Primer de tot van arribar els ninots. Recordo el dia amb absoluta nitidesa. Hem anat d'excursió familiar al Pryca —que és com dir a Disneylandia—, i mentre els meus pares compren prou com per a sobreviure a l'Apocalipsi en un búnquer subterrani, jo m'escapo al passadís de les joguines. I allí, com a figuretes votives tallades en PVC, les veig en l’altar de l'expositor. Un porc senglar punk. Un samurai estrany amb ratlladors de formatge als avantbraços. Una buenorra vestida de groc. Una rata amb un arc… I quatre tortugues amb bruxisme, venes als bíceps com a botifarres i armades igual que en les pel·lis ‘de xinos’. La de l'antifaç violeta em crida l’atenció per sobre de les altres. L'agafo. Es diu Donatello, posa. D'on nassos surt? La resposta, a l’espera que la sèrie de dibuixos, els còmics, les recreatives, els cromos i la tortugamania en general envaeixi el país, es troba vinyetada en el revers de la caixa: un nen maldestre compra unes tortuguetes en una botiga de mascotes, i pel camí li cauen per la reixeta del clavegueram. L'atzar vol que donin contra el cap d'un gran mestre ninja que, pel que sigui, viu a les clavegueres. Tot seguit, el samurai dels ratlladors aboca un líquid radioactiu i… a l'instant els petits rèptils amb closca es converteixen en Tortugues Ninja Mutants Adolescents (i el mestre, pel que sigui, en una rata gegant amb quimono). L'explosió de la meva tendra ment infantil pot sentir-se per tot el Baix Llobregat.

Una rondalla postapocalíptica, violenta, bizarra, rabiosament pop i tangencialment tendra que s'ha convertit en la sensació literària de la temporada

Portada de Dinosaurio, amb il·lustració de Beatriz Lobo. Foto: Colectivo Bruxista

Doncs bé. Ara imaginem que em compren aquesta figura articulada, armada amb un pal i que respon per Donatello, i que el carret del súper amb una absurda muntanya de productes que arrosseguen els meus pares té algun sentit, perquè porten raó i efectivament arriba l'Harmagedon. Després de llargues dècades sota terra, finalment surto a la superfície per a comprovar que ja no existeix el món tal com el coneixem (d’entrada, ara el Pryca es diu Carrefour). Només queden la teleporqueria, les revistes de porno gai i les patates. Jo ja soc un vell i corro a amagar-me en el bosc, al costat del riu, on “faré el roma” amb nens i sobreviuré a base de “sopes de mofa”. Pel camí, quin greu, perdo al meu ninot d’en Donatello, que cau en poder d'una família de fanàtics religiosos i és adoptat i venerat com l'autèntic Déu. Una deïtat al favor de la qual s'accedeix per la via de treballar-se bé els músculs, “perquè només els homes fitt arribaran al regne de Donatello”. D’acord, doncs d'això (més o menys) tracta Dinosaurio (Colectivo Bruxista, 2024), la nova novel·la de l'escriptor valencià David Pascual (aka Mr Perfumme). Una rondalla distòpica, violenta, bizarra, rabiosament pop i tangencialment tendra que s'ha convertit en la sensació literària de l'any. Tortugues ninges, teleporqueria, saures pedòfils, burpees, teologies de l'Apocalipsi… Entrevistem el pare de la criatura:

No és tan diferent resar-li a una tortuga ninja que veure vídeos de Llados o creure en Jesucrist

David Pascual aka Mr. Perfumme

Per què Donatello?

A casa teníem una biblioteca molt gran i jo de petit ja llegia molt, però, en realitat, el què més feia era llegir un munt de còmics i veure molta televisió. Quan vaig començar, em semblava que l'escriptura era una cosa tirant a seriosa, perquè entre les referències que tenia en aquells temps no hi cabien determinats temes o personatges. Això fins a llegir una cosa que per a mi va ser molt important: Los últimos días de Roger Lobus, d'Óscar Gual. De sobte vaig descobrir que en un llibre podien cabre les referències a la baixa cultura que emmagatzemava al meu cap, i que això podien ser eines per a fer literatura. Va ser un alliberament brutal. De tots els meus llibres, Dinosaurio és probablement el que conté menys referències a la cultura pop. En Gordo de porcelana, per exemple, fico un article d'un fanzin sobre el fenomen de les fotocòpies de Bola de drac des de la perspectiva de Susan Sontag en la seva teoria de la imatge. Això em permet parlar de coses serioses —o relativament serioses— utilitzant referències a un imaginari i un món que conec bé, perquè pertanyen a la meva infància i adolescència: les Tortugues Ninja, la Patrulla X, els concursos de la tele… Donatello, en el llibre, a més d'una broma, és un objecte que, quan de sobte descobreixes el que és, t'explica moltes coses de la història. Fins a aquest moment només tens a una família de gent molt religiosa. Com?! Li resen a un ninot de les Tortugues Ninja?! Ja, d’acord, doncs no és tan diferent de posar-li un euro al Sant Pancraci, o de creure en una deessa amb quatre braços… Per això en el llibre, també, aquesta idea del pensament màgic té molta relació amb el rotllo del culte al cos: gastar-te mil euros en veure vídeos d'Amadeo Llados, absolutament buits de contingut, en els quals assegura que pot canviar-te la vida, és diferent de creure en qualsevol mena de religió o ficar-te en una secta on la líder diu parlar amb l'esperit de Robbin Williams?… No, és pensament màgic. I no ho dic des del judici i la crítica, el pensament màgic és un lloc on agafar-se quan el món real no ens dona res raonable per a pensar que les coses ens aniran millor. No és tan diferent resar-li a una tortuga ninja que veure vídeos de Llados o creure en Jesucrist.

Dinosaurio és l'eix de les preguntes que no tenen resposta en el llibre

Amadeo Llados arribarà al regne de Donatello. Foto: Llados Fitnes

I Dinosaurio?

A priori Dinosario no és el protagonista de la història, ho és el narrador, però sí que és el personatge més misteriós del llibre. Amb la resta de personatges, es doni més o menys informació d'ells, pots crear-te una imatge mental o fer analogies, però Dinosaurio no opera exactament en aquests termes. Hi ha alguna cosa que em sembla molt guai, que és que molta gent em digui: “m'ha encantat; tinc un tou de preguntes, però no vull saber-les”. Em sembla que aquest misteri és important. I Dinosaurio és l'eix de les preguntes que no tenen resposta en el llibre. La teoria de l’Elaine Vilar (epiloguista del llibre) és molt bonica, la que és el mateix nen atrapat en el bosc… Quan vam fer la presentació a València, la María Bastarós donava per descomptat que és un rodamon literal, que existeix i que està en el bosc i carda amb el nen… Jo no tinc respostes per a això. Dinosaurio és l'element entre què pots interpretar i què no. I al mateix temps penso que hi ha una cosa molt bonica, i és que molta gent m'ha dit que Dinosaurio els sembla un personatge positiu i tendre, i això malgrat que l'única cosa que sabem d'ell és que és un adult que viu en el bosc i carda amb un nen… Però realment és dels pocs personatges positius del llibre, i per descomptat ell estima al protagonista i tracta de cuidar-ho.

Per als nens dels 80 i primers 90, les Tortugues Ninja van ser un primer contacte amb el còmic alternatiu (eren un homenatge al Ronin de Frank Miller i una paròdia de Daredevil), amb el cinema independent, el cyberpunk, aquella Nova York vuitantera i perillosa de clavegueres fumejants… Cal reivindicar-les?
Per descomptat, òbviament! La pel·li de Les Tortugues Ninja (Steve Barron, 1990) és pura sèrie B, tant en el contingut com en el continent, i és al·lucinant el fenomen que es va muntar. Si un concepte que conté “tortugues ninges mutants adolescents” no és underground, que baixi Donatello i ho vegi… No hi ha res més underground!