Els qui no sou de poble mai entendreu què signifiquen les festes majors de casa nostra per nosaltres. És que vaja, ni de bon tros. I això és perquè no és comparable a la Mercè petada de penya ni a les festes de Gràcia. Tampoc a altres festes de barris barcelonins. Tinc molts amics que sempre acaben tancant el tema dient que “el barri és com un poble”. Però no és el mateix: les festes majors de poble són allò que passa mentre a Barcelona esteu suant la cansalada i esquivant guiris de color rosa. I no passa res. Vosaltres teniu la Sagrada Família i nosaltres la plaça de l’església. Supereu-ho.

Aquest hauria de ser l’any de les barraques, el retorn a les arenes, l’epíleg més esperat d’un any de merda que ens ha privat de beure birra fins les 9 del matí, escoltar grups de versions cutres al ritme de Tu calorro, Purpurina o Un beso y una flor i empalmar a l’esmorzar popular amb veu ronca i ulleres de sol. Però això no passarà. Altre vegada tornem a pringar. Un cop més, els que vivim entre cabres (i anem en carro i no ens arriba Internet) només aspirem a posar-nos l’Spotify al terrat de casa mentre cauen un parell de focs artificials que, amb tot l’amor, no li importen a ningú. Perquè tothom sap que les festes de poble són per anar a sopar al frankfurt de tota la vida, veure el correfoc des d’una cantonada per xafardejar el paio que et mola o anar a la fira per parar-te a parlar amb tothom. Perquè no té sentit fer-ho d’una altra manera. 

És que fa molt de goig veure les terrasses a vessar des de les 9h del matí i les taules dels bars plenes de tasses de cafè i gots de cubata. Això, quan els carrers del poble estan engalanats amb serpentines de colors, sempre passa; quedes per fer un esmorzar innocent i acabes reenganxant amb el vermut, dinant a la bodega de la plaça i amorrada a la bota de vi. Començar en una taula de 3 i acabar sent 15 de grups diferents - perquè no sé si ho recordeu, però això de les bombolles no existia abans de l'any 2020. El que deia, que l’excusa sempre és la FM, i té validesa durant els 10 dies que dura la programació. No falla.

Sonarà carrincló, però ens flipa sortir a les 20h del vespre amb el cabell moll i el vestit de mudar

És un no parar: la Cercavila de Gegants, les gimcanes nocturnes, els concursos de castells de sorra o de pintura ràpida, les exposicions improvisades al Centre Cívic, el cinema a la fresca, la guerra de colors, les curses populars, les orquestres, les mostres de dansa o de punta de coixí, les trobades de sardanes. Tantes altres coses que aquests dos anys d’abstinència m’han esborrat de la memòria i obligat a trobar a faltar com una posseïda. I el millor de tot és sortir a les 20h del vespre amb el cabell moll, les galtones vermelles i el vestit de mudar recent estrenat. Sonarà carrincló però això, al poble, passa. I als que som de poble, ens flipa.

No centralisme, no party

Crec que tots pensàvem que el Vida o el Cruïlla donarien el tret de sortida a les barraques i concerts d’arreu; que, per fi, les entitats populars podrien tornar a omplir la butxaca per continuar teixint la vida del poble. Que el toc de queda tornaria a les pel·lícules de guerra, d'on no hauria d'haver sortit mai, i donaria aire a tòmboles i guitarres. Tampoc. Les FM tornen a estar relegades a una festivitat de segona per no complir amb les bases neoliberals que busquen la pela per sobre de l’alegria, el reconeixement internacional per damunt de la xerinola de iaies, tietes i cosins. Jo adoro els festivals però m’he criat a ritme de Boikot, El Último Ke Zierre i Envidia Kotxina entre terres de fang i sorra, i si ara canto Love of Lesbian o Rigoberta Bandini a ple pulmó és perquè durant molts anys m’he deixat literalment la veu cantant El Vals del Obrero o Ellos dicen mierda rere una barra de metall. Ho tinc claríssim.

I per tot això, fa molta ràbia veure que els mateixos que han recolzat els festivals que lideren el panorama a cop de line-up també han criminalitzat els embalats de municipis de milers d’habitants. És injust, bàsicament. Alguns diran que és culpa de la cinquena onada però jo soc de lletres, i no puc entrar en debats científics que no podria sostenir més de tres segons. El que sí sé és que els copets a l’esquena en emissores i platós sempre sonen millor amb xifres inflades. Els de poble no oblidem.