Em feia molta il·lusió conèixer la Núria Bendicho. Sempre m’ha encuriosit que l’autora de Terres mortes (Anagrama, 2021) no fos una constant en el panorama cultural després de l’èxit que va tenir la seva primera novel·la, i confesso que m’atreia que fos una tia genuïna que no s’hagués deixat explotar pels circuits perversos del cosmos literari. Xerrant amb ella encara n’admires més la coherència, o com a mínim l’esforç de tenir-la, perquè la Núria reflexiona molt de qualsevol cosa i fuig de les veritats absolutes. I entre tant soroll tots sabem que poder aturar-se a rumiar és quasi una revolució.
Però la Bendicho no havia marxat. Estava llegint, escrivint i parint Mississipi, una nova col·lecció de L'Agulla Daurada que recollirà obres de la literatura del sud dels Estats Units. La primera aposta és Aldarulls de juliol, d'Erskine Caldwell i amb traducció d'Imma Falcó. Diu que el més important d'aquest projecte és vincular el passat amb el present, i que els llibres puguin dialogar entre ells, també amb traduccions d'altres editorials catalanes que han publicat autors del sud americà. És a dir: no vol alimentar la competència, sinó la cooperació. Per exemple, la segona obra que sortirà és Intrús a la pols, de William Faulkner i que Manuel de Pedrolo ja havia traduït. "Hem decidit reeditar-la perquè volem homenatjar-lo com un dels impulsors i defensors de la literatura nord-americana a Catalunya, i no volem fer-ne una nova traducció perquè també admirem la gran tasca d'Esther Tallada traduint les obres de Faulkner a Edicions de 1984", recalca la Núria. Té claríssim cap on va. I el cert és que en parla amb la passió de qui estima profundament el que fa.
Tornes al panorama literari com editora i portant al català la literatura del sud dels Estats Units.
Vaig adonar-me que molta literatura d’autors del sud dels Estats Units estava escampada en diferents editorials, i que molta gent que buscava William Faulkner, per exemple, no relacionava les seves obres amb la d’altres autors americans. I va néixer la idea de crear una col·lecció on s'hi narressin la història, les ideologies o les lluites que hi ha hagut en aquesta terra, perquè tothom que anés a buscar aquestes obres sabés d'on venen i les pogués fer dialogar amb altres.
Tu tenies algun vincle amb els Estats Units?
Només a través de la literatura. Faulkner, nascut al comtat de Mississipi, per mi és un autor cabdal. De fet, tothom sap que no respiro, ni penso, ni estimo de la mateixa manera després d'haver-lo llegit, i jo crec que ni Terres mortes ni la literatura que faig existirien sense aquest autor. Tot i que mai he anat físicament a casa seva, la meva literatura està impregnada dels símbols d'aquella terra, i crec que mai hi aniré perquè prefereixo viure el sud dels Estats Units en la meva imaginació i a través de com el narren els autors que admiro.
Ha sigut casualitat que el primer llibre que publiqueu també s'emmarqui en unes eleccions i parli de racisme?
Als Estats Units sempre hi ha aquesta lluita entre republicans i demòcrates, és una cosa eterna, i sempre hi ha el racisme pel mig. Sembla que mai avancem i que sigui un país que sempre estigui discutint el mateix. Quan vaig escollir aquesta novel·la de Caldwell va ser perquè em va emocionar i colpir. Tot i que havia llegit altres novel·les seves, com La ruta del tabac o El petit camp de Déu, publicades a Catalunya feia molts anys, i m'havien agradat, aquesta novel·la em va captivar. I a mesura que l’anava editant, m’anava adonant que, inevitablement, pensava en Kamala Harris i Donald Trump. De fet, una de les idees de la col·lecció és que l'eix temporal sigui des de la Guerra Civil Americana fins al present, perquè no podem entendre els autors —ni la història— del present sense entendre el passat. La literatura té aquest vincle constant i volem remarcar aquesta relació.
"Literatura del sud dels Estats Units" és molt ampli i es pot llegir de moltes maneres.
La idea és que sigui una col·lecció que narri totes les diferents textures del sud dels Estats Units. Ens interessen tots els temes: tant com vivien els esclaus a les plantacions com la visió d'un home que torna a Kentucky després d'haver anat a la guerra, o la figura de la dona blanca esclavista, que també n’hi havia. També ens interessa com va afectar la Gran Depressió al sud dels Estats Units o la literatura negra que va sorgir després de la Guerra Civil americana. Volem explorar les diferents visions, no només d’autors marginals, també d’altres que han tingut molta importància. Caldwell, per exemple, va vendre milions d’exemplars en el seu moment, tot i que és un autor que ara mateix està oblidat i que ja no es publica. O Zora Neale Hurston, que de moment no publicarem i que és una autora que aquí és molt desconeguda, però que als EUA és un referent, com Víctor Català per a algú que estudia Filologia Catalana. Publicarem bones obres, i jo entenc que totes les obres que són bones també són obres universals.
Tothom sap que no respiro, ni penso, ni estimo de la mateixa manera després d'haver llegit William Faulkner
També t'estrenes fent aquesta tasca.
Sí. Com a directora de la col·lecció, la creo, la penso, llegeixo constantment obres del sud dels EUA per decidir quines vull publicar i, després, les edito. És la primera vegada que faig d’editora i he de reconèixer que com a escriptora em va molt bé, perquè estic llegint els textos fixant-me molt en l'ortografia i en l'estil amb una tranquil·litat i amb una dedicació que abans no tenia. M’està encantant fer d'editora i crec que aquest aprenentatge de treballar el text m'anirà molt bé de cara a la meva següent novel·la.
Ser escriptora fa que et prenguis amb una responsabilitat extra revisar o tocar obres d'altres companys d'ofici?
La veritat és que m’emociona molt decidir quines obres es publiquen en català, perquè són obres que considero que els lectors catalans han de tenir i que han de ser als Països Catalans, i penso que en un futur segurament naixeran escriptors que s'inspiraran en les obres que jo estic decidint publicar. I això m'emociona. Abans de començar Filosofia, vaig començar Filologia clàssica, i la vaig abandonar perquè vaig adonar-me que ja tenia suficient nivell de català com per seguir endavant amb el meu projecte vital de ser escriptora. Fent d'editora, m'adono que encara em queden molts llibres de llengua catalana per llegir.
Doncs som-hi: en quin punt està aquest projecte vital?
Estic escrivint una novel·la que és una història d'amor, i espero acabar-la l’any vinent. M’allunyo completament de Terres mortes, i a la vegada no, perquè evidentment hi haurà temes comuns, hi haurà aquesta bellesa mesclada amb la decrepitud i la mort que forma part de la meva estètica. Pensa que totes les novel·les que escriuré, si em dona temps o si tinc forces per escriure-les, ja fa anys que les tinc al cap. És a dir: les set novel·les següents les tinc analitzades i pensades de forma completa, amb tots els personatges creats i amb plantejament, nus i desenllaç. Però evidentment no he parat de llegir, i he anat descobrint noves tècniques que m'han ajudat a perfecciona-les, perquè amb cada novel·la em proposo crear una estructura més complicada que l'anterior.
I no sé si també tocar temes des d'una perspectiva més analítica amb la realitat contemporània, com pot ser la tecnologia o la crisi de l'habitatge.
D’aquests temes en parlo i en reflexiono molt al diari Ara, amb articles que són fonamentalment polítics on hi proposo arguments filosòfics. L’especulació, les tecnologies, intentar desxifrar com funcionen Twitter o Instagram, el món contemporani... com a graduada en Filosofia, no puc deixar de pensar-hi i buscar-hi raons. Però sí que ho he separat, entenc que la literatura va per una altra banda. Per exemple, una part de la novel·la en la qual estic treballant ara se situa al món contemporani, però he decidit que la tecnologia no és important. Jo no tinc xarxes socials ni WhatsApp, defujo de les tecnologies per diverses raons polítiques i, per tant, considero que ara mateix no m'interessa parlar-ne a les meves novel·les. Així que el tema central no són les tecnologies, però potser sí les relacions personals de la gran ciutat i un seguit de coses que jo, com a persona nascuda i viscuda a Barcelona, he patit, gaudit i reflexionat.
Entenc pel que dius que has fugit de la ciutat.
Ara visc allunyada de tot, al mig de la muntanya, en una casa autosuficient amb plaques solars, aigua d’un pou, hort i animals. Políticament defenso això. Hi vaig arribar de forma atzarosa, però ja era una idea que tenia pel futur: critico la globalització, que els aliments arribin d’una altra banda del món, que s’exploti gent per tenir bons preus aquí o el malbaratament alimentari, i defenso un retorn al conreu de proximitat, a tocar més de peus a terra. Entenc que és natural que la vida m’hagi dut a viure d’aquesta manera. També t’he de dir que, com a persona de ciutat, m'he hagut de formar moltíssim, perquè aquí a Barcelona estem desconnectadíssims de la realitat de la resta del país.
I tenint en compte que els circuits literaris i culturals també són molt centralistes, aquesta desconnexió no t'ha perjudicat en l’ofici?
Jo crec que no, perquè he tingut la sort que la meva novel·la ha arribat a molts lectors. No tinc la necessitat d’estar exposada contínuament. Si hagués sigut així, si hagués tingut aquesta obligatorietat econòmica d’estar constantment exposada, o de participar en actes en què no em ve de gust participar, ho hagués patit molt. Però he tingut la gran bona sort de poder trobar un oasi.
Han passat quasi quatre anys de la publicació de Terres mortes. Què veus quan mires enrere?
Va ser un moment que em va atabalar moltíssim. Jo vivia en un món d'imaginació, en una espècie d'idea romàntica en què m'imaginava l'escriptor tancat en una masia escrivint tot el dia en la seva soledat i sense tenir res a veure amb l'àmbit públic. Jo no sabia què era un editor ni que els mitjans de comunicació em farien cas, i per a mi va ser un xoc increïble, un canvi de vida radical.
Parlo amb molta gent del món literari i m’adono que aquesta incomoditat és comuna; la gent no se sent còmoda amb aquesta sobreexposició que s’exigeix
I bregar amb les etiquetes: dona, jove, catalana, món rural.
Tothom m’ho pregunta, i si t’he de ser sincera, a mi no em molesta gens, tot i que sé que a molta gent sí. Per mi va ser una manera en què els periodistes em van donar conèixer. Evidentment, no estic d'acord amb totes les etiquetes; era jove, catalana i dona, això no és una mentida, tot i que potser se'ns va posar a moltes escriptores dins l’etiqueta “rural” quan realment fem coses molt diferents. El Canto jo i la muntanya balla de l'Irene Solà no té res a veure amb Terres mortes, ni tampoc els llibres de l’Eva Baltasar o de la Carlota Gurt. Se’ns va posar en un mateix sac i crec que això va perjudicar l'anàlisi que es podia fer de cada obra de forma individual. Però també em va permetre conèixer-les, amb l'Eva i la Carlota ens hem fet amigues i hem pogut establir un diàleg, així que no soc massa crítica amb això.
No obstant, després del boom inicial vas sortir del focus mediàtic.
Va ser una decisió ètica i personal, de militància. Jo no volia participar d'això perquè no m'hi sentia còmoda. Era molt conscient que com m'expresso millor és a través de l'escriptura i de la feina que faig, i potser no em sentia còmoda exposant-me a través d’entrevistes. És una vida que no estava feta per mi. I també me’n vaig adonar d’una cosa molt important, que és que quan publiques un llibre i té una mica d’èxit, la gent et demana tant temps que deixes de llegir i d'escriure, i jo no podia aturar el meu ritme de vida, volia seguir fent el que feia abans perquè m’apassionava. Vaig haver de retornar al que era important per a mi, que era la soledat, el pensament, l'anàlisi crítica, passar temps amb els amics i tenir bones converses. He de dir que tant la Isabel Obiols com en Lluís Ruiz, els meus editors, respecten molt els meus tempos, em coneixen i entenen que per fer el que faig he de fer-ho com jo necessito fer-ho. De fet, sense la Isabel hauria publicat una versió més dolenta de Terres mortes, ella em va ensenyar a perfeccionar la novel·la.
I aquesta bombolla no xoca amb les necessitats del sector? Ara sembla que imperi aquesta dictadura del ja, i que si no et promociones a les xarxes socials i no et treballes una identitat digital, no existeixes.
Jo crec que estem vivint un excés d’exhibicionisme. Abans els escriptors no s’exposaven tant als mitjans de comunicació, i ara fins i tot s’exigeix als editors que ho facin, quan abans mai havien aparegut com estrelles dins el món literari. Parlo amb molta gent del sector i m’adono que aquesta incomoditat és comuna. La gent no se sent còmoda amb aquesta sobreexposició que s’exigeix des de totes bandes. I una altra cosa: quan tu publiques una obra, la gent et pregunta qui ets, i tu probablement no ho saps perquè no t’ho has preguntat mai. La teva identitat muta, per sort. La meva ideologia ha evolucionat en aquests últims anys i també des que en tenia 15, i espero que continuï evolucionant d’aquí 10, perquè llegeixo constantment i critico les meves pròpies tesis. A vegades se’ns exigeix que ens creem una identitat, i crec que molts personatges públics han quedat presos d’ella, i és perillós, perquè després som incapaços d'abandonar moltes de les idees que l'han conformat. I jo no volia caure en aquests paranys.
Abans m'has dit que ja saps totes les novel·les que escriuràs.
Només les tinc al cap, i és curiós perquè decideixo l'ordre de les novel·les en funció de la quantitat de teixit que ja he creat a dintre. Primer m'imagino una història; després vaig caminant pel carrer, i a vegades algú em mira d'una determinada manera i penso en una mirada que fa un personatge. I llavors aquesta novel·la comença a teixir-se. Només quan considero que una novel·la ja està prou teixida i evolucionada és quan em poso a escriure. Ho faig sense voler, és automàtic, realment no escullo les novel·les que m’apareixen ni les històries que em venen al cap. Mai vaig escollir ser escriptora, simplement sabia que havia de ser-ho.
Què és més esgotador: tot aquest rebombori mental o posar-te a escriure?
Per mi aquest rebombori mental, com tu l'anomenes, és un goig. Inventar-me històries, reviure la mateixa escena una vegada i una altra, poder olorar la sorra que hi ha als peus del personatge, girar-me i veure-ho. Per mi tot això és molt emocionant i molt divertit. La tasca complicada sempre és posar-me a escriure, perquè soc una persona molt exigent i necessito trobar la paraula exacta. Sempre tinc por que l'oració següent sigui pitjor que l'anterior, pateixo moltíssim, i per això sempre dic que si no tingués clar què escriure mai m'hi posaria. No vull passar-me més hores de les necessàries davant de l'escriptori. És quan més pateixo.
Sempre tinc por que l'oració següent sigui pitjor que l'anterior, pateixo moltíssim
Ets més escriptora o més lectora?
Soc molt més lectora que escriptora. Considero que per escriure has de llegir molt, i gràcies a haver llegit molt, puc escriure com escric. També és veritat que moltes vegades és molt més fàcil llegir que escriure, i sempre agafo abans un llibre que posar-me a escriure. Reflexionar i llegir són les coses que més m’agraden del món. I t’he de dir que soc una dona de clàssics: des que vaig publicar vaig començar a llegir autors contemporanis, però prefereixo els clàssics. Els llibres que més he llegit són de Faulkner, però també llibres clàssics com l’Odissea o l’obra de Ciceró. De fet, em vaig posar a estudiar Filologia Clàssica per Ciceró. Vaig ser una nena molt friki, perquè vaig tenir molt bons professors al batxillerat humanístic que em van ensenyar que una nena de 16 anys podia llegir autors llatins i grecs.
Això és un altre tema: com les lectures obligatòries mal ensenyades poden condicionar l'atracció per la lectura en els adolescents.
És indispensable que hi hagi lectures obligatòries. Sobretot perquè generen una cultura comuna i que puguem discutir conjuntament. Però sí que és veritat que moltes vegades la manera d'adreçar-nos a la literatura fa que molts alumnes hi desenvolupin rebuig. Hem de replantejar el sistema educatiu des de molts llocs diferents, perquè la literatura és emocionant, t’ensenya a viure i et prepara pel futur.