Mai es va treure del damunt l'etiqueta de seductor, de faldiller, tot i els seus esforços constants per espolsar-se una fama que, no ens enganyem, es sustentava en bons motius i va contribuir a engrandir la llegenda del sensacional Marcello Mastroianni. Per posar només un exemple, en una sensacional entrevista a l'exitós programa televisiu nord-americà The Dick Cavett Show, a finals dels anys 70, la seva íntima amiga Sophia Loren i el mateix presentador l'adjectivaven com a latin lover. “No sé què vol dir això. Em sona a fucker, a ser un enorme fucker. I jo no ho soc pas. No encaixo en el prototipus de mascle fort. Més aviat soc un paio molt normal. A més, a les meves pel·lícules, sempre vaig fer d'home fràgil, no vaig interpretar mai un seductor. No soc cap latin lover”, afirmava entre molest i divertit.
Centenari i estrena
En realitat, tot plegat no venia tant dels seus papers a la pantalla, i sí més aviat d'una vida privada (o no tant, perquè tampoc es va preocupar mai gaire de mantenir res en secret) que va omplir sovint les pàgines dels diaris i la premsa sensacionalista. Les seves reconegudes relacions extramatrimonials amb Catherine Deneuve, amb la que va tenir la seva filla Chiara, o Faye Dunaway van ser públiques. Com la que va mantenir amb la cineasta Anna Maria Tatò, la seva última companya, qui li va dedicar el documental Sí, ya me acuerdo (1997). Sumem-li els rumorejats embolics, desmentits o no, amb Anouk Aimée o amb Claudia Cardinale, entre moltes altres.
En una altra magnífica entrevista, al programa de TVE A fondo, presentat per Joaquín Soler Serrano, afirmava: “Sembla que només els actors i els cantants tenim aventures. I tothom en té. Però nosaltres hem d'alimentar els somnis de la gent modesta, i per això sortim sempre als diaris i sembla que tinguem més amors que d'altres persones. No és cert”, es defensava ell, que fins al dia de la seva mort, el 19 de desembre de 1996, i durant 46 anys plens d'anades i vingudes, d'abandonaments i de retorns a la llar comuna, va continuar casat amb la seva esposa de sempre, Flora Carabella, mare de la seva altra filla, Barbara. Coses del catolicisme i dels pecats mortals.
Aquest mes de setembre, el dia 26, es commemora el centenari del naixement del llegendari Mastroianni, un magnífic motiu per gaudir d'una pel·lícula estranya, ben marciana, també plena de picades d'ull a un irrepetible mite del cinema: aquest divendres arriba a les sales Marcello mio, dirigida per Christophe Honoré amb l'absoluta complicitat de Chiara Mastroianni, la filla que l'actor va tenir amb la Deneuve.
“Em vaig adonar que la gent constantment tractava Chiara com una mena d'intermediària cap a una realitat imaginària, mitològica i onírica, i cap a la imatge que tenien de Marcello i Catherine. En definitiva, ella era una mena de missatgera entre el món actual i un que ja ha desaparegut. Era una mica cruel com la seva identitat es reduïa a la seva ascendència”, explica el director, que ja havia comptat, a pel·lícules com Habitación 212 o La belle personne, amb la filla de dues icones de la història del cinema. El pes dels cognoms ha estat una constant per a una Chiara Mastroianni que, això sí, i només cal resseguir la seva sòlida carrera, ha heretat el talent dels pares. Actriu de llarg recorregut, ha hagut de suportar eternes comparacions i infinites preguntes sobre la seva condició de filla, més que d'intèrpret.
Una autoficció desconcertant
D'això parla Marcello mio: amb un to gens convencional, juganer i a estones ben desconcertant, que es mou entre l'autoficció i l'estat de somni, el film explica la determinació de Chiara, que interpreta una versió més o menys distorsionada de si mateixa, d'adoptar la personalitat del seu traspassat progenitor, farta que tothom li recordi l'herència genètica i una enorme semblança física. La protagonista decideix llavors fer-se dir Marcello, ara serà un home, i vestir com ho feia el pare en algunes de les seves feines més recordades. Veurem la Chiara transformada en el Marcello de La dolce vita (i banyant-se a la Fontana di Trevi), el de Noches blancas o el de Ginger i Fred. I veurem també com Catherine Deneuve, una altra que participa de la festa fent de sí mateixa, no entén la decisió de la seva filla. I no deixa d'aprofitar l'avinentesa per llençar alguns dards a la memòria de l'home amb qui va viure una tempestuosa història d'amor i una llarga amistat.
Amb un to gens convencional, juganer i a estones ben desconcertant, Marcello mio es mou entre l'autoficció i l'estat de somni
Chiara Mastroianni ha dit sovint que no té records dels seus pares junts com a parella, més enllà de les pel·lícules que van compartir, com Angustia de un querer (va ser rodant-la que Marcello i Catherine es van enamorar) o No te puedes fiar ni de la cigüeña. Només tenia dos anys quan els progenitors van deixar-ho estar. De fet, a Marcello mio hi ha una emocionant escena en la que el fantasma de l'actor, per boca de la seva filla transmutada, explica que Chiara hauria desitjat que ell i la Deneuve s'haguessin casat a la vida real, i no només davant de les càmeres.
No és l'únic moment que transmet amor infinit cap a la desapareguda llegenda: en un preciós instant del film, per exemple, el pare i la filla quan era petita s'estiren a terra del menjador de casa i paren orella, mirant d'escoltar l'assaig de la seva veïna del pis de baix, una tal Maria Callas. Uns minuts de complicitat que són, també, una mostra plena de sensibilitat que posa el focus en l'amor incondicional malgrat les absències i les amargors.
Bonic homenatge a l'home que va aprendre-ho tot de Luchino Visconti i de Federico Fellini
Carta d'amor a una figura llegendària, Marcello mio compta també amb altres celebritats del cinema francès que fan de sí mateixos, com Fabrice Luchini, Stefania Sandrelli, la cineasta Nicole Garcia o dues exparelles de Chiara, l'actor Melvil Poupaud i el cantant Benjamin Biolay. I, més enllà de proposar un original joc que bascula constantment entre la realitat i la ficció, i de reivindicar la identitat pròpia d'una protagonista que trascendeix els seus vincles sanguinis, la pel·lícula es converteix en un bonic homenatge a l'home que va aprendre-ho tot de Luchino Visconti i de Federico Fellini, que va formar amb Sophia Loren la parella oficial del cinema del seu país (a Matrimoni a la italiana, a Los girasoles o a Una jornada particular), i que va protagontizar desenes de clàssics immortals. La llista seria infinita, però per destacar-ne només un grapat: Rufufú, Fellini 8 1/2, La gran comilona, El bell Antonio, La noche de Varennes, Adéu al mascle, Tots estan bé, Splendor, Ojos negros o el seu testament fílmic, Viatge al principi del món.
El seu personatge a La dolce vita és història del cinema, icona de sofisticació i modernitat
Marcello Mastroianni fa cent anys i, veient avui les seves pel·lícules, el seu talent roman intacte. Com la seva personalitat, la seva intuïció, la seva sensibilitat, la seva capacitat per ser còmic o tràgic, trapella, aventurer o, sí, seductor. El fucker, el latin lover, que negava ser-ho i es rebel·lava contra la seva suposada (o no tant) condició, va ser una de les més grans estrelles del cinema europeu, i una de les més estimades. El seu personatge a La dolce vita és història del cinema, icona de sofisticació i modernitat, i només una mostra de tantes que resumeixen l'impacte d'un intèrpret genial. Marcello mio, Marcello nostre que esteu en el Cel, sigui santificat el vostre nom...