Deixo enrere la parada de metro d'El Maresme | Fòrum i penso en aquell mem de John Travolta en el seu paper de Vicent Vega, arronsant els braços, movent el cap a un costat i un altre, preguntant-se on és la gent. Si Sant Jordi és de tothom, per què a la Rambla de Prim, tot i ser les quatre de la tarda, no hi ha ningú. Per què ens hem resignat a fer de la diada de Sant Jordi un parc temàtic al centre d'una ciutat que cada vegada és menys nostra i ens hem conformat a no celebrar-lo més enllà de l'Eixample, a altres barris, als seus carrers i places, amb els seus veïns i veïnes de sempre i amb els que acaben d'arribar, fent-los partícips i coneixedors de la nostra cultura i les nostres tradicions. Sant Jordi diuen que és de tothom, però aquí ningú va amb la rosa i el llibre a la mà.
🟠Un Sant Jordi regalat als turistes que poden pagar-lo
Frontera dels barris de la Verneda, el Besòs i el Maresme, amb una amplada mitjana de 60 m, i una llargada aproximada de 4 km, una orientació sud-est nord-oest, seguint el traçat de la Riera d'Horta; actualment, la Rambla de Prim comença a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb el passeig de Taulat i, després de creuar la Gran Via de les Corts Catalanes i la Rambla de Guipúscoa, acaba a tocar gairebé de mar. En plànol original de Cerdà del 1859, estava designat com el carrer número 64, el penúltim per la dreta de la ciutat. No va ser fins a l'any 1879 que va rebre el nom de carrer de Prim (el canvi de nom a Rambla de Prim es va aprovar l'any 1989). Els primers nuclis urbans van començar a aparèixer a partir de la dècada dels anys 20 del segle passat, sent a partir dels cinquanta, amb l'expansionisme arquitectònic franquista que va començar a prendre el relleu i perfil que encara no ha abandonat.
El patriarca que ven novel·les d'Aleksandr Puixkin
Des del carrer, desert, es pot sentir a la fornera dient-li a una clienta (més que parlant-li, cridant-la) que no, que no li queda pa de Sant Jordi. Apuja el volum de veu per agafar el telèfon i trucar a un altre local de la mateixa cadena. Tampoc en tenen. Avui no és Sant Jordi a La Verneda. Una mica més amunt, davant del Menjador Social Gregal, un grup de dones venen roses fetes de ganxet. No hi ha ningú al carrer, tret d'elles i un grup de sensesostre. Alguns enraonen amb elles. "Gracias a Dios soy ateo", aconsegueixo escoltar que diu un deixant anar una rialla. Altres dormen als bancs de la Rambla.
"Soc el patriarca Manuel", m'allarga la mà i encaixem. Colla amb la força d'unes tenalles hidràuliques. El Manuel s'està fent càrrec de l'única parada de llibres que hi ha al llarg de tota la Rambla. Una taula amb llibres de segona mà per recollir fons per a un centre cívic del barri. Els venen a un euro. "L'assistenta social se n'ha anat a dinar i m'ha demanat que controli el xiringuito. Ara soc el 'vigilante de la playa', o millor encara, 'el vigilante de las payas'". I les quatre dones que li fan companyia esclaten a riure. Hi ha una altra dona, però aquesta està remenant entre els llibres. "És russa", em fa saber el patriarca. "Tu saps parlar rus? Jo tampoc". La dona li allarga un llibre. Una novel·la d'Aleksandr Puixkin. Li pregunta si és un euro. Hauria de ser una pregunta retòrica. Però una de les dones que acompanyen el Manuel diu que no, que en són quatre. "Els llibres tenen valor i s'han de pagar". La noia russa fa cara de no entendre res. Però els paga, els quatre euros, i marxa. "Hauries d'haver vingut aquest matí", m'assegura en Manuel, "hi havia una riuada de gent. Si tornes més tard a la tarda, ja veuràs com això tornarà a estar tan ple com el centre de Barcelona". No me'l crec. Ric. Riu. Ell tampoc no es creu a ell mateix. Tornem a encaixar la mà amb la mateixa força de la primera encaixada i ens acomiadem.
Fa aquella calor que comença a intuir estiu, que es dona algunes tardes de primavera. El sol em crema. També crema les roses que intenta vendre una parella. Han muntat una paradeta, una petita taula de càmping envoltada d'una senyera, a l'entrada d'una benzinera gairebé a tocar de Gran Via de les Corts Catalanes. No tenen para-sol, ells també s'estan cremant. Al carrer segueix no havent-hi ningú i la benzinera està tancada. No hi ha ningú per comprar roses, no hi ha ningú a qui vendre’ls-hi. Sant Jordi és de tothom, diuen. Però a La Verneda sembla que no sigui Sant Jordi. Arribo a la parada de metro de La Pau. He de tornar al parc temàtic.