Inspira en quatre. Intenta retenir l'aire. Expira, de nou, en quatre. Observa els pensaments. Ets l'ull que mira un ull. Des de fora. No et jutgis. Si se't creua alguna idea que et pertorba, deixa-la passar. I, si us plau, que allò que t'incomodi en la teva pràctica de meditació, pel mateix Buda en persona, no sigui l'àudio. Qui més, qui menys, ha recorregut a la meditació per calmar l'ansietat, per donar-li un gir al dia o, amb sort, l'ha incorporat rutinàriament com a pràctica de reconeixement de la ment, de les emocions, del cos. Per arrencar la sessió, el més senzill és buscar en plataformes "meditació"... posar-se en mans d'una veu desconeguda, pausada, matusserament càlida. Afortunadament, hi ha vida més enllà de gongs sintètics, bols enllaunats, pluja en flascó.

Meditar... Meditar es pot meditar amb qualsevol cosa. Un amic que va descobrir la pràctica al Canadà, després d'un atac d'ansietat que gairebé provoca una desgràcia, la va incorporar tant a la seva vida que podia compassar la respiració amb el tic-tac dels semàfors. D'altres troben el seu mantra en el tecno. Si no estàs en aquell moment saiyan, hi ha moltes altres músiques, electròniques o més subtils, calçades a un metrònom, que ho poden fer: IDM, el PC Music i, sobretot, l'ambient. Els paisatges sonors que proposa aquest gènere són ideals per a una meditació. I combinats amb teclats gairebé de banda sonora, aporten un caminar tranquil, aquesta serenitat. Les composicions de Max Richter. D'Olafur Arnalds. L'Interlude for piano de Peter Bradley Adams. El psicodèlic Green Row de Yo La tengo, m'ho va recomanar Óscar d'Aniello (Delafé), expert en moltes músiques, també en les més relaxants. Avui dia són molts els artistes que han dedicat discos sencers a meditar. El millor, el productor Jon Hopkins; Music for psychedelic therapy i els seus buits cavernosos o la sacra Sit around de fire amb el mestre Ram Dass. Fins i tot Surjan Stevens, un altre devot del respira-aguanta-expira, va publicar en 2021 Convocations, un àlbum monumental, per a incursions esporàdiques o per a retirs complets.

Els millors discos per meditar són moltes vegades els que no estan enfocats directament a això: el 12 de Ryuichi Sakamoto, crepuscular, reflexiona sobre la pròpia mort i l'incert futur del mestre nipó. És un últim alè. Però per què triar música i no una peça de bols i gongs? Les músiques tenen una història, i si saben quedar obertes a nous usos, serveixen per calmar, però també per aprendre. Així passa a Font de la vera oscura, la novetat del productor Raül Refree i Pedro Vian. Ells mateixos citen com referents a "l'espiritualitat" del jazz espacial, Alice Coltrane i Sun Ra, els ecos japonesos d'Haruomi Hosono i Hiroshi Yoshimura o el "minimalisme" de Steve Reich o Terry Riley. Es pot meditar, però també permet volar. Què millor, no?