Quinze anys després de la seva dissolució musical i, a la pràctica, també fraternal, els germans Gallagher han anunciat la reunió d'Oasis, aclamadíssima banda gràcies sobretot a dos discos que van propulsar l'anomenat "brit pop" i igualment coneguda pels escàndols i punyalades dels seus membres.
Estrelles del rock'n'roll
Liam Gallagher va fundar el grup el 1991 a Manchester (Regne Unit) amb el nom de The Rain. En aquell temps el seu germà Noel, que treballava com a roadie d'Inspiral Carpets, encara no militava en la banda. Tot va canviar amb la seva incorporació al grup. Començant pel nom: Oasis. El 1994 va aparèixer el seu primer àlbum, Definitely Maybe, del que aquest mateix dijous es compleixen tres dècades, amb temes ja icònics de la seva carrera com Live Forever, Cigarettes & Alcohol i Rock 'n' Roll Star. Va suposar l'inici d'una revolució que va tornar l'atenció mundial sobre la música anglesa a partir d'un so alternatiu, però construït sobre vímets clàssics heretats del millor de la tradició britànica, com The Beatles, The Kinks o The Rolling Stones. Només al Regne Unit es van vendre gairebé 2,5 milions de còpies, però el seu èxit va traspassar fronteres i va arribar a un mercat com el nord-americà, que portava un temps d'esquena al que passava a la seva antiga metròpolis. En paral·lel també va aconseguir gran popularitat el disc Parklife (1994) de Blur, l'altra gran banda anglesa de la seva generació, que van seguir Pulp, Suede, Ocean Colour Scene, Elastica o The Verve amb el seu memorable Better Sweet Symphony, encunyant-se el terme "britpop" per englobar a tota aquesta onada de creativitat rediviva des d'aquell país.
Amb els seus 22 milions de còpies venudes a tot el món, (What's the Story) Morning Glory? és un dels discos de més èxit comercial de la història
"El 'brit pop' no va ser una cosa real. El que es va anomenar així era simplement gent fent música. No fèiem res britànic per la força; sonava com som", va al·legar molts anys després un dels membres emblemàtics de Blur, Graham Coxon. Sigui com sigui, el concepte sí que va prendre força als anys 90 i es va convertir en un dels corrents que van definir aquella dècada, gairebé com una resposta a la irrupció del "grunge" nord-americà en la primera meitat d'aquells anys. Oasis es va convertir en una de les principals puntes de llança d'aquell moviment des del seu debut amb Definitely Maybe, però encara més amb el seu següent treball, (What's the Story) Morning Glory?, que va veure la llum només un any després. Amb grans tornades que convidaven a ser corejades per multituds i línies melòdiques reconeixibles des del primer acord, allà van aparèixer temes irrenunciables encara ara 30 anys després com Wonderwall, Don't Look Back In Anger i Champagne Supernova. Amb els seus 22 milions de còpies venudes a tot el món, és un dels discos de més èxit comercial de la història, posició de predomini que també ostenta per a la crítica internacional, per no parlar per als britànics: en una votació organitzada pels Brit Awards va ser triat el millor àlbum des que aquests guardons van començar a lliurar-se el 1977.
Dues persones lluitant pel lloc de primer ministre
De promesa a herois nacionals, el 1996 van reunir a Knebworth Park 250.000 seguidors en un dels concerts més grans mai celebrats en l'era preinternet, amb més de 2 milions de persones intentant comprar entrades. Aquells primers passos triomfals es van convertir, tanmateix, en el principi d'una lenta agonia. Cap dels seus cinc discos posteriors no va ser capaç de concitar els mateixos consensos ni comercials ni de crítica, de Be Here Now (1997) a Dig Out Your Soul (2008). Segons es relatava al documental Supersonic, produït pels mateixos Gallagher el 2016, "hi havia dues persones lluitant pel lloc de primer ministre" i les tensions entre dues persones que no tenien entre les seves virtuts la discreció, no van fer sinó anar en augment.
Cap dels seus cinc discos posteriors no va ser capaç de concitar els mateixos consensos ni comercials ni de crítica
Fa gairebé 15 anys, el 28 d'agost de 2009, el més gran dels germans, Noel, va dir prou a una rivalitat que arrossegaven des de petits i va tancar la porta just abans d'un concert en un festival a París per iniciar la seva carrera en solitari deixant Liam i la resta de la banda (després reformulada sota el nom de Beady Eye). "Al final d'aquesta gira, tothom volia marxar i fer les coses amb calma, excepte una persona", va argumentar Noel en una entrevista amb EFE celebrada el 2019, quan insistia en les seves reticències a tornar a formar part d'un grup: "Vaig formar part d'una banda vint-i-tants anys i no estic interessat a estar en una altra mai més". Sempre es va considerar que ell era el gran compositor del grup, mentre que Liam era la personalitat carismàtica. "Sempre m'he sentit molt segur de mi mateix davant el públic i davant de la meva manera de cantar. Soc molt bo fent una cançó de merda soni genial", va declarar. Sigui com fos, per separat tampoc no van aconseguir apropar-se ni de lluny a la seva transcendència musical passada. Només en els últims anys el menor dels Gallagher va començar a disminuir les punyalades que es llançaven mediàticament i mostrar la seva disposició a una possible reunió davant la qual Noel semblava molt més reticent. Fins ara.