Edicions 62 acaba de publicar No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, marit d’una de les mortes a l’assalt islamista contra la sala de festes Bataclan de París. El 13 de novembre de 2015 l’Helène, la parella de l’Antoine, va marxar a una festa. No va tornar mai més. Aquest petit llibret agrupa una sèrie de breus textos escrits durant els dies que van seguir l’atac i que relaten el procés de dol de l’autor.

Un ésser excepcional

Leiris es centra en aquest llibre a plorar per “un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill”. Explica el trauma que suposa, per a ell, però també per al seu fill de 17 mesos que encara no parla, la mort de l’Helène, una dona que s’havia fet el propòsit de ser una mare modèlica i que es retrata com una dona carregada d'amor i de passió.

Contra l’espiral de l’odi

La base del llibre és la carta que escriu l’autor als terroristes després de la mort de la seva dona, en què afirma que “no us obsequiaré amb el meu odi” perquè “respondre a l’odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou”. Leiris, en el seu text adreçat als terroristes, afirma que es nega a tenir por, a mirar els seus conciutadans amb desconfiança o a sacrificar la seva llibertat per la seguretat. A desgrat del dolor, l’autor aposta clarament per l’optimisme. I en el darrer dels seus escrits, relata com, acompanyat del seu fill, “caminem cap a la nostra nova vida”.

Lliçó completa

La mort d’un ésser estimat és sempre traumàtic. L’angúnia encara deu ser més gran quan la persona mort com a conseqüència d’una acció violenta. I el desconcert es deu incrementar quan algú mor en un atemptat tan brutal i indiscriminat com els del 13 de novembre passat. Leiris explica com li cal reubicar-se en el món, després del desastre. I el seu text és un magnífic exponent de l’esforç de la víctima per racionalitzar el seu dolor, per donar sentit de nou a la seva vida, per trobar uns nous referents per criar el seu fill.

La veu de les víctimes

La nostra societat es sent impotent davant el terrorisme indiscriminat del DAESH. Tots hem estat en un moment o altre a llocs similars als que han patit els atemptats islamistes: discoteques, terrasses de bar, estadis, festivals piromusicals.. Qualsevol de nosaltres pot caure en atemptats d’aquest tipus, i això reforça la nostra identificació amb les víctimes. Potser per això aquest llibre ha despertat tant interès. Per això i perquè, òbviament, Leiris escriu molt bé. Té una gran capacitat per transmetre sensacions i situacions difícils, per fer-te identificar amb la seva posició.

Un heroi modern?

Aquest llibret ens obliga a preguntar-nos si la gent hagués empatitzat tant amb la història si el mort hagués estat un dropo malcarat, orfe i sense fills, enlloc de l’Helène, un ésser de pel·lícula, amb un espòs amantíssim i un fill modèlic. Davant la impotència que genera el terrorisme indiscriminat, hi ha tendència a convertir les víctimes en herois. Les víctimes, que han mort de forma absurda, han de ser elevades a sers exemplars: són condecorades, aplaudides, lloades... (ho coneixem bé, aquí, amb el precedent del recent conflicte basc). S’intenta tapar l’absurd de la mort amb una mitificació de la víctima. Leiris ho sap, i en el text es nega a acceptar el paper d’heroi, tot assegurant que tan sols és una víctima dels terroristes. Però l’èxit del seu llibre es deu, sens dubte, a què Leiris ha esdevingut en una mena d’heroi mític contra el DAESH, un home amb una vida de pel·lícula que es nega a doblegar-se davant els botxins malgrat la mort de la seva dona. Però no ens confonguem. És, senzillament, una víctima.