Ocaña, reina de las Ramblas va néixer d’un encàrrec que la Neuköllner Oper de Berlín li va fer al dramaturg i director Marc Rosich: un nou espectacle amb repertori musical espanyol. A Catalunya, la peça es va estrenar l’any 2019 en el marc dels Terrats en Cultura, i s’ha pogut veure després en sales i espais diversos. És d’agrair la nova oportunitat que ens brinda l’Espai Texas d’apropar-nos a la vida del pintor i activista José Pérez Ocaña (1947-1983). L’actor i cantant Joan Vázquez té el personatge arrapat a la pell i el performa generosament cada dissabte a la nit, acompanyat a la guitarra per Marc Sambola, director musical de l’espectacle. Val a dir que aquesta nova reposició coincideix amb l’exposició La Ocaña, que la Galeria Mayoral dedica a l’artista sevillà, “pioner de la performance queer” —són paraules de Rosich— i icona de la Barcelona underground dels anys setanta i primers vuitanta.
Vázquez assumeix dos papers: Ocaña mateix —en una carismàtica i entendridora creació de personatge— i un expert en la seva biografia; alterna, així, el to arrauxat i l’acadèmic. A més, el relat en primera persona —la veu s’ha construït a partir de retalls de premsa, declaracions d’amics com Nazario i Alejandro Molina, textos de catàlegs i, és clar, el testimoni de l’artista a la pel·lícula Ocaña, retrato intermitente (1978) de Ventura Pons— es completa amb sambres i coples molt conegudes —entre elles, Yo soy esa, amb algun vers reescrit ad hoc, i Tatuaje—, servides per l’actor amb una sensibilitat exquisida. A més de la tarima on se situa el guitarrista, hi ha una tauleta amb calaixera i un desordre de blondes vermelles. Els intèrprets apareixen emmarcats per la platea a dues bandes del Texas, una cortina que es tenyeix de colors, i, al mur oposat, una pantalla on es projectaran fotos d’Ocaña, pintures seves i, puntualment, postals de la Barcelona de l’època: el Cafè de l’Òpera, la plaça Reial...
L’objectiu de la peça és homenatjar una figura que, abans de morir entre flames, “va encendre de vida i de color” les Rambles de Barcelona. Algú que va ensenyar que per fi es podia sortir a trepitjar el carrer amb llibertat, sense complexos, després dels quaranta anys de “negra dictadura”. A manera de desafiament explícit de la crononormativitat, Rosich opta per no restituir la vida d’Ocaña de manera lineal. Una de les primeres imatges que ens n’ofereix, després de la projecció dels seus quadres d’ulls enormes, correspon al curt d’art i assaig Ocaña, der Engel der in der Qual singt (1979) que Gérard Courant va filmar a la Porta de Brandenburg, a la frontera entre els dos Berlín; s’emet aquí sense so, com si fos una pel·lícula muda, i l’actor en escena ‒ventall, pinta, mantó‒ hi superposa la veu i els escarafalls de ploranera.
L’actor i cantant Joan Vázquez té el personatge arrapat a la pell
Ocaña es definia com a “libertataria” i renegava de les etiquetes. Declarava haver vingut al món per viure, somiar, pintar; per oferir “chou, exhibicionismo y cachondeo”. En una ciutat convertida en explosiu laboratori cultural, va esdevenir una autèntica icona de l’underground i la contracultura, i són història de la Transició les seves provocatives intervencions al Canet Rock, les Jornades Llibertàries i la manifestació del Front d’Alliberament Gai. Li agradava vestir-se de Manola —beata amb mantellina— o de Violetera, i es presentava com “la Pasionaria de las mariquitas”. Volia fer teatre al carrer, en llibertat, i no dins els límits d’un escenari. Pedro G. Romero, comissari de la mostra a la Galeria Mayoral, parla del caràcter votiu i processional del seu art, i considera que els trets més definitoris de la irrupció d’Ocaña en l’esfera pública són la reivindicació dels ritualismes populars i un retorn a formes simbòliques i fetitxistes.
L’obra de Marc Rosich també fa referència al desgraciat accident que va patir Ocaña mentre desfilava amb un estendard del Sol a la festa del seu poble, i que, sumat a “una hepatitis mal curada”, posaria fi a la seva vida. Estilitzadament vestit de dol i assegut a la tarima, el personatge entra en un estat d’elegíac recolliment i rememoració dels seus amors d’adolescència. Però, després d’interpretar Canción muerta de Marc Sambola —a partir de la suite homònima de Federico García Lorca—, canvia de to i de vestuari —ara opta per un vistós conjunt que combina cuir i lluentons— per exhortar-nos a l’alegria. Tal com apunta Isaias Fanlo al pròleg del volum Teatre trans i altres textos no normatius (Comanegra, 2020), el dramaturg es pren la llicència d’assignar-li a l’artista un gest d’activisme pòstum que té un sentit de reparació. Resulta emocionant la desimboltura amb què Ocaña parla de la seva pròpia mort, convertint el tràgic desenllaç en un al·legat i en una festa. L’excel·lent, afinada, generosíssima interpretació de Joan Vázquez aconsegueix que ens arribin amb molta força, des del primer moment, aquell encant de “malvaloca loca de querer” —que cantava Carlos Cano— i una aura de llibertat irreductible.