"Què t'enduries a una illa deserta?" és probablement la pregunta lúdica més típica i tòpica del carrer, relegada a l'etiqueta de joc absurd però apadrinada amb una genuïna curiositat per comprendre les preferències de l'altre. Perquè de vegades allò evident no necessàriament està gastat o és avorrit, senzillament connecta amb els nostres impulsos més preuats, que en la majoria d'ocasions replica un simplíssim còctel de desitjos inconscients. Encaixar en un grup d'amics. Estudiar el que volem. Conèixer algú. Que despengin el telèfon per descobrir-nos, prendre un vi i enamorar-nos, planejar la nostra vida amb aquella persona, parir un parell de criatures. Ser feliços. L'irremeiable de l'amor romàntic i la visió heterosexual del món es conjuren a L'illa deserta, la nova comèdia amorosa de Marc Artigau, que sense deixar de ser una història de noi coneix noia li fa una remenada mental a l'espectador per convèncer-lo que ni allò bo és tan bo ni allò dolent és tan dolent.
Podria resumir-se tot l'argument de l'obra en la forma que pren l'esdevenir d'una parella en les dues direccions que pot prendre una relació. El sí i el no, la dualitat especificada entre decisions mal (o ben) preses i algun error fortuït que decanta la balança cap a un costat o un altre. Tot portat amb mestria per Maria Rodríguez i Miki Esparbé, dos animals escènics que es conjuren a l'amor i al desamor amb una empatia còmplice insubmergible: ella és la ingenuïtat personificada i la perseverança d'acceptar la contradicció (és fan de la La Polla Records, Eskorbuto i Britney Spears, tot en una), i ell és és un busca vides bohemi que intenta fugir del conformisme il·lusionant-se amb les petites coses. Junts són una explosió de purpurina i color de rosa que a estones impulsa el vòmit d'unicorns.
Artigau, que a més els dirigeix a La Villarroel fins al 2 de juliol, també tira de clixé en l'inici de l'espectacle —dos desconeguts que es troben en un ascensor— per aconseguir que el públic connecti immediatament amb l'escena i se la faci seva: Ell i Ella, dos personatges sense nom que podríem ser qualsevol, compleixen el ritual de l'aparellament i aconsegueixen projectar la història d'amor que tots volem tenir, saldada amb innombrables sospirs silenciosos entre la gentada. I quan l'autor ja ha segrestat totes les essències de l'espai, es proposa desmuntar el romanticisme correspost i analitzar l'altra cara de la moneda. Com un míser segon pot canviar radicalment tot el nostre futur?
Marc Artigau és un esbudellador d'emocions amb l'ull clínic posat en el comportament humà, a més d'un narrador que trepitja el terra sense perdre's en la intel·lectualitat del concepte
Es nota que Marc Artigau és un esbudellador d'emocions amb l'ull clínic posat en el comportament humà, a més d'un narrador que trepitja el terra sense perdre's en la intel·lectualitat del concepte. Un paio que imagina històries i les explica planerament. Així aconsegueix que cadascun dels membres del públic recordi l'amor que va poder ser i no va ser, esquerdi els seus records i es penedeixi d'alguna cosa, o no pugui parar d'imaginar una vida diferent amb la nostàlgia clavant-se al seu estómac. Esparbé i Rodríguez estan esplèndids i ho posen massa fàcil en aquest al·legat a les casualitats i l'atzar que tan bé defineix el personatge masculí quan suggereix que el romanticisme és alguna cosa així com donar amb la persona amb qui comparteixes disponibilitat i res més, sense tanta floritura i confabulació del destí. Un sotrac a les butaques de la llotja per als que tenen l'amor romàntic totalment idealitzat.
Tanmateix, lluny de conformar-se, l'autor i director reprèn el fil de l'escena per reconduir-la i infondre un indici d'esperança. Que si alguna cosa no funciona, una altra cosa arribarà. Que confiar en una única carta és fer-se trampes al solitari, més encara en aquesta vida catastròfica en la qual res no està escrit i tot és possible. L'illa deserta és un impuls a deixar de planejar per començar a viure. O a planejar però sense quadricular el demà ni fer previsions vàcues. El futur, com l'amor, és líquid i refugiar-se en el "i si" és una guerra perduda; lamentar-se pel que s'ha viscut, un tremend pou sense fons. La felicitat sempre estarà aixecant el cap i mirant cap endavant, que és l'únic que, com a mínim, podem intentar canviar.