Bad Bunny farà història, encara que no hagi guanyat el Grammy. Ja en té cinc. No és una qüestió d'injustícia amb una carrera. Bad Bunny no és als Grammy el que Andrés Iniesta a la Pilota d'Or, no. A ell, a més, sembla importar-li una merda: el cantant va publicar un vídeo –si més no menfotista– que semblava haver estat gravat des d'un vaixell en un lloc paradisíac mentre se celebrava la gala. Tampoc no està malament que el premi el guanyés Residente, un altre artista porto-riqueny, per Las letras ya no importan. El Conill Dolent farà història, amb el Grammy o sense entregat dies enrere.

Bad Bunny porta un quinquenni publicant discos bestials, a quin d'ells millor, i amb ells ha deixat enrere Balvin, Ozuna i qualsevol coetani

Música i responsabilitat social

En primer lloc, hi ha un motiu musical. Al rei el que és del rei. Merescudament, va ser nominat a Millor Àlbum de Música Urbana per Nadie sabe lo que va a va pasar mañana (2023), un disc a l'altura d'Un verano sin ti (2022) i avantsala del brutal Debí tirar más fotos (2025), que també competirà per tots els premis i que l'allunya al cent per cent dels seus antics competidors: Bad Bunny porta un quinquenni publicant discos bestials, a quin d'ells millor, i amb ells ha deixat enrere Balvin, Ozuna i qualsevol coetani. Amb el nou àlbum, a més, acaba de fer un gir al seu so, llançant-se a la salsa, esponjant una mica el reggaeton, deixant-lo descansar després de fer-lo servir tant.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Benito Antonio (@badbunnypr)

Amb el nou àlbum, a més, acaba de fer un gir al seu so, llançant-se a la salsa, esponjant una mica el reggaeton, deixant-lo descansar després de fer-lo servir tant

Encara que segurament, el més important, i per al que no feia falta ni tan sols un premi americà, és que Bad Bunny ha trobat en maduresa una responsabilitat social inusual per a algú de l'ecosistema mainstream. Ja no només està en les seves lletres; digui's la fantàstica història de dissidència trans, una denúncia brutal, Andrea, com a exemple rellevant de responsabilitat social (inclòs en el ja citat Un verano sin ti). En idees per a un món millor també li ha passat la mà per la cara a Residente: la seva pròxima gira de concerts, No me quiero ir de aquí, de moment només tindrà lloc al Coliseo de Puerto Rico.

L'artista farà una residència històrica al seu país natal. Va començar oferint vint presentacions en directe, però ara ha crescut fins a les trenta, aquesta aposta portarà la música de Bad Bunny a milions de compatriotes

L'artista farà una residència històrica al seu país natal. Va començar oferint vint presentacions en viu, però ara ha crescut fins a les trenta, aquesta aposta portarà la música de Bad Bunny a milions de compatriotes. Els concerts de Bad Bunny comencen l'11 de juliol i acaben el 14 de setembre, i es realitzaran tots els caps de setmana (divendres a diumenge). Per a les primeres nou dates, els tiquets seran exclusius per a residents de Puerto Rico. Diuen els diaris que la venda es va dur a terme al país de forma manual, a l'estil de la vella escola! La intenció era garantir que únicament assistissin els fans que visquin a l'illa. Al Coliseo entren fins a 18.000 persones. Gairebé 100.000 persones d'un país de tres milions. Sens dubte, es tracta d'una de les gires més singulars de la història. Una aposta sense precedents, en la qual l'artista ja ha dit també que el que vol és enriquir el seu país. Que vingui la gent i gasti! Inusualment i tremendament efectiu.

No me quiero ir de aquí és el més revolucionari que es pot fer dins del sistema. És una jugada mestra del màrqueting i, alhora, una idea que demostra que encara es pot treballar per al proïsme

Les esmentades nou primeres dates estan sold out i no seria estrany que passi el mateix amb la resta. Malgrat que el cantant no s'ha negat a una gira per la resta del món, la primera aposta, No me quiero ir de aquí  és el més revolucionari que es pot fer dins del sistema. És una jugada mestra del màrqueting i, alhora, una idea que demostra que encara es pot treballar cuidant al proïsme. Només n'hi ha prou amb voler-ho. Tot un paradigma: qualsevol pot, no fa falta guanyar un Grammy per a això.