Aniré directa al gra: vaig sortir de veure En los márgenes com si m'hagués passat un camió per sobre. En els cinc minuts posteriors a l'última escena, quan s'anaven passejant els crèdits amb la banda sonora de Rozalén i se saturaven els meus ulls inflats després d'encendre's els llums de cop sense cap pietat cap els transeünts reposats als seients, el meu cos no va poder respondre. Se'm van paralitzar les parpelles, els tous dels dits, els genolls, el diafragma que agafa des de la lumbar fins als ronyons, i fins als pulmons se'm van omplir d'una nebulosa tosca i espessa que encara em fa autèntic pànic identificar. Em vaig aixecar com la que s'aixeca sense rumb, xopa de dalt a baix d'una angoixa mortificant, i tanmateix sabent que estava caminant cap a una casa de la qual ningú no em pot fer fora. La incoherència personal et bufeteja cos i ment quan surts de veure l'opera prima de Juan Diego Botto. Et passes el dia esquivant els centenars de matalassos emmagatzemats a les voreres que s'han atrinxerat a la teva ciutat sense fer res, i de sobte pagues vuit euros en uns multicinemes creient que estàs contribuint al canvi social.
Molt resumidament i sense caure en l'espòiler, la pel·lícula és un compte enrere que recull diverses històries paral·leles sota el teló de fons dels desnonaments i les estafes que van exercir els bancs per engreixar la bombolla immobiliària que va explotar el 2008. Una de les històries és la d'Azucena (Penélope Cruz), mare i reposadora d'un supermercat que rema contracorrent perquè no la facin fora de casa seva, que segurament és el relat que vertebra més la trama. L'altra perspectiva la posa en Rafa (Luis Tosar), brodant la figura de l'advocat activista i extremadament conscienciat que s'implica fins als límits en les causes alienes, o és que potser el més comú dels errors és parlar de causes alienes tenint en compte que som éssers que vivim en comunitat. Seria impossible brodar tota la recreació sense els treballs interpretatius dels personatges, que es posen en el paper amb una credibilitat aclaparadora que permet parlar de pseudo documental més que de ficció. La dignitat, el compromís, la solitud i l'amor són potser els quatre pilars d'una peça audiovisual—en la qual Cruz és productora— ja nascut referent, cinema social i de protesta en majúscules per remoure consciències i que fuig dels grans efectes visuals, perquè no fa falta abusar dels filtres quan la realitat supera la ficció.
Un altre dels encerts de Botto ha estat el de fer un retrat extremadament fidedigne de condicionants com la qüestió de classe, la qüestió de gènere o la qüestió de raça que impacten en el nostre dia a dia. La dona com a pilar transversal de la família, garant de mantenir l'esperança viva i el cap ben alt, es contraposa amb la vergonya al què diran i la pèssima gestió emocional d'un marit resignat. Aquesta bretxa també la materialitza Botto en una assemblea de la PAH en què les dones són la gran majoria o a recórrer també a una altra dona (racialitzada) per parlar de cures. La mà d'obra apareix com un conjunt de titelles obligats al maltractament que no mereix compassió i es posa a sobre de la taula l'estigma crònic que planeja sobre les comunitats immigrants. El neodirector, que també actua al film, també posa en escac els recursos del presumpte Estat del Benestar i identifica el poc marge de maniobra del qual disposen els serveis socials, desbordats fins a la vergonya i amb uns patrons d'actuació generals clarament insuficients. La totalitat dels personatges es converteixen en grans potenciadors de la bondat de les persones, però també deixen entreveure les parts més egoistes i fosques de la raó humana. Un còctel de punts de vista diferents que recreen la crua realitat que Botto sempre va voler explicar.
L'argentí no és un personatge públic que s'hagi mantingut al marge en les seves opinions públiques. "Tomar la calle y construir desbe abajo es la única alternativa en España", va dir en una entrevista publicada a Jot Down el 2012. Aquell any els desnonaments van superar la barrera dels 100.000, el rècord anual absolut des de l'inici de la crisi de 2008, i almenys 46.408 van ser realitzats de forma efectiva. Botto s'estrena recollint el testimoni de més d'una dècada d'abandonament per part de les institucions i el sistema, però no és que s'inspiri en el passat, sinó que se centra en el present d'un mal endèmic —el dels desnonaments— que s'ha cronificat fins al punt de ja no ser notícia. Per això, el relat de la pel·lícula no s'emmarca exactament en una data concreta, sinó en una mena d'atemporalitat que només es trenca quan un missatge radiofònic informa de la pitjor pujada de preus energètica de la història del país. Moure's en aquesta ambigüitat temporal aconsegueix que el missatge de la pel·lícula no es limiti a una època concreta. Ara mateix, hi continua havent aproximadament 100 desnonaments al dia a Espanya.
El malestar i la projecció que sent cada persona en sortir del cinema, la majoria de les vegades, acaben sense materialitzar-se en fets individuals reals, i és en aquell precís instant que el poder del col·lectiu torna a caure en sac foradat
Tot el que s'encén al cap de l'espectador després de veure En los márgenes és una maleïda contradicció amb potes. Per què no faig més, què podria fer o fins on seria capaç d'aguantar en aquesta lluita són qüestions que no donen treva i encomanen l'estrès econòmic de butaca en butaca, com una pandèmia. Fins i tot una cosa que hauria de ser positiva com la revisió del privilegi no es viu com una cosa reconfortant, perquè el malestar i la projecció que sent cada persona en sortir del cinema, la majoria de les vegades, acaben sense materialitzar-se en fets individuals reals, i és en aquell precís instant que el poder del col·lectiu torna a caure en sac foradat. Tota la pel·lícula explota aquests sentiments contraposats fins a l'esgotament físic i mental: l'argument està perfectament filat per col·locar l'espectador en una situació d'absoluta vulnerabilitat emocional, un abisme incessant entre el que a un li agradaria ser i el que en realitat és. És bastant freqüent que una pel·lícula et faci empatitzar, però és extraordinari que impregni l'espectador de la mateixa simptomatologia física i mental que pateixen els seus personatges. A En los márgenes això passa, i és l'esperança definitiva perquè agafem tot aquest emprenyament, tristesa i impotència i ens aixequem del puto sofà.