crepuscle del món-. En castellà, es pot trobar a Blackie Books.
Herzog ens atrapa
En aquest nou llibre, fingeix escriure les seves memòries. Però tot resulta ser una construcció a partir d’anècdotes i reflexions de la seva pròpia vida. L’eix cronològic suporta l’estructura del llibre que posa molta èmfasi en les seves pel·lícules. Ens explica finals que hagués volgut gravar, processos de muntatge, referents, etc. També, anècdotes personals i familiars. El llibre funciona com un tot, hi ha una clara consciència d’encapsular una trajectòria de més de seixanta pel·lícules.
El llibre funciona com un tot, hi ha una clara consciència d’encapsular una trajectòria de més de seixanta pel·lícules
Si el lector no coneix la filmografia de Herzog, a Filmin en té cinc. Una d’elles és Nòmada: seguint les passes de Bruce Chatwin. De fet, el mateix Herzog va venir a presentar el film a Barcelona l’any 2022. D’altres de les més populars són l’adaptació singular de la peça teatral inacabada de Georg Büchner, Woyzeck (1979) o Nosferatu, fantasma de la nit (1979), una adaptació del film de F.W. Murnau Nosferatu (1922) i de la novel·la de Bram Stoker, Dràcula. Abans havia sorprès amb un documental anomenat La Soufrière (1977). Dura 30 minuts i el podeu trobar a Youtube. És una pel·lícula extraordinària: un volcà esclata en erupció a l’illa de Guadalupe (El Carib) i l’objectiu de Herzog és entrevistar-se amb les tres persones que s’han negat a abandonar l’illa. L’any 2016 va tornar a rodar un documental de diverses erupcions volcàniques: Dins del volcà. Entre les altres múltiples facetes, Herzog va rodar un documental també extraordinari: La cova dels somnis oblidats (2010). Una pel·lícula multipremiada, en la qual s'endinsa a la gruta de Chauvet (França). Amb un seguit d’especialistes, visiten les pintures que s’hi conserven que daten del 30.000 aC.
Més enllà del valor del treball, sempre ha defensat una tradició mística d’entendre la vida i l’art
Quan Herzog va visitar la Filmoteca es va originar una gran expectació. A més, va oferir xerrades a joves cineastes. En el seu discurs, més enllà del valor del treball, sempre ha defensat una tradició mística d’entendre la vida i l’art. Segurament les relacions han estat sempre una qüestió bàsica per parlar de la mort i del dol, que són dels temes més repetitius en la seva obra. Aquest títol que ara podem llegir en català, Cadascú a la seva i Déu contra tothom explora les contradiccions d’una vida que, manllevant un episodi del seu recorregut existencial, és un llarg camí.
Cadascú a la seva i Déu contra tothom explora les contradiccions d’una vida que, manllevant un episodi del seu recorregut existencial, és un llarg camí
Del caminar sobre hielo és un llibre que en castellà va publicar l’Editorial Entropía el 2015. En aquest llibre explica que la seva amiga, Lotte H. Eisner l’havia trucat l’any 1974 dient-li que estava molt malalta i que moriria. Herzog creia que s’havia d’aturar aquesta mort i, per això, va caminar de Múnic a París. 750 kilòmetres de pelegrinatge per salvar la vida de Lotte. Finalment, la historiadora del cinema, moriria l’any 1986, per tant, sembla que els Déus per una vegada no van anar contra tothom. Què és més interessant, la fabulació de la seva pròpia experiència o la seva pròpia experiència? Realment el viatge va ser tan plàcid? Herzog ens atrapa. I les seves memòries són, com deia a l’inici, un exercici constant d’exhibició i de sorpresa. És un mestre del cinema, de l’autèntic: el que debat què mostrar i el que treballa amb arguments universals. La forma dels seus llibres i pel·lícules mai ha estat un problema: sempre ha adaptat la seva mirada estètica al que volia explicar. Tot això ho trobareu a un llibre fantàstic. Recordeu, també, que Herzog és probablement de les úniques persones que Déu els ha fet immortals. I si no, ho podeu comprovar vosaltres mateixos.