Montevideo, 1 de març de 1868. Fa 155 anys. Llorenç Batlle i Grau (Montevideo, 1810), fill dels comerciants Josep Batlle Carreó i Gertrudis Grau Font, originaris de Sitges, era nomenat vuitè president constitucional de la República de l’Uruguai. Poc abans havia guanyat les eleccions legislatives com a líder del Partido Colorado, la força política liberal que des de la independència d’Uruguai (1828) s’ha disputat els governs del país amb el Partido Blanco, d’ideologia conservadora. Llorenç Batlle no seria el primer president uruguaià d’origen català. El precedien Joan Francesc Giró (quart president constitucional, 1852-1853) i Josep Maria Pla (president accidental, 1856). Però sí que seria el primer d’una nissaga d’origen català que va donar quatre presidents democràtics a la República d’Uruguai. Els Batlle són els Kennedy uruguaians.
D’on venien els Batlle?
Segons les fonts documentals, els primers Batlle que s’estableixen a Amèrica (els pares de Llorenç), haurien arribat al territori de la Banda Oriental (el nom que rebia l'Uruguai durant la dominació colonial espanyola) l’any 1800. En aquell moment, aquell territori era un gran productor de matèria primera destinada a la indústria tèxtil catalana (cotó, llana, pells, xinxilles per als tints). I, al mateix temps, les oligarquies d’aquella societat demandaven els productes de luxe que es fabricaven a Catalunya; fabricats, en bona part, per satisfer aquells mercats (indianes, alcohols destil·lats de gran qualitat, armes). La presència de comerciants catalans a Montevideo o a Colonia del Sacramento (les dues grans ciutats de la Banda Oriental), obeïa a aquesta doble direcció. I els Batlle primigenis, originaris de Sitges, formen part d’aquest paisatge.
Els Batlle primigenis i la independència de l’Uruguai
Llorenç Batlle va néixer a Montevideo, en aquell moment (1810), una petita ciutat colonial de 15.000 habitants, però amb una intensa activitat econòmica i al caire dels grans esdeveniments polítics que canviarien per sempre la seva història. El 1814 els revolucionaris van expulsar el virrei espanyol. El 1816 les forces colonials portugueses van envair la ciutat i la van annexionar al Brasil. I el 1828 es convertia en la capital de la nova República d’Uruguai. Però el que aquí ens interessa és la trajectòria dels Batlle primigenis durant aquells convulsos anys. I les fonts documentals revelen que, a diferència d’altres comerciants catalans de la ciutat, no van participar en aquella lluita per la independència. Ben al contrari: el 1814 es van exiliar a Rio de Janeiro, llavors capital de la colònia portuguesa del Brasil, i el 1820 es van establir a Barcelona.
Llorenç Batlle, de Barcelona a Montevideo
Llorenç Batlle, vuitè president constitucional d’Uruguai i pioner de la saga dels Batlle, era catalanoparlant. La llengua familiar dels Batlle era el català (els catalans que emigraven a Amèrica sempre conservaven la llengua) i el seu paisatge d’adolescència i de joventut va ser en català. Llorenç va viure a Barcelona entre 1820 i 1831 (entre els 10 i els 21 anys) i, tot i que el català estava proscrit des de l’ocupació borbònica de 1714, la llengua de les cases i del carrer era el català. Però l’any 1831 la seva vida va fer un tomb radical. Va retornar a Montevideo amb el propòsit de recuperar el patrimoni familiar requisat pel primer govern independent (1814) i, sorprenentment i totalment a diferència del que havia fet el seu pare, es va implicar en els moviments polítics del país. En aquest cas, de consolidació de la jove república uruguaiana.
El primer i el segon Batlle presidents, i l’aura transformada del vell Batlle
La carrera de Batlle va dibuixar una trajectòria fulgurant. El 1833 ingressava a l’exèrcit de la jove república. El 1845 guanyava la categoria d’heroi de guerra. El 1847 era nomenat ministre de Marina. I el 1868 guanyava les eleccions presidencials. Aquesta exitosa trajectòria s’explica per la intel·ligència política del personatge; però, també, per la seva privilegiada posició econòmica i, també, per l’hàbil operació de màrqueting que impulsa la seva carrera: Llorenç Batlle mai es va cansar de repetir que el seu pare havia estat un dels fundadors de la milícia Companyia de Minyons de Catalunya, que va combatre amb èxit contra l’ocupació britànica de la ciutat (1807). Casat amb Amalia Ordóñez, filla d’una poderosa família criolla de la ciutat, serien els pares de José Pablo, 19è i 21è president constitucional (1903- 1907 i 1911-1915).
José Pablo, “l’hereu”
La presidència de Llorenç va ser convulsa i tumultuosa. El seu tarannà autoritari acabaria precipitant una revolta que se saldaria amb un decebedor final de legislatura i el descrèdit més absolut de la seva figura política (1872). Però la llavor de la successió ja estava sembrada. I va germinar pocs anys després. Juan Bautista Idiarte, 17è president constitucional, era assassinat el 25 d’agost de 1897. I Juan Lindolfo Cuesta (1897-1899) i José Pablo Batlle (1899), en la seva condició de presidents del Senat, assumien la presidència de la nació fins a esgotar el mandat del difunt Idiarte (1899). Aquella experiència resultaria decisiva i, el 1903, emulava al seu pare guanyant les eleccions i convertint-se en el 19è president constitucional. Repetiria victòria el 1911 i seria el primer candidat que guanyava dues eleccions presidencials.
José Pablo, l’impulsor de la saga
L’obra política del segon dels Batlle seria d’una dimensió extraordinàriament superior a la del seu pare. Durant els seus mandats va implementar polítiques amb l’objectiu de millorar la competitivitat del sector industrial i disminuir la dependència econòmica exterior. Va nacionalitzar la banca i les asseguradores per acabar amb les crisis cícliques provocades per l’especulació immobiliària. Va promoure l’ensenyament públic i universal. Va prohibir el treball infantil; va legislar una baixa laboral postpart de quaranta dies; es va limitar la jornada laboral a vuit hores (vuit anys abans que a Catalunya, país pioner a Europa); i es va crear una caixa pública de cotitzacions per pagar les baixes per invalidesa i les pensions de jubilació (emulant Alemanya, 1889, i els Estats Units, 1909, estats pioners d’aquest sistema).
Els hereus: el tercer i quart Batlle
L’obra política de José Pablo va convertir l'Uruguai en un país punter, a nivell mundial, en paràmetres com progrés social, qualitat educativa, protecció a la societat o prosperitat econòmica. Luis Batlle Berres, fill de José Pablo, net de Llorenç i besnet de Josep, impulsaria la seva carrera a la gropa d’aquesta bonança, i seria elegit 30è president constitucional (1947-1951). I, més contemporàniament, Jorge Batlle Ibáñez, fill de Luis, net de José Pablo, besnet de Llorenç i rebesnet de Josep, seria elegit 38è president constitucional. L'Uruguai és l’únic país del món que ha tingut sis presidents d’origen català (quatre de la nissaga Batlle). I Montevideo és l’única ciutat del món que, després de la Guerra Civil espanyola, va bastir una estàtua en memòria de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel règim franquista espanyol.