"Hi ha paraules, com cicatritzar, que poden arribar a sonar pomposes. A l'obra parlem del perdó, o del no-perdó. El debat d'Altsasu gira entorn de la reflexió, molta gent arriba a l'espectacle amb certeses i conviccions, amb una motxilla carregada de perjudicis sobre el que va passar, i a l'espectacle han tingut l'oportunitat de veure l'altra cara de la moneda". María Goiricelaya, directora d'Altsasu, no s'equivoca: és impossible asseure's al pati de butaques sense un biaix ideològic determinat, sobretot després d'un cas hipermediàtic que va fer trontollar (una altra vegada) els fonaments de la democràcia, la censura i la persecució política. La proposta de Goiricelaya intenta ser conciliadora, causar empatia en ambdós bàndols i treballar en nom de la convivència; no obstant, fa la sensació que un surt encara més convençut del que pensa, si el que pensa és un sentiment ofegat de desigualtat.
Perquè la llei és igual per a tots, menys per als vuit xavals que van ser detinguts i acusats de terrorisme després de barallar-se amb dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles en un bar, aquell 15 d'octubre de 2016. El que podia haver-se saldat amb una multa, fins i tot amb una pena mínima de presó per aldarull o agressió, va acabar convertint-se en un càstig polític orquestrat per les autoritats majors. S'insinua a l'obra, amb testimonis i declaracions tretes del sumari del judici, que confirmen incongruències en les diligències i fets sospitosos que suggereixen premeditació i traïdoria contra els nois. Volien que escarmentessin, reprimir-los. No hi havia proves fermes ni massa certeses, de fet l'acusació es va sostenir, en molts casos, d'indicis i suposicions sectàries. I alguns ni eren allà aquella nit.
Goiricelaya intenta dirigir amb moderació. Hi ha de tot. Els agressors amb el seu odi als cossos de seguretat de l'Estat, cridant-los que se'n vagin. Hi ha insults. Amenaces a la filla d'un any d'una de les parelles o menyspreu envers la xicota del tinent per part dels seus amics, propers a l'esquerra abertzale, a qui veuen com una traïdora. Hi ha idealisme radical en aquesta colla de joves que volen menjar-se el món. També s'apropa a la part oposada, els agredits, la maldat que arriba un mes després en forma de testimoni tardà. Un "viva España" gens innocent. El tracte de favor i les investigacions parcials que va realitzar la mateixa Guàrdia Civil i que van decantar la balança de forma desproporcionada. Són idees també radicals que van magnificar el succés a favor d'una narrativa que es mimetitzés amb les postures de l'extinta ETA i que va convertir als joves d'Altsasu en un boc expiatori de les clavegueres de l'Estat.
Tots els implicats en el procés pateixen perquè són humans. Els familiars d'uns i d'altres ploren pel destí dels seus respectius fills, tanmateix, no tots els relats t'amarguen igual perquè el context no és el mateix. Allà es veu més que mai la asimetria entre bàndols, perquè un turmell trencat no és equiparable a una pena de 15 anys de presó. Fins i tot ho diu una de les mares dels detinguts, que no es tracta de rebutjar el que va passar, sinó de que es tracti amb imparcialitat i amb mesura. Ni més, ni menys. L'accent ideològic i partidista brilla més que mai quan els personatges enumeren com s'han jutjat altres casos d'agressió a guàrdies civils, que a més registren fins a 7.000 contratemps a l'any. El personatge de toma lacasitos va haver de pagar una multa de mil euros i escaig per agressió a l'autoritat. Només un parell d'anys més que la condemna més alta d'Altsasu per a l'assassí de Nagore Laffage, que la va matar als Sanfermines del 2008. El van condemnar a 12 anys i mig i en va complir quasi 9. És impossible no veure un sense sentit amb aquestes comparatives.
Un turmell trencat no és equiparable a una pena de 10 anys de presó
L'obra indaga en l'odi entre posicions oposades amb una proposta coral allunyada de la neutralitat i amb quatre actors (Aitor Borobia, Nagore González, Egoitz Sánchez i Ane Pikaza) que es posen a la pell de tots els protagonistes, també d'advocats, periodistes, tuitaires, fiscals o polítics, i que amb pocs intercanvis de roba i attrezzo aconsegueixen emular cada espai en què s'ubica la història. És al·lucinant com de bé ho fan. Dessuadores i caputxes per als detinguts, camises i polos impol·luts per als policies, amb el subtil detall conservador de la clenxa al costat. L'escenari és diàfan i minimalista, i tot i així la ment de l'espectador és capaç de transportar-te a cada seqüència, al principi amb una mica de dificultat, però després amb una naturalitat densa que de vegades peca de fredor. Fan fàcil una història molt complicada de presentar, i quin mèrit que té.
També hi ha a l'obra espai per recordar altres casos aberrants d'abús de poder en el pla ideològic. Valtonyc, Pablo Hásel, els titellaires acusats de terrorisme, mostra tots ells d'una persecució ideològica sistemàtica i estructural. Són pràctiques que assenyalen a un Estat corrupte al qual és vergonyós pertànyer, i la directora ho mostra sense embuts. Vol que això sigui el que quedi. I precisament és la sensació que perdura quan els llums s'apaguen. Més enllà de tot raciocini, a part de la posterior reflexió sobre el paper que cadascú juga en la societat, un surt del teatre amb el pressentiment de la injustícia trepitjant-li els talons.