Potser n’està tipa de que li diguin que és un vers lliure, però Núria Prims (Barcelona, 1972) li dona molta naturalitat a decisions que, des de fora, sobten per poc habituals: com aquell moment en el què, entrant per la porta gran al cinema espanyol amb la icònica Historias del Kronen (1995), va optar per tornar a Barcelona a seguir els seus estudis al Col·legi de Teatre, perquè enmig de la competitivitat de Madrid no s’hi trobava a gust. O com quan, l’any 2010, va abandonar la professió per instal·lar-se amb el seu fill a Menorca, treballant en una botiga d’una amiga francesa al Port de Maó, on venia artesania de Madagascar.

Tan sorprenent ens resulta aquella decisió que va prendre fa més d’una dècada com a ella li sembla que li diguem que cal ser molt valenta per deixar-ho tot i fotre el camp. Curiosament, m’ho han anat dient, això de que admiren que marxés. Jo sentia la necessitat des de feia anys, però no crec que fos valor, sento desmontar-vos la idea, potser va ser inconsciència, no ho sé. Jo crec que simplement es va tractar de prioritats, de la vida. Vaig arribar al moment del punto, fin, adiós, i vaig marxar. Suposo que vivim amb tant de soroll, anant d’una cosa a l’altra... Però prendre una decisió així és ben senzill. No tot van ser flors i violes, ara... és de les millors coses que he fet a la vida”, afirma amb un somriure als llavis.

Al final tot es redueix a fer les coses perquè les sents

I continua: “Al final tot es redueix a fer les coses perquè les sents. No es tracta d’anar amb cap xuleria, ni anar de vers lliure, ni de faltar el respecte a ningú. Mira, ma mare sempre em va dir que no em podria deixar gaire cosa, però sí l’esperit de llibertat, i potser és això. Potser és que m’han educat així, i no me n’adono. Jo també he fet el mateix amb el meu fill i no li veig el pèl”, afirma amb una riallada. “Suposo que és l’herència que li deixaré”.

Quan va deixar estar la interpretació, Núria Prims havia participat a pel·lícules com Un cos al bosc, Los años bárbaros, Sobreviviré o Inconscients, i a sèries com Nissaga de poder, Génesis: En la mente del asesino o Hospital Central. Però sentia que la vida l’arrossegava cap a una altra banda, lluny de la professió. Anys més tard, una trucada de l’Agustí Villaronga oferint-li ser la Carlana de l’adaptació al cinema d’Incerta glòria (2017) ho va canviar tot.  “Quan vaig deixar la interpretació, i al principi ho vaig fer sense tenir cap cuquet per tornar-hi, vaig pensar que em perdria algunes coses, i la primera era treballar amb l’Agustí. També és veritat que creia que mai no em passaria, així que el dia que em va trucar per fer la Carlana d’Incerta glòria... recordo que m’estava menjant un entrepà de tonyina i quasi m’ennuego... què m’estàs dient? I, tres dies abans de rodar, jo plorant en els assajos li deia que s’havia equivocat! Que li faria malbé la seva pel·lícula i la seva carrera! (riu) Vaig entrar en una esglèsia, ho havia fet dues vegades a la vida i no sé ni per què, i hi vaig anar a demanar ajuda, silenci, escoltar-me, què he de fer, per què he tornat, no hauria d’haver sortit mai de Menorca. I ja veus...”

L’Agustí Villaronga, el culpable del teu retorn...
Sempre és culpa de l’Agustí (riu). Cada dia parlo amb ell, cada dia. En molts moments, no només professionals, m’aturo i penso què em diria. L’Agustí era un mestre, en tots els aspectes. Per a molta gent. Ens ha deixat coixes, orfes, però no del tot perquè sempre el portem amb nosaltres. No tinc prou paraules per l’Agustí. Jo el tinc a la tauleta de nit, amb el seu retrat, l’espelmeta, un buda, un petit altar, això no ho he fet mai per ningú, per ningú!

Després de rodar Incerta glòria, vas veure clar que havies de tornar?
No, quan vaig acabar la pel·lícula m’ho vaig plantejar, però vaig decidir tornar a l’illa, a treballar a la botiga. Però llavors, entre les promocions, que em van sortir castings, que el meu fill de 16 anys volia tornar a la Península... de la mateixa manera que una dècada abans tot em tirava cap a marxar a Menorca, ara la vida m’empentava a tornar. Va ser cosa de deixar-me portar... però em feia molta por tornar a la professió. També pensava que no tornaria a treballar amb l’Agustí.

I vas repetir amb ell amb una obra de teatre, Clitemnestra, quan t’havies promés no tornar a pujar-te a un escenari...
Sí, molts anys abans, fent un monòleg, m’havia quedat completament en blanc i ho vaig passar molt malament, molt. Un atac d’ansietat enorme. Recordava de què anava i me’l vaig inventar. És clar que volia tornar a fer teatre, però no m’atrevia. I un dia, l’Agustí em va trucar, i em va donar l’oportunitat d’enfrontar-me a aquesta por. I vam tornar a plorar, li vaig tornar a dir que s’havia equivocat... (riu).

Nuria Prims estrena aquest divendres la seva nova pel·lícula, Sica

Ara estrenes Sica, una pel·lícula molt connectada amb la natura, la terra, el paisatge.  Elements que semblen tenir un lligam amb la teva experiència personal deixant-ho tot i marxant a viure a una illa.
Podria tenir un paral·lelisme. Una de les raons de marxar a Menorca era connectar amb la natura i una de les raons de fer la pel·lícula, i de rodar a la Costa da Morte, era estar en aquell entorn. Ara, connexions amb el personatge que faig, cap ni una: la mare de la Sica va marxar per amor, i va arribar a un territori que no li venia de gust i no s’hi va acabar d’adaptar mai. En el meu cas, jo no vaig marxar per amor. Bé, potser per amor a mi mateixa (riu), i jo de seguida em vaig sentir molt ben acollida, mai em vaig sentir forastera, tinc la sensació que soc més d’allà que d’aquí.

Una de les raons de marxar a Menorca era connectar amb la natura i una de les raons de fer la pel·lícula, i de rodar a la Costa da Morte, era estar en aquell entorn

Em referia a si el projecte et parlava d’una manera especial, per la teva experiència.
M’atreia moltíssim passar-me un parell de mesos a Galícia, en aquell paisatge. Personalment em vibrava, ho necessitava, em resultava molt atractiu. I hi havia d’altres factors: soc fan del cinema de l’Alba Sotorra, la productora. A la Carla Subirana, la directora, no la coneixia però em venia molt de gust que ella vingués del món del documental. M’agradava treballar amb la fotografia del Mauro Herce, em venia molt de gust treballar amb no-actors d’allà... Si m’haguessin demanat fer un altre personatge, l’hauria fet igualment. No es tractava tant del personatge com de tota l’aventura.

Sica és una història de descobriment, però també hi ha molts estímuls, suggereix moltes coses. I el paisatge de la Costa da Morte: moltes vegades fem servir aquella expressió tan gastada de que el paisatge és un personatge més. Però és que aquí és veritat!
Sí, és una frase que fa ràbia, però, de fet, aquí el paisatge és protagonista absolut. La Carla ho explica: ella volia rodar aquell entorn, no és que tingués ganes de parlar de les percebeires, o d’altres coses que van venir després. Ella es va quedar impactada per aquell entorn, que és el que jo crec que ens passa a tots quan hi arribes, és impossible escapar d’aquesta sensació. I, quan t’atrapa... ella ha tingut la capacitat de construir una ficció, s’hi ha atrevit.

Aquesta és una professió on sempre hi ha hagut tonteria

Tornant al teu retorn després del parèntesi, t’havia canviat molt la mirada respecte la part, diguem-li, més superficial de la professió? De la tonteria que envolta el món del cinema...
Està clar que aquesta és una professió on sempre hi ha hagut tonteria. I no dic que tot ho sigui, perquè hi ha gent maquíssima, molt sensible, i és preciós conèixer gent així. Però també existeix aquesta part de la tonteria, no ho negarem, i la meva manera de ser em feia sentir que no hi encaixava. I ho patia. I no estem aquí per patir. Quan he tornat després de vuit anys, més gran, també m’ha fet relativitzar-ho tot molt, no prendre’m tan seriosament segons quines coses. Però sí que m’he trobat que ara s’escull més a les persones no pel seu talent o la seva creativitat, i no parlo només d’actors i actrius, com pels likes...

La dictadura d’Instagram...
A mi m’ha passat, que em diguessin que m’havien agafat per tal feina però que tal plataforma s’ho havia repensat perquè preferien contractar algú més famós. I penses: "No m’haguessis fet el casting, si ja ho sabies. Ves a cagar". Això cada vegada va a més, i m’hi he trobat jo i ho he parlat amb moltes companyes i companys. Què hem de fer? Acceptar-ho? O adaptar-te a aquests canvis, que també m’ho he plantejat? I resulta que no em dona la gana, perquè no entenc que siguin uns canvis amb una base potent. No vull participar d’això. Respectaré tothom que ho faci, tenim una professió en la que costa molt trobar feina, però segueixo pensant que si un projecte em descarta perquè no tinc prou likes, entre d’altres coses perquè no tinc cap tipus de xarxes socials, doncs quasi que millor no estar dins un projecte que valora aquest tipus de coses, perquè em sentiria fora de lloc. I em sembla molt bé que cadascú faci el que cregui, perquè tots ens hem de buscar la vida. Tothom fa el què pot, i això és molt respectable.

Puc dir que és molt dur tirar endavant una carrera com a actriu de 50 anys

I com valores aquesta segona etapa professional?
Doncs puc dir que és molt dur tirar endavant una carrera com a actriu de 50 anys. És molt difícil. Ara sí que de vegades em fa ganes d’engegar-ho tot a la merda, perquè així no podem viure. Has de tenir un pla B i un pla C, però costa molt tenir-los. Aquesta professió fa impossible lligar-se amb horaris fixes, has d’anar a fer castings, has de marxar a un rodatge, costa molt, a no ser que et muntis el teu propi negoci, i per això necessites una base. Els actors ho tenim molt malament per cobrar un atur, només ens donen d’alta el dia que treballem, i per arribar a un any... I els subsidis que ens van dir que rebríem els artistes a l’atur no han arribat. Encara ric. És façana política. M’encantaria ser francesa, allà en són molt més conscients. En aquest país, i m’és igual dir-ne Catalunya o Espanya, és un desastre. No sé si faig bé de ser tan sincera...

Entenc que sí.
És que em sembla important que la gent jove, que vol ser actor o actriu, senti aquests discursos. Aquesta és una professió molt dura, molt difícil, que només pots fer amb passió: és molt bonica, tant que ho aguantes tot i segueixes endavant. Això és el què passa i aquest és el problema, o ja estaríem en el pla B fa molt de temps. A qui li agradi, qui la senti, que tiri endavant, però que no es cregui coses que no són. Hi ha cicles, èpoques bones i dolentes, també pels que treballen més, però aquest món de l’art i de la cultura, no només el dels actors, està hiperabandonat. No hi ha peu ni a les ajudes. Ens espavilem, sí, si no fòssim espavilats no seríem actors. Però estem en un país que no ens cuida. A veure, no cuida ningú, perquè passa en d’altres àmbits, però en el de la cultura és així. 

Si no fòssim espavilats no seríem actors

Les noves generacions ho tenen complicat.
Sí, però de la mateixa manera que tinc ganes que la gent jove sàpiga les dificultats de les què parlem, també els vull dir que no es creguin mai aquells professors i professores que els han dit o que els diran que no faran mai res com a actors o com a actrius.

A tu t’ho van dir?
No, a mi no, però conec molts casos que sí, alguns de gent amb molt de talent que no van tirar endavant per aquesta raó. I d’altres que sí, malgrat escoltar-ho. Ja es veurà, però si senten la professió, que no permetin que els condicioni escoltar que no valen. I si els ho diuen, que s’ho passin pel forro, que tinguin aquesta força!