Fa quasi tres segles, un grup format per 852 persones -majoritàriament procedents dels països de la corona d'Aragó- iniciava una nova i particular singladura a la vora del riu Danubi. Eren el segment més humil dels exiliats per la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), partidaris del candidat Carles d'Habsburg que, quan va acabar el conflicte, el van seguir a Viena. L'exili hispànic, globalment, va reunir una formidable diversitat d'orígens i de condicions que li marcaria el destí. Les classes lletrades van ser incorporades a l'aparell funcionarial de l'imperi Habsburg. Les classes menestrals van ser enquadrades a l'exèrcit de l'emperador. El problema va venir amb les classes més desafavorides. Gent que havia lliurat la joventut -l'etapa d'aprenentatge- a l'ofici de la guerra al bàndol de l'Habsburg; en ocasions, esguerrada per qualsevol activitat professional. Nova Barcelona es va projectar per encabir a l'Imperi un col·lectiu que havia perdut la guerra i el futur.
Abans de Nova Barcelona
Les guerres sempre són guerres. Amb guanyadors i derrotats. A les possessions italianes que es van adjudicar els Habsburg -les que li va regalar el Borbó hispànic a canvi d'abandonar els catalans a la seva sort-, va passar exactament el contrari que a la resta de països de la corona d'Aragó. El govern imperial de Viena va ordenar requisar les propietats de tots els partidaris del Borbó a Nàpols i a Sicília. No era una gran fortuna perquè els Borbons, al mezzogiorno, no tenien més suport que el de certes elits de panxes agraïdes. Però n'hi havia prou per finançar el Consell d'Espanya, una curiosa institució que vetllava pels ajuts als exiliats. Amb les rendes requisades es va sostenir l'entramat durant una dècada. L'esgotament del sistema va coincidir, curiosament i sospitosament, amb l'inici d'una nova negociació entre Borbons i Habsburgs, que deu anys després d'haver assolat la península ibèrica es reunien de nou per retallar alguns serrells pendents.
El Banat de Temesvar
Les fonts revelen que a la Viena de la postguerra hispànica hi havia uns 5.000 exiliats hispànics. La fallida del sistema italià va representar alguna cosa semblant a les retallades contemporànies però amb música barroca, que no vol dir que fossin més digeribles. En aquell punt, el govern imperial va deixar el Consell d'Espanya com un testimoni -o com una relíquia- d'un passat de generosa solidaritat amb els fidels a la causa dels Habsburg. I en aquell context sorgeix la figura de Josep Plantí, un exprofessor de dret de la Universitat de Barcelona, incorporat a l'aparell funcionarial vienès, que va redactar un projecte que seria la gènesi de Nova Barcelona. Inspirat en les polítiques defensives del mil·lenari Carlemany, va plantejar la creació d'una colònia agrícola i militar allà on els imperis austríac i turc havien fixat la frontera dels seus dominis respectius. El Banat de Temesvar era la regió més insegura i més desaprofitada de l'imperi Habsburg.
Els colons
L'historiador Agustí Alcoberro, en un interessantíssim article publicat per la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona (2001), revela que les retallades al Consell d'Espanya van impulsar una curiosa selecció de beneficiaris del que restava del sac de les prestacions. I que els grans perjudicats van ser els que vivien -o més ben dit, malvivien- exclusivament de les pensions. Una reveladora cita de les fonts relata que una part de l'exili “devono mendicare per non morire di fame” ('han de demanar almoina per no morir de fam'). Plantí -l'exprofessor de dret- va elaborar un cens de pidolaires hispànics que sumava 122 famílies. A criteri seu -i al del govern imperial- els candidats perfectes per al projecte Nova Barcelona. Les fonts també revelen l'origen d'aquest col·lectiu i de les 122 famílies candidates a l'aventura. N'hi havia 75 de procedents dels països de la corona d'Aragó: 33 de catalanes, 16 de valencianes, 12 d'aragoneses, 11 de napolitanes, 1 de mallorquina, 1 de sarda i 1 de siciliana.
La fundació
El 4 d'octubre de 1734 el govern imperial sancionava l'acord de creació de la colònia. S'anomenaria Nova Barcelona i s'ubicaria al marge esquerre del riu Bega, pocs quilòmetres abans de la desembocadura al riu Danubi. En l'actualitat, en aquell mateix paratge hi ha la ciutat de Zrenjanin, una de les més populoses de la regió de Voivodina, a Sèrbia. L'any 1734, però, era un lloc deshabitat que oferia unes grans possibilitats. I sobre un turó es va planejar i construir una petita ciutat per albergar les 122 famílies seleccionades i unes quantes més dels estaments superiors de la massa d'exiliats que haurien d'exercir de classes rectores. L'esquema clàssic de les colonitzacions del barroc que veiem, també, en moltes ciutats de nova creació al Con Sud del continent americà. La ciutat es va planejar amb criteris urbanístics racionals. No es va deixar res a la improvisació: un precedent remot, si es vol, de l'eixample barceloní de Cerdà.
La colònia
El projecte Plantí prohibia expressament la construcció d'edificis ostentosos. Segurs i útils, però en absolut luxosos. La proverbial austeritat catalana trasplantada als Balcans. En canvi, va dotar la colònia d'un sistema polític i jurídic riquíssim, inspirat en el règim foral català que el primer Borbó hispànic, a sang i foc, havia reduït a cendra. Nova Barcelona seria governada autònomament per un consell municipal format per dotze senadors. La recuperació del model del Consell de Cent barceloní, amb matisos de l'antiga i prestigiosa Roma imperial. Nova Barcelona emetria moneda pròpia: el florí barceloní; albergaria institucions universitàries que impartirien els ensenyaments en català, en llatí i en alemany, i crearia la seva pròpia força d'ordre públic i defensa militar: les Guàrdies d'Estat -inspirades en la Coronela barcelonina-. Tot plegat, per organitzar la vida -i la mort- a un màxim inicial de 400 famílies (2.000 persones), que el projecte Plantí ambicionava establir.
El fracàs de Nova Barcelona s'escriu amb p
El 1735 les xemeneies domèstiques de Nova Barcelona ja treien fum. Va ser així fins a 1738. L'interessant article del professor Alcoberro esmenta tres causes decisives que precipitarien el fracàs del projecte: perfils inadequats, previsions errònies i pesta de Voivodina. Ras i curt: els que havien de llaurar la terra i portar els animals a pasturar eren gent massa gran o massa esguerrada per a aquestes feines. La majoria tenia més de 40 anys, una edat molt avançada en aquella època. I molts eren mutilats per amputacions de guerra. Les previsions econòmiques es van fer considerant que la Voivodina tenia un clima mediterrani que convidava a plantar els conreus que coneixien els colons. El clima continental i humit va malmetre totes les collites. I el brot de pesta que va esclatar a la regió va fer la resta. El 1740, els 400 supervivents malvivien emparats pels ordes religiosos i repartits entre Viena i Budapest en un règim de pura i rigorosa mendicitat.