Només hi ha dos tipus de persones que beuen aigua als festivals. Les que fan trampes. I les que no beuen alcohol i han vist com s'acabava la 0.0 a la barra i estan fins als n assos d'empassar refrescos i anar gairebé tan drogats —beneït sucre— com els que fan trampes. Però, a qui cony li importa que s'acabi la cervesa sense alcohol?
Malalties cardiovasculars, embarassos i altres temes clínics a part, els importa als abstemis. Perquè ser abstemi no sempre és una conseqüència, pot ser una opció. Així ho han vingut demostrant diferents col·lectius durant la història que, lluny de pensar –com ho han fet d'altres– que les drogues i els espirituosos eren alliberadors, veien el contrari en ells. Et feien esclau. Un bon exemple és la cultura Straight edge. El terme va ser adoptat d'una cançó de Minor Threat, banda de hardcore de Washington DC. La idea va causar furor en col·lectius alternatius en els vuitanta i noranta.
No era gens nou: ja a finals del segle XVIII i començaments del XIX es van formar als Estats Units lligues o associacions per la temprança que promovien l'abstinència total i que van forçar la Llei seca. Fos com fos, la idea Straight edge va ser revolucionària en la contracultura moderna: estil de vida i ramificació del hardcore punk, els seus devots de l'estil feien un compromís ad eternum per abstenir-se de beure alcohol, fumar tabac i consumir drogues. Encara que aquest compromís es va anar flexibilitzant, van ser opcions de consciència que van acabar confinant amb altres moviments com el veganisme i fins i tot la promiscuïtat. El Straight edge va ser una reacció directa a la brutalitat de l'abús de substàncies i l'hedonisme del punk.
La pandèmia em va fer abstemi?
Quan camino pel recinte del Cruïlla buscant alguna barra que encara tingui 0.0, em pregunto si haver vist tant MDMA, porros i altres substàncies al meu voltant en festivals, paradigma de consum en els nostres dies, m'ha fet abstemi. Quan ensopego amb algun borratxo, penso que és la tristesa furibunda de les ressaques el que m'ha allunyat de l'alcohol. Ràpid em sacsejo la responsabilitat —ben postmodern sempre— d'estar en algun moviment major i penso que simplement els hi tinc por.
No, no. Quan ja li he donat la volta al recinte, dono amb la clau: la pandèmia. La pandèmia em va fer abstemi. Vaig connectar amb mi mateix en aquells durs mesos. No m'anava massa bé per a la meva ressentida salut mental aquest puntet down de les cerveses de més. Quan ja trobo una barra on en queda una, només una, 0.0, recordo la primera vegada que la vaig provar. La sense. Va ser en el tancament. Joder, està bona! Així d'heroic: m'agradava el sabor, el paladar mai no va ser el meu fort, i a més no deixava ressaca. No puc ser més lluny d'Ian MacKaye, líder de Minor Threat. Al final era només comoditat. En moltes entrevistes, MacKaye va dir no sentir-se capdavanter de res. Havia d'estar fins a les pilotes que li preguntessin perquè no bevia. En això empatitzo amb ell.
No conec ningú que no begui que veti la cultura de l'alcohol, de la que probablement moltes vegades han participat anteriorment. Però sí que conec la sensació d'haver de repetir una vegada i una altra quina és la fórmula secreta per aguantar tota una nit de festival sense més màgia que la cafeïna. O haver de, el patriarcat sempre sorprèn, dir sempre que aquella sense alcohol és la meva i no la de la meva parella. Que no tinc cap malaltia. Que cap metge no m'ho ha prohibit. I, per descomptat, que jo també estic en l'equació quan es pregunta: Anem a prendre una birra?
Ser abstemi no és sinònim de ser avorrit. Ni de —per desgràcia— tenir tot un decàleg de principis inexpugnables. Ho és, simplement, de no beure alcohol
No mentiré. Em ve molt menys de gust. Igual que pernoctar. Allò dels ritmes circadiaris i fer-me gran, que comentava en la primera part d'aquesta sèrie, però he tancat festivals igualment. Ser abstemi no és sinònim de ser avorrit. Ni de —per desgràcia— tenir tot un decàleg de principis inexpugnables. Ho és, simplement, de no beure alcohol. De la mateixa forma que beure o drogar-se no són rebel·lia ni alliberament. En la mateixa mesura que ho és no beure en aquest, el nostre món de compromisos fugaços.
Cada vegada hi ha més personatges públics que diuen no beure. Residente de vegades; no li va bé, explica, per donar-ho tot després en directe, encara que a René confessava problemes greus amb la beguda. David Broncano mai la va provar. Esttik la va deixar de jove. Hi ha exemples a cabassos: des de Hayley Williams a Tyler, the Creator. Cap no és paradigma d'un lideratge clar d'un nou despertar conscient. No proposen una opció que recalcarà l'alienació i ens farà lliures i combatius. Però potser, ser més, serveixi perquè es replantegin les comandes de barrils en festes, igual fins i tot arriba el Ginger ale als festivals!