Que diu Martínez-Almeida que Almudena Grandes no mereix ser filla predilecta de Madrid: érem pocs i va parir la burra. L'alcalde de la ciutat va tenir unes paraules més que desafortunades per a l'escriptora, desapareguda fa poc més d'un mes i encara calenta a la seva tomba, les flors dels rams fúnebres encara fresques. El perquè el trobem en els pressupostos. "Jo he ponderat: un bon pressupost i Almudena Grandes. Ja tinc els Pressupostos", va dir el tipus. Quanta explicació capitalista per a algú que jeu sota terra. Però és que es veu que aquest era un punt innegociable del Grup Mixt (compost per tres regidors de Recupera Madrid) que el del PP s'ha hagut d'empassar per tirar endavant els fons, no sense després intentar - sense èxit - xocar-li la mà a VOX menyspreant Almudena davant de tots.

És com quan xives la malifeta del teu company de classe just quan surt per la porta, amb tot el morro, però amb un afegit catastròfic: l'escriptora no pot ja defensar-se perquè està morta. A Almudena ja només li queda la veu dels seus llibres i tota la resta són paraules que reciten els que la troben a faltar - com el seu marit, el poeta Luis García Montero, que va titllar de mesquines les paraules de l'edil. Però no ha estat mai la madrilenya de necessitar que ningú parli per ella. Si a cas al contrari: el do d'Almudena sempre va ser posar les seves mans de narradora a mercè dels altres, explicar el que ningú no volia remoure. Pocs autors li han tret els colors a l'Estat tant com ella.

Però Almeida segueix entossudit en la seva croada d'excuses, encoratjat per unes declaracions que la mateixa Grandes va fer l'any 2007 en les que deia amb òbvia ironia que cada matí afusellaria a dos o tres veus que la treien de polleguera "ja que som en un país en el qual la dreta espanyola recorda més la de la Segona República que la del franquisme". Si d'alguna cosa es pot culpar l'Almudena lluitadora és únicament de no abandonar les trinxeres. Però una de les autores espanyoles més llegides no mereix entrar en una llista de criatures predilectes o adoptives on només hi ha una dona i és la filla del dictador, Carmen Franco. També són dignes de la distinció Plácido Domingo, abusador sexual de traca o Mario Vargas Llosa, que un dia es va aixecar i va creure que podia opinar de tot amb la mala educació pròpia d'un narcisista. A aquests dos últims, la distinció de l'Ajuntament se'ls va concedir per unanimitat i Almeida mutis.

Hem naturalitzat que la classe política posi les seves urpes fins i tot a la sopa i magregi la cultura al seu aire

Si no hi havia ja prou fang a l'hangar, va i després de les declaracions de l'alcaldet apareix Pedro Sánchez muntat en el seu Rocinante per tuitejar-nos el que evidentment ja sabíem: que "va ser un privilegi conviure amb ella en un espai de llibertat i fraternitat com és Madrid". Perquè no podia el súper president quedar al marge de l'ocorregut; perquè no es pot evitar en política ficar el dit a la nafra en qualsevol assumpte, buscar-li el vot útil a qualsevol desfasament social i raspar estadístiques a qualsevol preu. També va haver de dir la seva Félix Bolaños, ministre de la Presidència i responsable suprem de la Memòria Democràtica. Sí que va sortir la delegada de Cultura del consistori, Andrea Levy, a demanar que no es polemitzés la figura de l'escriptora, però va ser just abans de disparar contra els socialistes recordant "l'encès discurs contra" l'escriptor Andrés Trapiello el maig de l'any passat. El mateix conte de sempre. Dic jo que igual el més assenyat hagués estat parar-li els peus a Almeida sense regalar-li les orelles a qui ja no pot sentir. Un: senyor, calli's, això no cal com un piano. Perquè més que una lluita partidista pels escons, gairebé sembla una baralla d'orangutans en zel que intenta captar l'atenció de la femella excitada.

És hipocresia de la barata: hem naturalitzat que la classe política posi les seves urpes fins i tot a la sopa i magregi la cultura al seu aire, utilitzant els nostres referents i prostituint qualsevol expressió creativa que faci divergir el poble del punyeter estatus quo. Les autèntiques batalles pel poder no s'entaulen als despatxos vellutats: els partits es juguen als teatres, en els mítings i a Twitter. D'aquí tant enrenou de galliner. Però Almudena no pot defensar-se; va enterrar la seva destral de guerra contra els esbudelladors de la memòria històrica al costat del seu nínxol. I encara que la seva obra sempre estarà subjecta a tota mena de comentaris depriments i hostils - i meravellosos i colpidors-, la persona, l'escriptora, la dona, l'Almu, mereix, com a mínim, silenci públic. Sobretot si els que parlen són els que tenen més merda sota del faristol.