No és estrany trobar-se ficcions audiovisuals ambientades en el conflicte a Irlanda del Nord. De fet, durant els anys 90 va haver-hi una certa eclosió de pel·lícules que l’abordaven des de la perspectiva més humana (el cinema de Jim Sheridan i Neil Jordan) i també la més maniquea (amb Joc de patriotes al capdavant). Però poques vegades s’ha pogut veure una aproximació com la que fa la minisèrie No diguis res a partir del llibre homònim de Patrick Radden Keefe.
Totes les cares del conflicte
El que la torna una proposta tan arriscada com valenta és que mostra el conflicte amb ànima calidoscòpica: hi caben els botxins i les víctimes, els que en participen i els que se’n desmarquen, els qui s’impliquen per convicció ideològica i els que s’hi veuen arrossegats per inèrcia. Els d’afiliació política i les seves famílies; els que provoquen una pèrdua i els que la ploren. Un retrat coral, rigorós, que bascula entre el drama costumista, el thriller d’aires clàssics i fins i tot la radiografia sentimental. No té problemes a entrar en terrenys pantanosos, sobretot quan dona veu a personatges que fins ara es mostraven des del traç gruixut, i a la vegada mostra amb serenitat i sensibilitat els estralls de la violència.
Un retrat coral, rigorós, que bascula entre el drama costumista, el thriller d’aires clàssics i fins i tot la radiografia sentimental
No diguis res parteix d’un fet particular, el segrest d’una mare de deu fills el 1972, i de mica en mica va desgranant tots els fets i persones que emanen d’aquest punt. Durant els seus nou episodis té temps de moltes coses. Des d’analitzar els motius que porten una persona a recórrer a l’extremisme fins als costos emocionals de viure en temps convulsos. També explora la quotidianitat de la violència, la suma d’esdeveniments que escalen cap a un conflicte armat i les tensions personals que contribueixen a enquistar-lo.
Un dels grans mèrits de la minisèrie és la seva desarmant atenció al detall, palesa en una recreació d’època molt creïble i també en el dibuix d’uns personatges que mai es defineixen per clixés narratius
Un dels grans mèrits de la minisèrie és la seva desarmant atenció al detall, palesa en una recreació d’època molt creïble i també en el dibuix d’uns personatges que mai es defineixen per clixés narratius. Els seus responsables fan avançar la història aprofundint en les seqüeles del pas del temps i en aquelles fractures que acaben fent abismals les temptatives de reconciliació. El millor de No diguis res és que no necessita fer grans discursos per ser eloqüent, de la mateixa manera que mostra totes les cares del conflicte sense demanar a l’espectador que es posicioni. Per això és tan bona i per això transmet la sensació que serà difícil veure un relat millor que aquest sobre el mateix tema. Només cal comparar-la amb Belfast, per exemple, per adonar-se del seu abast.