Netflix és la plataforma en streaming que més critiques rep per part dels espectadors i els experts. I no n'hi ha per menys. El gegant californià lidera l'eterna guerra de l'entreteniment televisiu, però sovint ho fa gràcies a produccions sensacionalistes, a trames falsament intrigants i, en definitiva, a una fórmula fast-food destinada a aconseguir que l'usuari consumeixi continguts sense que tingui temps de degustar-los. En moltes ocasions, esclar, el preu a pagar és la qualitat del producte. Sabeu de què parlo: els més sibarites sempre preferiran HBO o Filmin.

El cas, però, és que, de tant en tant, Netflix també fa les coses bé. I Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell n'és un bon exemple. Aquest documental, estrenat el passat 1 de març, narra la vida de Notoroious B.I.G. –Christopher Wallace, Biggie Smalls, Biggie o també Big Poppa–, l'icònic raper de Brooklyn que, per molts, és la figura més influent de la història del hip-hop. Per fer-ho, el director, Emmet Malloy, tira d'imatges inèdites i entrevistes amb el cercle més íntim de l'MC, qui va passar de traficar amb drogues als carrers de Nova York a convertir-se en un raper mundialment conegut gràcies a l'únic àlbum que publicaria en vida, Ready To Die (1994).

Tot i que la recepta ja la coneixíem –s'han produït desenes de peces audiovisuals que parlen del raper–, aquest cop cal agrair als productors una qüestió clau: el documental se centra en la vida del protagonista i no en la seva mort, un episodi que al llarg dels anys ha generat rius de tinta i teories de tota mena a causa de la rivalitat que Biggie mantenia amb Tupac, l'altre gran MC de la dècada dels 90. Resum ràpid per als oients de Manel i Joan Miquel Oliver: en plena guerra entre l'East i la West Coast, i en menys d'un any de diferència, ambdós rapers –els màxims exponents de la seva costa– van ser abatuts a trets. El primer a ser assassinat va ser Tupac, fet que va provocar que moltes veus responsabilitzessin Notoroious B.I.G i els seus simpatitzants del crim. Quan aquest també va ser executat a sang freda, hi ha qui ho va interpretar com una venjança. En qualsevol cas, cap dels dos successos es va arribar a aclarir mai.

Però tornem al documental. La seva gran virtut, a diferència de produccions com Notorious (el biopic oficial), Unsolved (també a Netflix), o Bigge & Tupac; és que passa de sensacionalismes i pretén mostrar tot allò que hi havia darrere la imatge de raper més xulo del planeta: el tràfic de drogues, el carrer, la relació amb la mare i les seves pors. Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell aprofundeix en la dicotomia vital de l'MC –crim o música– i fa especial èmfasi en la seva connexió amb la mort. Biggie va ser assassinat amb 24 anys, però a jutjar per les seves lletres –recordem, Ready To Die–, declaracions i manera de viure; fa la sensació que l'MC tenia clar que li arribaria l'hora ben aviat. Quelcom normal, probablement, quan et cries venent crack amb els personatges més penjats d'una avinguda problemàtica de Brooklyn. El més trist, però, és que les imatges demostren que va morir quan més clar tenia que havia de seguir en aquest món.

Notorious B.I.G, però, no era només una icona, una personalitat, un símbol de fatxenderia simpàtica; també era un mestre de les rimes i la mètrica, un artista que fluïa per la base amb l'elegància d'un gàngster i la mala hòstia d'un narco. Gràcies al testimoni de personatges com Sean Combs​, el seu mànager, o Mister Cee, el productor de Ready to Die, podem entendre quina era la magnitud musical del raper, pare d'autèntics hits atemporals com Juiciy, Big Poppa, Hypnotize o Mo Money Mo Problems. Recuperar els moments en què, sense saber-ho, començava a absorbir les sonoritats que definiren el seu ritme, o veure com grava un tema amb la instrumental de Africa, de Toto, són sens dubte algunes de les joies de la producció.

Irònicament, però, un dels grans defectes de Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell és que utilitza molt poca música. Costa d'entendre que es dediquin 97 minuts al pare del hip-hop i, en canvi, s'utilitzin tan pocs recursos vinculats a la seva obra. El documental sobre Michael Jordan, per posar un exemple –també sobre la seva vida, també ambientat als 90 i també a Netflix– dona molt més pes al so . I això que parlem d'un reportatge sobre un esportista. L'altre gran defecte del documental és la durada. Ens hem empassat sèries que s'haurien pogut explicar en una pel·lícula i ara, en canvi, tenim un documental del qual es podria haver fet una sèrie.