Estimat Jaime,
Fa un any vaig enviar-te unes quantes fotos del meu darrer passeig barceloní abans no acabés la Fase 3 de la primera desescalada, però no vas respondre'm. Te les havia enviat perquè la meva caminada va ser també un "paseo solitario en primavera", com aquella cèlebre passejada teva immortalitzada en un dels millors poemes de Moralidades, "Barcelona ja no és bona". Un any després, ara que el sorollot provocat per les maletes amb rodes és novament la banda sonora del centre de la ciutat i la nova normalitat ha esdevingut la vella normalitat de sempre, he tingut ganes de tornar a escriure't, però aquest cop amb paraules i per immortalitzar els gairebé quinze mesos en els quals el teu anhel va fer-se realitat: sí, durant un lapse de temps, la ciutat ens va pertànyer.
La plaça del Rei abans que tornés a estar plena de visitants que es pensen que està dedicada a un rei castellà. (@quadern_tactil)
A les places on avui ja torna a haver-hi il·lustres visitants suecs, japonesos o mexicans pagant 3 euros per un cafè o menjant paella congelada que per a ells és very tipical spanish food, fa pocs mesos només hi havia ciutadans barcelonins que descobríem Barcelona de nou, absolutament meravellats, gairebé com qui torna a escoltar vint anys després una cançó de la qual creia no recordar res i sorprenentment en taral·lareja fil per randa la lletra. Creu-me, les fotos que vaig enviar-te fa un any no eren ciència-ficció: és veritat que les altes palmeres i l'aroma sicilià de la plaça del Duc de Medinaceli han vist com una desena d'avis jugaven a petanca sense que cap corrua de turistes amb sandàlies i mitjons els esgarrés la partida. Però no només això. Quan van tornar les escoles, a Sant Felip Neri una bona colla de nenes i nens han tornat a jugar cada tarda a pilota intentant marcar gols a aquella façana ferida, gaudint de la plaça com si fos un pati. O que al Born, davant el portal més popular de Barcelona a Instagram, els únics ulls que han amanyagat les plantes d'aquella casa tan propera al monument de Rusiñol a la plaça Puntual han estat els de la seva propietària, que galleda en mà segueix regant encara cada dia les flors que converteixen aquella façana en un punt ancorat en una altra època.
Durant un temps, desenes d'alumnes de l'escola Sant Felip Neri han deixat d'aparèixer als àlbums de fotos de milers de visitants. (@quadern_tactil)
En una ciutat amb un model identitari basat a fer més esforços per acomodar aquells que la veuen que no pas els qui hi viuen, comprendràs que aquestes escenes més pròpies de la teva època que de la meva tenen alguna cosa d'encisador, per bé que no tot han estat flors i violes, sinó més aviat el contrari. Suposo que des d'allà on descansis, sigui on sigui, ja hauràs sabut sobradament que un virus invisible però mortífer va obligar a aturar gairebé en sec el món durant una bona pila de mesos. El coronavirus no ha afectat els aliments o els animals, com tampoc no ha afectat les màquines, però ha colpejat durant un any i mig la matèria primera del motor econòmic d'aquesta metròpoli que vas abandonar dos anys abans d'esdevenir olímpica: les persones. Mentre tot s'aturava, els pagesos van seguir sobrevivint i algunes fàbriques o petits tallers van seguir produint, és evident, però el turisme, l'oci, la restauració i la cultura van entrar en una letargia imperativa que ha arribat a convertir places i carrers de Barcelona en escenaris desèrtics, amb estampes més dignes d'un poble francès de províncies a les dues del migdia o d'una ciutat minuts abans d'un avís de bombardeig.
La plaça Sant Just i Pastor en una foto on només falta un pintor realista assegut amb un caballet. (@quadern_tactil)
Tu deies que "yo busco en mis paseos los tristes edificios,/ las estatuas manchadas con lápiz de labios,/ los rincones del parque pasados de moda/ en donde, por la noche, se hace el amor…/ y la nostalgia de una edad feliz/ y de dinero fácil, tal como la contaban", per això passejar per Barcelona abans no tornessin els turistes ha estat resseguir les cicatrius dels centenars de comerços que han hagut de tancar o dels milers de treballadors que han perdut la feina, sí, però també recuperar els escenaris d'una edat pretèrita i redescobrir racons de la ciutat amb l'emoció de quan s'obre un vi de gran criança que porta més de trenta anys reposant en la foscor, assaborint la identitat soterrada que durant tants anys la nostàlgia s'ha negat a deixar morir. De sobte, inexplicablement, asseure's a fer un cafè a la plaça Sant Agustí Vell sense problemes per trobar lloc a una terrassa o veure que l'estàtua de Guimerà a la plaça Sant Josep Oriol està rodejada de gent que sap qui és Àngel Guimerà ha permès deixar d'entendre el centre de Barcelona com un circuit temàtic per passar a comprendre'l com el que és: el rovell de la que, possiblement, sigui la ciutat del món a qui més vegades algun poeta ha escrit una oda.
El monument de Guimerà a la plaça Sant Josep Oriol envoltat de coloms que no han llegit mai Terra Baixa. (@quadern_tactil)
Mai no he cregut que Barcelona tingui la seva gran novel·la, ja que honestament penso que la gran novel·la de Barcelona són totes les seves odes. I de totes elles, la teva, nascuda a Montjuïc -com la de Verdaguer- i amb una mala bava de vellut -com la de Pere Quart-, és la metonímia d'aquesta metròpoli bella però imperfecta i que acull amb una abraçada a qui arriba pagant i escup fent la vida impossible a qui vol ser acollit sense recursos. "Cadascú és esclau de la seva sang i la seva història; jo sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d'una vella ciutat mediterrània", deia Josep M. de Sagarra, i possiblement Barcelona també és esclava dels seus errors, com tots. Com va escriure a la seva oda Joan Maragall, "tal com ets, tal te vull, ciutat mala", amb els defectes i els encerts, amb les il·lusions per complir i les decepcions consumades. Per això t'he escrit, enyorat Jaime, per explicar-te el ressentiment dels qui, com et va passar a tu, molts cops no entenem on s'han esvaït les promeses sobre aquesta ciutat dels prodigis que ens havien fet els nostres pares: les promeses que parlaven d'una Barcelona en la qual viure dignament, en la qual pagar un lloguer no signifiqués destinar tres quarts del sou o en la qual demanar un cafè amb gel en la teva llengua pròpia i acabar-se bevent un cafè amb llet no sigui el pa de cada dia. Ara que aquesta ciutat sembla tornar a desviure's pels qui la visiten mentre s'oblida de viure pels qui l'habiten, m'ha resultat impossible no tornar a mirar aquell reportatge fotogràfic amateur de fa un any, quan crèiem que la Barcelona d'excepció tenia els dies comptats i no imaginàvem que a finals d'estiu tot tornaria a ser excepcional.
El Pont del Bisbe que connecta la Generalitat i la Casa dels Canonges on Quim Torra va passar la Covid-19. (@quadern_tactil)
En efecte, el cobrefoc o les diverses mesures restrictives dels últims mesos han fet que aquella ciutat que havíem deixat de sentir nostra ens seguís pertanyent. Ni que fos en detriment de la nostra llibertat. Ni que fos de forma evanescent. Ni que fos amb carrers més buits, però genuïnament més plens de vida. Ni que fos com una il·lusió fugaç i imperfecta, com totes les coses reals de la vida que acabem enyorant. De totes les fotos que vaig fer fa un any, n'hi ha una que vaig decidir repetir fa poques setmanes, el dia abans de la fi definitiva de l'estat d'alarma i, per tant, del fet que el carrer del Bisbe es tornés a convertir en una rambla plena de grups organitzats amb un guia aixecant un paraigua i desenes de mòbils fotografiant la calavera del Pont del Bisbe. Gairebé un any després de la primera imatge, vaig tornar a disparar la càmera amb l'afany de fer una fotografia que capturés un moment inèdit, gairebé condemnat a mort, per això crec que més que prémer l'obturador amb voluntat de fer una foto, ho vaig fer amb la intenció íntima de fer un petó, o potser més aviat d'un adéu amb mocador blanc onejant al moll davant un vaixell que salpa, com un darrer comiat a la ciutat abans no torni a ser un film estranger sense subtítols.
Atentament,
P.