Quina seria la primera pregunta que faríeu a una escriptora que ha publicat sis llibres, però no ha estat mai entrevistada? Aquesta ha estat la disjuntiva amb la qual m'he trobat; però mentre penseu en la resposta, deixeu-me explicar-vos qui és Núria Fortuny (Barcelona, 1975) i per què la literatura li ha canviat la vida.
Els Estats Units és el país de l'emprenedoria, fins i tot es veu amb molts bons ulls quan algú decideix canviar radicalment de professió i reinventar-se. Es valora molt positivament l'empenta i l'atreviment de fer un canvi tan contundent de vida. Però, malauradament, aquesta cultura de la superació personal i la de lluitar per un somni no està tan arrelada al nostre país, i xoca quan algú ho deixa tot per fer realment el que li agrada. Diuen que tots tenim una història per explicar, i aquesta és la de la Núria Fortuny. Una psicòloga que treballava en una residència de gent gran i un dia, fruit de l'estrès i l'ansietat, va veure's obligada a agafar-se una baixa laboral i ocupar el seu temps per no pensar. Va posar-se a escriure, i des de llavors no ha parat d'autopublicar-se, fent realitat el seu anhel de convertir-se en escriptora, compaginant-ho amb la maternitat. Tu el pebre i jo la sal (Penguin Random House) és la seva sisena novel·la, en la qual fusiona el romanticisme i la comèdia d'una història entre un noi i una noia que comparteixen una nit de passió i que està ambientada al barri de Gràcia de Barcelona.
Reflexionem amb l'autora de l'estigma que tenen les novel·les romàntiques, els referents catalans que tenim, i descobrirem com l'eneagrama de la personalitat ens pot ajudar a estructurar els diferents personatges d'una història.
Pels que encara no et coneixen, quina és la teva trajectòria?
Jo soc psicòloga, treballava en una residència amb gent gran, però va arribar un moment que em vaig cremar molt i vaig començar a tenir ansietat. Vaig haver d'agafar la baixa laboral i quan estava a casa no feia més que pensar. I com que tenia temps vaig decidir escriure per no pensar tant. Vaig autopublicar-me el primer llibre. Després em vaig quedar embarassada, vaig tenir el nen i em va contactar Penguin Random House per publicar el llibre ‘Jo mai mai’.
Què has cuinat en aquest llibre?
Què he cuinat?
Sí, quins ingredients podrem trobar-hi?
És una història que passa a la cuina d'un restaurant a Gràcia. El vaig voler ambientar al barri de Gràcia perquè en soc una enamorada, sempre he somiat viure-hi en un àtic.
I de què parties?
Quan començo a escriure sempre penso en el conflicte inicial de la novel·la. Aleshores, vaig començar a rememorar els meus anys de joventut al barri i vaig pensar, què pot passar a Gràcia una nit? Doncs que un noi i una noia s'emboliquen i l’endemà ell es converteix en el seu cap.
Tenies clar des del principi que volies que fossin cuiners?
La idea inicial era que fossin un professor d'universitat i ella l'alumna. Però vaig pensar que això m'obligava al fet que ella fos molt jove, i volia que ella fos més gran. I després vaig pensar que podien ser metges, un metge i una resident, però això està molt vist amb ‘Anatòmia de Grey’.
Com definiries la teva literatura?
Com que ens agrada molt posar etiquetes, el que escric és comèdia romàntica. Tothom em diu que sempre escric novel·les molt fresques, molt divertides, que enganxen... Faig servir un vocabulari super planer perquè intento escriure com parla la gent al carrer. I sempre intento fer històries que et puguin passar a tu, que em puguin passar a mi, que la gent s'hi senti identificada.
Creus que la comèdia romàntica és un gènere que està menystingut?
Sí, de tota la vida. El que passa és que en català no n'hi ha gaires. Sempre se l'ha titllat de novel·la rosa.
T’ofèn que et diguin que és un llibre fàcil?
Sí, em molesta perquè això porta molt temps de preparació, de treball i són hores. Per mi és ofensiu. És fàcil de llegir perquè és amena, però fer-la no és fàcil. I a sobre una comèdia que has d'intentar que la gent rigui. I és molt difícil fer riure, és més fàcil fer plorar que fer riure.
És més fàcil fer plorar que fer riure
Tenim bons referents aquí a Catalunya d'aquest tipus de literatura?
Jo crec que no. És que hi ha molt poca oferta de comèdia romàntica en català. En castellà n’hi ha per triar i remenar, però en català no.
I per què creus que passa?
Hi ha molta gent que encara que sigui catalana prefereix llegir en castellà i suposo que tampoc no ha tingut l'oferta per poder-ho triar. Però Penguin Random House està apostant per això i crec que és un encert, perquè crec que està en auge.
Pot ser que les autores o els autors catalans optin per altres gèneres? Perquè la sensació que tinc és que hi ha un públic molt ampli, però es llegeixen novel·les romàntiques que venen de fora.
Clar, són traduccions, sí, sí. L'Elisabet Benavent, per exemple, està traduïda en català.
I per què no se’n fa aquí, de novel·la romàntica?
Ah, no ho sé, això sí que no ho sé.
I per què tu has optat per fer-ne?
En català vols dir?
Sí. És a dir, tu has trobat que hi havia un nínxol i ho has volgut aprofitar? O simplement és el que et venia de gust?
Jo vaig començar a escriure sense cap intenció de publicar, simplement per no pensar. I ho vaig fer en català perquè penso en català, és com escric i és com somnio. És com estic còmode. Sí que després s'ha vist que hi ha un forat a la literatura, no hi ha gaires novel·les romàntiques en català, hi ha poca oferta.
Vaig decidir escriure en català perquè penso en català, és com escric i és com somnio. És com estic còmode.
Quins referents tens de comèdia romàntica?
M'agrada molt la Marian Keyes, l'Elisa G. Weld i la Jane Austen va ser com de les precursores. També la Helen Fielding que va fer 'El diari de la Bridget Jones'. Tot això està traduït, són originàries d'Anglaterra. Aquestes darreres són la meva influència literària, amb les que vaig començar a llegir comèdia romàntica.
Què creus que tenen els teus llibres que no tenen altres llibres?
Són llibres frescos, molt propers, la gent es pot sentir identificada amb els protagonistes, tenen un vocabulari molt planer i són ràpides de llegir. L'objectiu d'aquestes novel·les és que la gent es diverteixi, que la gent s'entretingui, que desconnectin i els faci riure.
Aquests dies s’ha celebrat al passeig Lluís Companys la setmana del llibre en català. Creus que és important pel país i per la llengua que es facin activitats com aquesta?
Sí. S'ha de promocionar d'alguna manera i aquesta és una molt bona promoció.
Com t'agradaria que els lectors i les lectores connectessin amb el teu llibre?
Que se sentin identificats, que pensin que això els pot passar a ells. Intento fer coses que siguin molt reals, molt del carrer. Crec que aquesta és la clau.
I per quin públic van dirigides les teves novel·les?
Aquesta en concret és per gent d'entre 20 i 40 anys, però jo crec que tothom pot llegir aquest tipus de novel·la. De fet, la meva mare els llegeix, potser perquè és la meva mare, no? (Riem)
Està classificada com a literatura juvenil?
No necessàriament.
Amb quin missatge t'agradaria que es quedessin els lectors després de llegir el llibre?
Que si treballes per un somni es pot aconseguir, que has de lluitar pel que vols i que t'has d’arriscar, que no tinguis por de mostrar la teva part dèbil.
Vull que els lectors es quedin amb el missatge que si treballes per un somni es pot aconseguir, que has de lluitar pel que vols i que t'has d’arriscar, que no tinguis por de mostrar la teva part dèbil.
Quin llibre t'agradaria tornar a llegir per primera vegada?
‘Pura vida’. El vaig llegir en castellà fa trenta anys i em va impactar molt.
I què li diries a algú que no li agrada llegir?
Ostres....
Creus que es podria reenamorar de la literatura o enganxar-se a la literatura a través d'un dels teus llibres?
Jo crec que sí, perquè si a una persona que no li agrada llegir li dones un llibre super dens, massa gruixut o amb temes super dramàtics potser li costa més. Jo sempre diria que ho intentin. Llegir et permet volar des del sofà. Llegir ens fa lliures, és com obrir una finestreta al món.
Llegir et permet volar des del sofà. Llegir ens fa lliures, és com obrir una finestreta al món
Ets estructurada a l'hora d'escriure i de crear els personatges?
A l’hora de fer l’esquelet no, però sí a l'hora de crear els personatges. El primer que faig és crear el conflicte i després faig fitxes dels personatges.
En què consisteixen aquestes fitxes?
Utilitzo l'eneagrama, un sistema que és de classificació de personalitats. Hi ha 9 personalitats diferents i en trio una en funció del que m’interessa mostrar del personatge. Saps d'on ve, quina ferida té del passat, com parla, com es mostra, quina por té i cap on ha d'evolucionar. Perquè els personatges han de tenir una evolució. Han de començar d'una manera i han d'acabar d'una altra.
Has descobert l’eneagrama i que hi ha 9 personalitats a través de la psicologia?
No, això ho vaig descobrir fent algun curs d'escriptura. Aleshores em vaig comprar el llibre del Borja Vilaseca, que en parla i vaig començar a estudiar-lo.
Tu has escrit el primer llibre de gran i venint d'una altra professió. Què li diries a algú que té aquesta inquietud, però no s'acaba d'atrevir?
Que ho faci, que es llenci.
I et veus escrivint alguna cosa més enllà de la comèdia romàntica?
M'agradaria fer guions. De fet, ara estic escrivint una altra novel·la que no és ben bé comèdia romàntica, és una comèdia d'embolics. És un sopar amb sis personatges i van sortint un munt de secrets.
Per acabar, hi ha alguna cosa que t'agradaria afegir o compartir amb els teus lectors?
Jo els diria que la llegissin.
Per què han de llegir el teu llibre?
Perquè s'entretindran una estona, riuran, s'ho passaran bé, veuran les festes de Gràcia, els seus carrers, els bars, una revetlla en un terrat...
S'enamoraran dels personatges? Empatitzaran amb la Gina?
Sí, més de la Gina que d’ell. En Kai és el típic triomfador, ambiciós i vol amagar tot el que té dins, té por d'enamorar-se. I ella és l’esbojarrada, la despistada, són molt diferents.