Mentre visqui, a Gene Simmons no el baixarà ningú d'un escenari. Ni tan sols després d'un fet que pensàvem que mai no passaria: el comiat de Kiss com a banda de directe. Si bé, la maquinària dels novaiorquesos mai s'atura. És un negoci que sempre està en procés. Una situació que òbviament no desagrada a Simmons, té ànima i cap d'empresari. Es calcula que manegen més de 5.000 objectes de marxandatge diferents. Un comerç rendible al qual Kiss encara li treu suc. En aquest terreny han estat uns mestres. Fins i tot quan giraven, fer-se una fotografia amb el grup maquillat o veure'ls en una de prèvia sobre les taules desposseïts del mateix, costava un dineral. Però qui podia i volia fer-ho, tenia premi: un record per a tota la vida amb els seus personatges favorits. Doncs ser fan de Kiss va més enllà de la música. Existeix aquesta espècie de fascinació juvenil que parteix dels còmics i els superherois. És més, amb Kiss cada seguidor té al seu integrant favorit, repartint-se la major part del pastís el mateix Gene Simmons i Paul Stanley, els més visibles, els que han estat sempre al capdavant. En definitiva, que això no s'entén sense ells. Encara que hi ha qui continua discutint per què van substituir la resta de membres.
Gene Simmons és un penques
Amb una història particular, la del mateix Simmons, que beu de la seva banda, però en la qual hi ha hagut més noms i referents. Així mateix, ell ha fet d'orador, també ha escrit llibres i, finalment, el no va més: té la seva pròpia cadena de restaurants, batejada com a Rock & Brews. I com altres tants, és fidel al llegat de The Beatles. S'identifica al 100% amb Paul McCartney: ser músic és estar connectat les 24 hores del dia, en qualsevol moment pot sorgir una idea. Per exemple, que sapiguem, Gene Simmons no es planteja tornar a gravar, per girar en té prou amb desgranar part del catàleg de Kiss i el de la història del rock, tan àmplia en bandes i en cançons. En aquest cas, ell no tindrà problemes per confeccionar un setlist. I en aquests instants un altre avantatge, per moure's d'una ciutat a una altra no ha de gestionar una quantitat ingent de camions, ara això és molt més senzill, no necessita tanta parafernàlia. Es tracta d'agafar els instruments i tocar com quan era un xaval. I així, amb aquesta filosofia, recorre llocs com Sant Feliu de Guíxols, que anys enrere no era ni al seu mapa ni a la seva agenda.
Amb aquesta filosofia recorre llocs com Sant Feliu de Guíxols, que anys enrere no era ni al seu mapa ni a la seva agenda
Per tant, sense saber molt bé què ens anàvem a trobar, ni entre el públic ni sobre l'escenari, el concert es presentava com una oportunitat única de tenir molt a prop a una llegenda com Gene Simmons. Hi va haver avantsala amb Motörhits (sí, la banda de tribut a Lemmy i els seus) i uns Obús que es mantenen motivats i en forma. D'aquesta manera va transcórrer la tarda, abans que arribés el plat principal, amb un menú típicament americà: hamburguesa, patates i algun pastís. Res que suposi un gran esforç. Tal com el que van oferir Simmons i la seva banda. Sense petards, sense maquillatge, però amb la voluntat de passar una bona estona.
La planta de Gene encara imposa, i el seu baix sona com un tro. I la banda que porta és exquisida. Lògic, s'envolta dels millors. Quan toquen no hi ha esquerdes, és un rodet. Llàstima, encara que això entra dins del joc, que no sigui més continu. Hi ha massa aturades, si bé aquesta és part de la gràcia. Quan convoca a gent a què pugi l'escenari, sobretot noies, i els fa cantar, o que provin les guitarres, o en aparèixer el petit Èric, li pregunta si li agraden les dones i si té una o dues núvies. Coses de l'amic Gene, tan murri ell. I tan encertat en tocar, en cantar (encara que en aquest aspecte es dosifica).
A la seva manera li posa penques, però no importa, si ell es diverteix, nosaltres també
Deuce sona a glòria, War Machine és un canó, i amb I love it loud se'l passa en gran, quatre adolescents maquillats li fan de coristes. Hi ha records aliens, a Motörhead amb Ace of spades (segons Gene, Lemmy tenia un cor pur), i a aquells Van Halen que va descobrir a Beverly Hills i que va portar als Electric Lady de Nova York que va crear Jimi Hendrix que gravessin tot d'una els seus dos primers discos. D'aquesta selecció va sortir House of pain, l'elegida aquesta nit. Un altre regal per als seus seguidors és que, a part de Shout it loud, Cold gin o Calling Dr. Love, toqui cançons de Kiss que ni en somnis no hagués tocat amb ells en gira, com és el cas de Charisma., celebrada com un esdeveniment. O recordar Ace Frehley en emprendre Parasite és un gest que l'honra. En tant, com no podia ser de cap altra manera, la festa acaba amb Rock n'roll night i la sensació que Simmons estava allà de passada. I que a la seva manera és un penques, però no importa, si ell es diverteix, nosaltres també.