Fa un parell de setmanes parlava aquí de l’inici de setembre i d’aquella sensació d’ordre d’abans de començar l’operació, quan el cirurgià acumula els d’estris tallants a punt per esventrar. N’hi ha prou amb dues setmanes perquè setembre hagi fet caure el pes dels dies. Les aules ja són les de sempre i l’inici comença a quedar difuminat. Últimament, l’ensenyament ha estat al centre del debat públic arran del llibre de Damià Bardera Incompetències bàsiques, que ha estat com una sacsejada a un sistema que sembla que no es pugui canviar, ni qüestionar, ni criticar. No sé si les tendències en el món de l’educació fan una mica la llei del pèndol o de si tirem endavant (o correm endavant) perquè el món canvia i també ha de canviar com ensenyem. Ho simplificaré molt, però fa uns anys va ser tenir la certesa que havia passat el temps de memoritzar i copiar, que ja no servia de res. I que calia veure què funcionava. Tots els que abans de topar amb els trenta parells d’ulls plens d’expectatives vam fer màsters de formació de professorat, estem entrenats en una docència competencial, transversal i vivencial. Ens van assegurar que funcionava. Després hi ha les decisions, que tenen un fonament més polític que pedagògic, d’estirar amunt i de donar títols. Fer-ho fàcil, especialment als que no els ajuda res, i pensar que els fas un favor, que acabaran madurant, que amb el graduat de l’ESO no els tanques més portes de les que segurament ja tenen tancades.

N’hi ha prou amb dues setmanes perquè setembre hagi fet caure el pes dels dies. Les aules ja són les de sempre i l’inici comença a quedar difuminat

A les aules lluitem contra un enemic inesgotable: l’avorriment. Tot es fa avorrit. Si hi ha massa text per llegir, avorridíssim. Si hi ha molts passos fins a arribar al final de l’activitat, profundament avorrit. I quan intentes que no sigui avorrit, pots perdre l’oremus o diluir tant el que ensenyes, que s’acaba convertint en una anècdota. Explica l’admirat Mark Fisher al seu Realisme capitalista, que les generacions postliteràries s’avorreixen a la mínima que s’han d’allunyar de la narrativa comunicativa d’estímuls immediats com Whatsapp, TikTok i Youtube, que viuen tan connectats que els és impossible concentrar-se. Un text qualsevol, literari, científic, històric, de certa dificultat, és avorrit perquè no els dona la gratificació momentània, la sensació immediata de la recompensa. Ens afrontem a unes generacions per a les quals, diu Fisher, “el temps sempre ha arribat esquarterat en microporcions digitals”. I els docents, mig frustrats i mig perduts, estem “atrapats entre el rol de facilitadors-animadors i el de disciplinadors-autoritaris”. I encara més, quan la lògica capitalista obliga les famílies a unes jornades de treball llarguíssimes, es demana als docents, no només que transmetin uns coneixements relacionats amb la matèria de la qual són experts, sinó que inculquin “els patrons de comportament més elementals, facin de guia espiritual i proporcionin suport emocional”. I són generacions per a qui s’ha donat un paper central a les emocions. I no vull que se’m malinterpreti, perquè és realment important: que sàpiguen reconèixer què senten, que ho sàpiguen comunicar de forma assertiva, però convé que això no derivi en una sobreanàlisi i un excés de melic.

A les aules lluitem contra un enemic inesgotable: l’avorriment. Tot es fa avorrit. Si hi ha massa text per llegir, avorridíssim. Si hi ha molts passos fins a arribar al final de l’activitat, profundament avorrit. I quan intentes que no sigui avorrit pots perdre l’oremus o diluir tant el que ensenyes, que s’acaba convertint en una anècdota

No sé quina és la solució ni quina dosi cal de cada cosa en aquest còctel tan complex que, recordem-ho, no han triat els adolescents. Com tampoc van triar els joves que creixien just després de la crisi del 2008, que al món hi regnés la idea abassegadora que fessin el que fessin, no els serviria de res. A vegades comentem amb els companys com de diferents eren els exàmens que fèiem fa uns quants anys a les mateixes matèries que impartim ara. Hem anat reduint continguts i exigència, com si això no fos una manera de subestimar-los. Fins i tot es va arribar a plantejar si calia fer-ne, d’exàmens. I ho escric i sembla molt obvi, però no passa res perquè escoltin, prenguin apunts, tinguin deures, facin feines individualment i tinguin tardes en què han d’estudiar, i això no és incompatible amb el treball per projectes (que potser ens hauríem de plantejar si sabem fer prou bé). I tampoc no passa res perquè s’avorreixin una mica, a vegades aprendre també va d’això. Ara tinc un grup d’alumnes aficionats a la filosofia. No en tenen mai prou, són crítics, són inquiets. Vull dir que hi ha una essència, inherent al moment vital en què es troben, que hem de saber aprofitar. I repensar el que faci falta, és clar, des de les aules cap amunt, que al final és on es cou tot. Però no ens podem permetre que se’ns mengi, maliciosa, la refotuda inèrcia.