La Núria Bacardit (Manresa 1970) arriba puntual a la redacció, i no ho fa sola, l'acompanya en Ferran Prat, la seva parella i càmera dels reportatges que fan, conjuntament, per TV3. És discreta, menuda i fins i tot m'atreviria a dir que és una mica tímida, però ella m'ho desmenteix ràpidament explicant-me que sempre xerra amb tothom, tant és així que "en Ferran sempre m'ha de fer callar per obtenir àudios nets". De fet, avui han estat gravant un reportatge a Castellar de n'Hug pel TN Comarques. Deus haver vist gossos d'atura, li etzibo. "Precisament tenen un problema amb el bestiar, cada vegada n'hi ha menys", i tan bon punt es posa a parlar de la problemàtica d'aquest poble del Berguedà m'adono de la passió que té per la seva feina. Li agrada trepitjar carrer, explicar les històries petites, les del món rural, i sobretot la dels micropobles, "perquè d'una història petita te'n vas a temes molt grans i molt transcendentals".
I després de quasi trenta anys de trajectòria periodística, Bacardit ha fet el salt a la literatura de ficció amb Les orquídies del mal, (La Campana) una novel·la negra, ubicada en un micropoble inventat de Catalunya i amb una protagonista ramadera "n'hi ha més de les que ens pensem, al nostre país, i joves"). Aquesta història barreja l'especulació urbanística per l'avenç de les fotovoltaiques, la corrupció de la política catalana i una investigació científica que podria descobrir el tractament per curar l'ELA mitjançant unes curioses i rares orquídies que només creixen en aquesta vila.
Amb una trama farcida de misteri i uns personatges ambigus i plens de clarobscurs, Bacardit construeix una història de crims i intriga que va més enllà de la investigació policial per endinsar-se en les complexitats de la psicologia dels personatges. En aquesta entrevista, ens parla del repte d’escriure la seva primera novel·la, de les influències que han marcat la seva escriptura, dels reptes periodístics amb els quals s'ha enfrontat, (com la cobertura dels atemptats de les Torres bessones o la DANA a València), del càncer que li van diagnosticar el 2017, de la troballa de la Maria Àngels de les alpaques i de com el seu bagatge periodístic ha influït en la manera de narrar aquesta història fosca i absorbent.
Les orquídies del mal és el teu primer llibre, t'estrenes com a escriptora. Per què has apostat per la novel·la negra?
Sempre m'ha agradat molt la novel·la negra. És un cuc que tenia a dins. Ja de petita la meva mare comprava llibres de l’Agatha Christie i jo els devorava. I després molts altres, m’encanta Camilleri, Donna Leon, Henning Mankel, o també les sèries de Vera Stanhope.
Com resumiries el teu llibre en una frase o dues?
L'editor em deia que era un cozy noir, perquè és com un negre més o menys amable, (amable dins de totes les coses que passen) perquè hi ha malaltia, mort, assassinats..., però en un ambient rural, un entorn bonic i tot gira al voltant d'unes orquídies que poden curar una malaltia.
La localització de la història es troba en un poblet rural anomenat Albada. L’he buscat a Google Maps i no l’he trobat. És inventat?
No existeix, no.
Per què has decidit ubicar la història en un poble tan petit?
Dels més de 900 municipis de Catalunya, una gran majoria són micropobles i tenen una realitat complicada (per falta de botigues, pel despoblament, perquè no tenen caixers, pel transport...) i al mateix temps també molt bonica. L’altre dia em van preguntar si l’Albada es troba a Osona. A Osona, al Bages, al Berguedà, es troba on vulguis...
Tenies clar des de l’inici la història sencera?
No tenia una trama definida, però sí que volia que la protagonista fos una dona ramadera, que hi hagués una part científica i un poble petit.
Has triat una dona ramadera perquè n'hi ha poques?
N'hi ha moltes més del que ens pensem, però és veritat que sempre s'ha relacionat molt el món de la pagesia i de la ramaderia amb homes.
El llibre el dediques, entre d'altres, a la mort digna. Per què has triat la malaltia de l’ELA?
Perquè m'ha tocat molt de prop. A la feina tenim casos de gent malalta d'ELA i el meu cunyat va morir d'ELA fa 11 anys, quan en tenia 46. I va ser molt complex. Venia ja d'una altra malaltia, que li va suposar un transplantament del moll de l'os. O sigui, va ser un conjunt de mala sort molt terrible i tot molt angoixant. Al principi et diuen les sigles i no saps què és, a part de relacionar-ho amb l'Steven Hawking. Però quan coneixes la malaltia te n'adones que és una de les més dures i en què la majoria de pacients demanen més l'eutanàsia. I per això dedico el llibre a la mort digna, però també a la vida, el dret a viure quan s'està malalt.
Quan coneixes la malaltia de l'ELA te n'adones que és una de les més dures i en què la majoria de pacients demanen més l'eutanàsia
Fins ara has viscut el Sant Jordi des de l'altra banda, enguany en seràs protagonista. En tens ganes?
En tinc ganes i em fa vergonya. És una barreja d'emoció, d'il·lusió, de nervis i por per si no ve ningú.
En una societat hipermediatitzada com la que vivim, pots entendre el rebuig que tinguin certs escriptors o escriptores cap als periodistes mediàtics que escriuen novel·les?
Clar, s'entén perquè potser es veu com un intrusisme. S'ha de diferenciar. Jo no em considero escriptora. He escrit un llibre. Però no soc escriptora, soc periodista i fa més de 30 anys que m'hi dedico; escriure notícies, informacions o altre tipus de textos és molt diferent que escriure un llibre i una ficció. L'altre dia vam fer un reportatge de Ramon Vinyes que és qui va inspirar Gabriel García Márquez en el realisme màgic català del Berguedà. Ell sobretot era periodista, i un gran escriptor. Llavors suposo que l'escriure t'hi porta una mica.
Jo no em considero escriptora. He escrit un llibre, però no soc escriptora. Soc periodista i fa més de 30 anys que m'hi dedico
Treballes a TV3 des de fa gairebé trenta anys.
Sí, el pleistocè superior.
A jornada completa?
Sí, des que tenim la delegació.
I com has conciliat la feina de periodista, la família, la maternitat i l'escriptura del llibre?
Això ha sigut molt complicat. He esgarrapat el temps d'on he pogut, i de fet, durant les vacances, el lloc on em vaig inspirar més per acabar-lo va ser al Delta de l’Ebre, que és una zona que m'agrada molt i que em dona molta pau.
Has vingut acompanyada del Ferran Prats, que és la teva parella, i també és el càmera que t'acompanya als rodatges. Com es gestiona treballar amb la parella sentimental?
Jo soc molt xerraire, sempre m'ho diu que ha de gravar àudios nets perquè tot el dia estic xerrant, però ell es posa molt el vestit de càmera, es concentra molt i aleshores podem separar molt bé la feina.
Això d’arribar a casa i preguntar-li com li ha anat el dia, no ho deveu fer...
No, però al mateix temps tens coses de què parlar en un escenari diferent. Personatges o persones amb qui hem entrevistat o rodatges que hem fet, algú que hem pensat, “ostres, quin estirabot t'ha fumut”, i llavors ho pots comentar des d'un altre escenari, també és divertit.
Com va ser la teva arribada a TV3?
Amb una beca de pràctiques. Va coincidir que hi havia una baixa maternal i vaig empalmar una cosa amb l'altra. Llavors vaig anar cobrint baixes, després des de fora amb productores que treballaven per la tele o per altres mitjans, fins que vaig fer les oposicions.
I vas entrar, ja directament, a cobrir la Catalunya central i les zones rurals?
La beca precisament va ser el primer TN Comarques, que al llarg dels anys ha fet diferents evolucions, i ara és com tornar una mica al mateix lloc, però és que m'encanta, m'hi sento com peix a l'aigua.
Recordes algun reportatge amb especial tendresa?
D'aquests tendres n'hi ha molts, i de personatges curiosos també, com la Maria Àngels de les alpaques del Berguedà, que va ser un descobriment.
Doncs la Maria Àngels té un missatge per a tu.
Sí? No, no m'ho diguis.
Li vas canviar la vida a la Maria Àngels d’un dia per l’altre.
Però jo crec que ella ja s'ho hauria trobat sola, perquè tu surts d’allà que et pixes de riure. És que és boníssima, és una càrrega d'energia, d'alegria de riure, és brutal. El reportatge va tenir èxit no tant per les alpaques, que són divertidíssimes, sinó per ella.
I passem d’una història local d’un poble de la Catalunya Central a aquesta fotografia de quan tenies 30 anys i et trobaves de vacances a Nova York el dia dels atemptats de les torres bessones. Què recordes d’aquell dia?
Érem de vacances a NY, feia tres dies que havíem arribat amb la Patrícia, que també treballava a TV3 i aquell dia justament volíem visitar les Torres Bessones. Quan ens va sonar el despertador vam decidir que ja hi aniríem més tard, que no hi havia pressa. I ens vam despertar que els avions ja havien impactat i ens estaven trucant de la tele.
Clar, no hi havia mòbils, aleshores.
Sí, però no els dúiem perquè no tenien internet i no els podíem fer servir. TV3 ens trucava a un número que els vam donar d’unes cabines telefòniques i anàvem amb monedetes.
I què recordes?
Vam començar a fer connexions telefòniques, i després vam anar al terrat de dalt on hi ha l'edifici de la UER, on donen servei de ràdio difusió a totes les teles estrangeres, i vam començar a fer directes. Per arribar en aquest edifici des d’on ens allotjàvem teníem dues hores a peu, imagina’t, tot tancat, ni metro, ni taxis ni res, es va convertir com casa nostra aquest edifici.
I com recordes la cobertura d'aquells atemptats?
Va ser dura, perquè et queda la por de ser en un lloc que ha sigut objecte d'atemptats i que no saps si s'han aturat, perquè hi havia alarmes contínues d'atemptats, la majoria eren falses alarmes però tu vius en aquell neguit, no saps si sortiràs, l'espai aeri tancat... En aquell moment ja veus que desencadena una tercera Guerra Mundial, perquè semblava ben bé això. En aquest sentit era dur i emocionalment també, estàvem parlant de 3.000 morts, de gent que es llançava per les finestres. Ens trobàvem gent anant amb espelmes buscant els seus coneguts, plorant, i clar, era dur veure aquesta catarsi col·lectiva de dolor.
En aquest sentit era dur i emocionalment també, estàvem parlant de 3.000 morts, de gent que es llançava per les finestres
Què té en comú cobrir uns atemptats com els de les torres bessones i les històries que trobes a les zones rurals?
Les històries humanes. A Nova York anàvem a demanar a gent en particular què els havia passat, quin era el seu cas. I gent que encara que no hagués perdut a ningú havia patit un sotrac brutal de cop de sentir-se vulnerable en el país més poderós del món. A mi m'agrada molt anar a buscar aquestes històries molt personals de vivències, sigui per un fet enorme d'una magnitud com aquesta o per un fet més petit. I el que intento fer al TN Comarques és buscar la història petita, perquè d'una història petita te'n vas a temes molt grans i molt transcendentals.
I 23 anys després d’aquesta cobertura periodística et criden a tu per anar a cobrir la DANA a València, no?
Sí, de fet, a la DANA hi vam anar amb molts equips. Jo m’hi vaig oferir, perquè sí que tenia també el cuc de fer una cobertura més gran, i va ser molt més dur cobrir la DANA que els atemptats. Molt més.
Per què?
Perquè allò sí que era estar molt al mig de gent que veus que de cop ho ha perdut absolutament tot i que va amb la mirada perduda i que t'ho explica amb una presumpta serenor. Hi havia molts avis que ens ensenyaven casa seva i que no havien pogut recuperar ni una foto o que havien salvat la vida pels pèls. I això, realment, ho vaig trobar tan dur. Mentre encara hi havia molts desapareguts vam anar amb un equip d'ADFs a mirar soterranis i ens van avisar que podia aparèixer algú. Ho vaig trobar molt dur.
El 2017 vas passar per una situació personal molt dura. Et van diagnosticar un càncer de mama triple negatiu que és el més agressiu que hi ha. Com vas viure la malaltia?
No gaire bé. M’agrada explicar-ho perquè crec que s'ha de visibilitzar i sobretot fugir d'aquests llenguatges de “la llarga malaltia”, d'aquest llenguatge èpic de “guanyem i perdem batalles”.
Sembla que si no et cures és perquè no has lluitat prou i et culpabilitzes.
Clar, si et cures serà que a nivell científic s'ha pogut avançar o que per sort amb un diagnosi precoç te l'han pogut detectar molt a temps, que va ser el meu cas, perquè el triple negatiu evoluciona molt ràpid i sol fer metàstasi. I això no depèn de que tu lluitis més o menys o de que t'ho prenguis amb alegria o amb més ànims.
Jo al principi no podia ni dir en veu alta, “tinc càncer”. Em va costar molt
Fa poc entrevistàvem l’Elena Puig Guitart i explicava que la gent més feliç és aquella resilient que és capaç d'extreure alguna cosa positiva d'una situació molt dolorosa, com pot ser, per exemple, un càncer. Tu n'extreus algun aprenentatge del càncer?
L'aprenentatge és descobrir que hi ha moltes coses molt pitjors que la malaltia en si o la possibilitat de morir, que és tenir dolor, viure amb dolor. Això és espantós. Per això dedico el llibre a tenir dret a viure però amb qualitat i si no el dret a poder morir. Amb el càncer, acabes perdent la por a morir, que la tens, però no tant com abans, sinó a viure malament, o a viure amb un dolor tan emocional com físic.
Vas patir molt dolor?
A mi em van haver de fer una mastectomia amb una reconstrucció del pit que es va infectar, de fet, la part més dolorosa va ser, més que no pas que m’extraguessin el pit, sinó la reconstrucció i la infecció, va ser un dolor tan brutal! Espero no experimentar mai més un dolor tan gran com el que vaig tenir, que em donaven unes pastilles amb un component de morfina i me les prenia com caramels i no se'm passava. Pensava, és que prefereixo desmaiar-me, és igual, i quedar-me inconscient del mal que em fa.
Espero no experimentar mai més un dolor tan gran com el que vaig tenir
Com reus que t'ha marcat el lloc on vas néixer, que és Manresa?
És una ciutat de 80.000 habitants, vull dir que tampoc és petita, però sí que tinc a molt poca distància pobles molt petits, que de fet és on m'agradaria viure, per la tranquil·litat, etc. Jo crec que m'ha marcat molt aquest entorn rural, de tenir Montserrat a prop, el Parc l'Agulla o la Sèquia de Manresa.
Com està la presència femenina als mitjans?
A TV3 és bastant paritària. En altres mitjans sí que es veu la presència masculina. I vulguis o no, les dones sempre han de demostrar més, batallar més, i això que la meva secció, societat, és un matriarcat, i totes les persones que hi ha manant a la secció són dones. És la secció que porta els temes que afecten més el dia a dia de la gent, que són salut, educació, temes socials, habitatge, etcètera.
Les dones sempre han de demostrar més, batallar més
Què t’ha dit el teu entorn més proper del llibre?
He rebut l'input de la Núria Solé del TN Comarques, que diu que és com llegir el TN Comarques. I em fa gràcia perquè és una mica la idea que tenia, a part de tota la trama negra de la investigació per un assassinat, etcètera.