L'adéu de Marisa Paredes, una de les més reconegudes i prestigioses dames de la interpretació de l'estat espanyol, sobre els escenaris i davant de la càmera, i figura clau en el cinema de Pedro Almodóvar, ha estat tot un impacte. Amb més de seixanta anys de trajectòria professional, va deixar segell i personalitat amb cineastes com Fernando Fernán-Gómez, Fernando Trueba, Agustí Villaronga, Jaime Chávarri, Guillermo del Toro, Arturo Ripstein, Raúl Ruiz, Roberto Benigni o Jaime Rosales. “Domina tots els registres, des de la diva shakesperiana fins a la dona que frega escales”, havia dit d'ella Almodóvar. Combativa socialment i política, compromesa amb la professió (fou presidenta de l'Academia de Cine Español durant tres anys, que van coincidir amb la gala dels Goya del No a la Guerra), Premio Nacional de Cinematografia i Goya d'Honor, Paredes és història del cinema. Recordem una desena de les seves pel·lícules més rellevants.
⚫ Mor l'actriu Marisa Paredes als 78 anys
🟠 Entrevista a Marisa Paredes: "Em posiciono sempre; sempre vaig ser feminista i reivindicativa"
Les 10 pel·lícules crucials de Marisa Paredes
1. Ópera prima (Fernando Trueba, 1980)
El debut de Fernando Trueba, paradigma de la comèdia a la madrilenya que va fer fortuna als anys 80, va portar també un dels primers personatges cinematogràfics transcendents de la Paredes, que ja portava desenes d'Estudios 1 i d'obres teatrals a les espatlles. A la pel·lícula, interpreta una directora de cinema obsessionada amb la pornografia i la zoofília, tot un contrapunt a la peripècia del protagonista (Óscar Ladoire) i la seva història d'amor amb la seva cosina (Paula Molina).
2. Tras el cristal (Agustí Villaronga, 1986)
Geraldine Chaplin va rebutjar el paper i Marisa Paredes va veure com el debut del també enyorat Agustí Villaronga es convertia en una de les seves grans oportunitats per treure el cap al cinema amb un personatge de pes. En aquest malaltís descens als inferns del Mal, l'actriu interpretava l'esposa de Klaus, un metge que havia perpetrat tota mena d'experiments i tortures als interns d'un camp d'extermini nazi. Tetraplègic i connectat a un pulmó d'acer, l'exmetge desenvolupava una estranya relació amb un jove en una de les pel·lícules més rellevants de la història del cinema espanyol.
3. Cara de acelga (José Sacristán, 1986)
La primera de les seves dues nominacions als Goya (la segona seria per La flor de mi secreto) va arribar per aquesta pel·lícula, on plantava cara a dues llegendes de la interpretació com Fernando Fernán-Gómez i el mateix Sacristán, també director d'aquesta comèdia agredolça sobre un rodamon mort de fam que acaba involucrant-se en un delirant pla per robar una valuosa pintura.
4. Tacones Lejanos (Pedro Almodóvar, 1991)
“El personatge de Becky del Páramo ha marcat la meva carrera”, havia dit en infinitat d'ocasions. Almodóvar es va inspirar en Chavela Vargas per escriure el seu rol a la pel·lícula, una diva de la cançó que torna a Espanya després d'anys a Mèxic, i es retroba amb la seva filla (Victoria Abril) per explorar una relació plena de traumes i retrets. Interpretar, amb la veu de Luz Casal, el Piensa en mí la va convertir en tota una icona del cinema del director manxec, responsable màxim de la seva explosió al cinema i de les ofertes d'altres cinematografies. Amb ell ja havia fet Entre tinieblas (1980) i repetiria a La flor de mi secreto (1995), a Todo sobre mi madre (1999), fent un cameo a Hable con ella (2001) i a La piel que habito (2011).
5. Tierno verano de lujurias y azoteas (Jaime Chávarri, 1993)
“És una pel·lícula sobre l'alegria de l'amor i del plaer”, definia Marisa Paredes quan presentava aquesta sensual i atrevida comèdia en la qual l'actriu formava un triangle sentimental amb Imanol Arias i Gabino Diego. Una història de seducció a partir dels relats eròtics que un jove li explica a una dona madura, amb inspiració d'El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare.
6. Tres vidas y una sola muerte (Raúl Ruiz, 1996)
El grandíssim Marcello Mastroianni era el nexe de quatre històries situades a París, gens convencionals, com habitualment oferien les ficcions dirigides pel xilè Raúl Ruiz (qui, en aquesta ocasió, parlava del “disseny cubista” de la seva pel·lícula). El cineasta va ser un dels creadors internacionals que va caure seduït pel talent de Marisa Paredes, que comparteix repartiment amb Anna Galiena i Chiara Mastroianni.
7. La vida es bella (Roberto Benigni, 1997)
L'èxit internacional més gran de l'actriu, i també un dels films més guardonats del cinema europeu. Guanyadora de tres Oscars, La vida és bella fou un fenomen arreu, amb la història d'un pare que és apressat en un camp d'extermini nazi amb el seu fill petit, i, per evadir-lo de l'horror que els envolta, li fa creure que tot plegat forma part d'un joc. La Paredes interpretava la sogra de Roberto Benigni en una pel·lícula que va fer història.
8. El coronel no tiene quien le escriba (Arturo Ripstein, 1999)
Quan la segona col·laboració de Paredes amb el Arturo Ripstein (després de la també magnífica Profundo carmesí) es va presentar al Festival de Canes, el cineasta mexicà va ser molt clar: "Que no hagin premiat la Marisa va més enllà de la injustícia: és una ximpleria, una estupidesa. La seva interpretació està plena de versatilitat, talent i intel·ligència". Ripstein adorava l'actriu madrilenya, a qui li va donar el personatge de l'esposa del vell coronel, parella protagonista d'aquesta brillant i lliure adaptació de la novel·la homònima de Gabriel García Márquez.
9. El espinazo del diablo (Guillermo del Toro, 2001)
A una de les obres més personals del mexicà Guillermo del Toro (que després ho petaria arreu amb El laberinto del fauno), l'actriu madrilenya interpretava la directora de l'orfenat on succeeix aquesta atmosfèrica i terrorífica trama que, situada en el final de la Guerra Civil Espanyola, barreja fantasmes i feixistes, orfes de famílies republicanes i una bomba sense explotar.
10. Petra (Jaime Rosales, 2018)
Explicava que, probablement, era el director que més l'havia fet patir. Jaime Rosales confessava que “en públic la portava entre cotons, però quan ens quedàvem sols, la cosa anava a fuetades, ens dèiem de tot. En qualsevol cas, la feina amb la Marisa és una de les que més satisfaccions m'han donat”. I és que ella, amb una sòlida personalitat, va haver de posar-se al servei d'un cineasta diferent de la resta i que, amb Petra, proposava un estimulant duel interpretatiu entre Paredes i Bárbara Lennie.