El tren s’atura a Plaça Catalunya, s’obren les portes i ens llencem a la sortida. Esquivem la riuada de gent que s’ha abraonat a l’andana i ja des de lluny visualitzo un imbècil que està aturat a la fila esquerra de les escales mecàniques. Esbufego. M’estic pixant des de la parada de Sant Cugat Centre. Circulem per la vorera dreta de la Rambla, repleta de captadors que ens interpel·len anunciant paelles d’un color groc llampant sospitós. Tinc la bufeta sense cap arruga. Percebo com s’acosta la resolució del meu mal, però una munió de gent amb la cigarreta a la mà bloqueja la porta del Teatre Poliorama. Em capbusso cap al vestíbul, aparto a unes senyores engalanades, i quan em sembla que el meu objectiu és a tocar, una cinta vermella em barra l’entrada. Merda. Surto del teatre, corro carrer amunt un altre cop i veig un rètol blanc, una llum brillant, la meva salvació: Pans & Company. Sense buscar l’aprovació de cap treballador entro i assalto la porta dels lavabos. Per fi.
El periple de l’heroi
El protagonista de Tot el que passarà a partir d’ara, l’espectacle que s’ha reestrenat al Teatre Poliorama i que es podrà veure fins al 16 de març, també viu un periple en una ciutat de ritmes frenètics, una cursa desesperada per arribar al seu destí (absolutament més transcendental que la meva anècdota). L’Èric, un noi de setze anys, interpretat per Nil Cardoner, surt de casa per dirigir-se a l’hospital i acomiadar-se per sempre més del seu pare, malalt de càncer.
El públic hem emergit del lloc més massificat i sobreestimulat de Barcelona, però un text esplèndid escrit per Joan Yago i un fantàstic i convincent Cardoner sota la direcció de Glòria Balañà, aconsegueixen que deixem enrere sorolls i turistes i ens endinsem completament en aquesta història
El públic hem emergit del lloc més massificat i sobreestimulat de Barcelona, però un text esplèndid escrit per Joan Yago i un fantàstic i convincent Cardoner sota la direcció de Glòria Balañà, aconsegueixen que deixem enrere sorolls i turistes i ens endinsem completament en aquesta història. Ho assoleixen construint una ficció molt ben documentada i usant, sobretot, el format del monòleg, que ens permet empatitzar. Ens agafen del cor, ens el premen i ja no ens el deixen anar fins al final.
El protagonista descriu l’entorn i els successos del seu camí a l’hospital, escenifica algunes accions i teatralitza diàlegs en un viatge que es presenta ple d’interferències, farcit de banalitats que es barregen amb els seus pensaments, reflexions i emocions. Un equilibri entre profunditat i trivialitat que resulta molt escaient perquè expressa com després de la mort, i malgrat el dolor dels qui queden, la quotidianitat material persisteix.
A més, tota l’estructura ens evoca al viatge arquetípic de l’heroi, on els boscos, dracs i mentors són substituïts per una ciutat delirant que encara conserva rastres d’humanitat. Els obstacles físics i temptacions també poden fer referència a la crueltat del món que l’adolescent descobreix massa d’hora, i als desafiaments psicològics que ha de superar (o haurà de continuar superant a partir d’ara). La construcció narrativa del camí i l’aventura, per tant, donen valor al tema de l’espectacle: el procés del dol i el pas de la infantesa a la maduresa adulta.
Una història dura, una proposta artística i lluminosa
Sense enfangar-se en el melodrama, però amb respecte i tendresa, la peça ens aproxima al tema de la mort. A més, s’omple d’escletxes de llum i píndoles d’humor, com el mateix procés d’un dol, on el plor i la rialla poden conviure. Són aquests moments de distensió els que ens permeten als espectadors no quedar ofegats en un mar de llàgrimes i, per tant, poder transitar de l’experiència estètica a la reflexió crítica. La veritat és que el fet artístic hi és present en tot moment. Amb la seva interpretació i amb els canvis de ritme verbals i corporals, Cardoner és capaç de traslladar-nos, amb una veu fins i tot una mica esgallada, els grisos de l’adolescència, entre l’apatia i l’excitació, entre la pretensió de fortalesa i la vulnerabilitat, de transcórrer les diferents emocions d’un dol (la ràbia, l’abisme, la culpa, l’alleujament...).
Precisament, el moviment corporal, ideat per Ariadna Monfort i gairebé muntat com una coreografia, nodreix la dimensió artística de la peça. Així com l’escenografia d’Ona Grau, on només amb un sofà, un micròfon i uns panells translúcids ens evoca a múltiples espais, a la vegada que obra un munt de possibilitats interpretatives i empasta molt bé amb el cromatisme del vestuari d’Adriana Parra. Aquest equilibri entre el realisme i l’abstracció també s’alimenta de la videocreació d’Alfonso Ferri, amb unes projeccions que no sabem si ens mostren els craters de la lluna o les cicatrius d’una pell. Plegats, construeixen imatges boniques que il·lustren metàfores, ni massa complexes ni massa corrents.
Tot el que passarà a partir d’ara és una proposta molt lúcida que aconsegueix emocionar-nos i, a la vegada, apropar-nos a la comprensió d’un tema que per poc tractat és pertinent
La proposta escènica es complementa amb un bon acompanyament de llums (a càrrec de Sylvia Kuchinow), de l’espai sonor (dissenyat per Àlex Polls) i de la presència puntual de tres músics (Juan Carlos Riaño, Andrés Vanegas Molina i Norberto Esteban Hoyos Múnera), que amb les seves cançons edulcorades creen contrastos, però, sorprenentment, també ens toquen la fibra en els moments més oportuns.
En definitiva, Tot el que passarà a partir d’ara és una proposta molt lúcida que aconsegueix emocionar-nos i, a la vegada, apropar-nos a la comprensió d’un tema que per poc tractat és pertinent. I tot, a través d’una experiència estètica que permet la reflexió autònoma i el gaudi artístic. Ara que l’espectacle ha tornat als nostres escenaris, aprofiteu la segona oportunitat. Us recomano que agafeu algun Kleenex per si de cas els ulls se us humitegen (o per si faltés paper al Pans & Company).