Crec que ets dels meus. Dels que senten una fiblada de gust quan escolten allò de “tot el que sentireu en aquest programa ha passat. Els fets i els llocs són reals. [...] Relatem crims reals. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats”. 26 segons d’advertiment que precedeixen el que has estat esperant tota la setmana. El morbo. Crims.
El boom de Crims no s’explica perquè Carles Porta sigui un gran narrador. Ni perquè els guions siguin magistrals. Això són coses en les quals ni tan sols vull entrar. Ens agrada tant perquè ens dona l'oportunitat de rascar en una realitat fosca i propera. Ens dona una escletxa per inspeccionar episodis foscos que per nosaltres serien impossibles de viure. Perquè som bones persones. Perquè no fem mal. Com diu en Carles, “per posar llum a la foscor”.
Però tot això genera un problema: que en volem més. No sé tu, però jo ja he mirat tots els capítols de Crims de TV3 i he escoltat i reescoltat cada un dels episodis del podcast disponibles. I la dosi setmanal m'està semblant massa minsa. Què pots fer si vols més true crime? La meva resposta: buscar-ne més. Per aquest motiu he triat un parell de podcasts perquè puguis evitar la síndrome d’abstinència. I tot i que en aquest cas tots són treballs periodístics, cap d’ells és El segrest. Perquè sincerament m’incomoda una mica el fet de sucar pa en la història de Maria Àngels Feliu fent-ne una recreació des del punt de vista de la víctima quan ella ens ha demanat per activa i per passiva que parem.
Le llamaban padre
Si hi ha una cosa meravellosa pels amants dels podcasts (gent a qui la pandèmia ens ha deixat tan malament que només mantenim relacions amb arxius sonors?), és Podium Podcast. La plataforma té una merda de reproductor i una app encara pitjor, però uns continguts fantàstics. En podríem parlar tanta estona com vulgueu, jo en tinc molts de preferits. De fet, me'n vaig fer fan gràcies a la promesa d’un bon true crime com és Negra y criminal. El programa, conduït per Mona Leon Siminiani, combina (o combinava, fa més d’un any que no tenim episodis nous) adaptacions literàries i casos reals.
Però no és d'aquest podcast del que us vull parlar, sinó de Le llamaban padre, un reportatge sonor de, justament, Carles Porta. Es tracta d’un documental que ja té anys, però que no per això heu de deixar que us passi per alt. Adapta el llibre homònim del periodista, que recorre un dels casos de pederàstia “millor documentats de la història”, el qual va tenir lloc a Castelldans, a les Garrigues. Durant anys, David Donet va abusar sexualment dels nois que acollia a casa seva. Uns menors als quals va aconseguir alienar fins al punt que no distingien les agressions, i amb qui tenia una relació tan estreta que l'anomenaven pare.
No només està ben narrat i disposa de multitud de testimonis, inclòs el de l'agressor i algunes víctimes, sinó que la realització sonora és increïble. No em posaré en aspectes tècnics, perquè jo no en sé, però tots els detalls estan cuidats fins a l’extrem, cosa que és la marca de Podium. L’única pega: és en castellà.
El Rey del Cachopo
Aquest podcast és bastant nou i encara no estan tots els capítols en línia. Però amb cinc disponibles a Spotify, tens material per a una bona marató. També és en castellà, però, vaja, és interessant. Com indica el seu nom, es tracta d’un reportatge sonor conduït i dirigit pel periodista Daniel Higueras, el qual ressegueix les passes del conegut com el Rey del Cachopo, César Román, qui és actualment a presó acusat de l’assassinat de la seva parella, Heidi Paz. Un cas que va ser molt mediàtic, especialment a Madrid.
César Román amb un parell de plats de cachopo / Facebook
Román es va fer molt cèlebre a la capital d'Espanya per regentar diversos restaurants on el plat estrella era el cachopo, una recepta tradicional del nord de l'Estat. Però de cop ell i la seva parella van desaparèixer i van deixar darrere seu tots restaurants tancats i treballadors al carrer. Això va ser el 30 de juliol del 2018. El 13 d’agost la policia va localitzar, dins d’una maleta en un local propietat de Román, el tors amputat d’una dona, el qual posteriorment es va identificar com el de Paz. Fins a mitjans de novembre no es va detenir a Román, que s’amagava sota una identitat falsa a Saragossa.
Com a oient, inicialment, el fet de centrar la narració d’un cas de violència masclista en el (presumpte) agressor, se’m va fer una mica estrany. Em feia la sensació que Heidi Paz ni tan sols era la protagonista de la seva pròpia mort. Però ara crec que el podcast fa un exercici (sota el meu punt de vista, necessari) d’explicar un personatge que va aconseguir una gran difusió mediàtica com a restaurador gràcies a mentides i mitges veritats. Un home denunciat per violència de gènere, amb vincles amb la ultradreta i trames de corrupció al seu darrere, que avalava el seu èxit en premis falsos que ell mateix s’havia atorgat. Un èxit que va aconseguir gràcies a una bona comunicació de la seva marca i que ens ha de posar (als mitjans) en alerta de cara al futur.
Imatge principal, Carles Porta a Crims / TV3