Fusta i resina, d'Ofèlia Carbonell (Brunzits, 2023), és el claríssim exemple que, quan es tanca una porta, s'obre una finestra. L'autora s'acomiada del món de la música clàssica i dona la benvinguda a la literatura, a la vida real, i a la vida adulta, en la ficció. La col·lecció Brunzits, dirigida per Juliana Canet, enceta així un espai literari que vol donar veu al jovent que fa temps que contribueix a la cultura catalana com un so d'electrodomèstic. De fons, discret, i necessari. En aquest primer volum, Carbonell relata planerament i breument experiències que són tant individuals i concretes que, en realitat, són propietat de totes les dones modernes que en algun moment han posat el peu a Barcelona.
Carbonell relata planerament i breument experiències que són tant individuals i concretes que, en realitat, són propietat de totes les dones modernes que en algun moment han posat el peu a Barcelona
Com prova la publicació de Fusta i resina? Estàs contenta?
Sí, tot està passant molt de pressa. Sento que els mesos abans que sortís van passar superlents. És estrany estar a l'altra banda. Normalment jo havia escrit sobre coses. I està sent una mica estrany veure com s'escriu sobre mi. Encara que les entrevistes són coses que he dit en veu alta, no haver estat jo qui les converteix en paraules és com... Uau.
Com va començar tot el procés?
Amb la Juliana va ser un acostament mutu, perquè no és que ella vingués a trucar a la porta, ni que jo li digués: "Publica'm un llibre". Però va coincidir. Suposo que quan ella devia començar a muntar aquest tema, va ser el moment en què jo vaig decidir escriure seriosament. No sabia com fer-ho, i vaig obrir un bloc per publicar coses més ficcionades, més literàries que les columnes. Vaig començar a crear idees, esbossos. Tenia un munt de documents començats amb diferents coses, com un puzzle. Un dia vaig veure que la Juliana feia una història al "close friends", perquè ens coneixíem d'haver compartit espais, per Gent de Merda, i així. El món del contingut en català. I va preguntar, literalment, al seu Instagram, si algú sabia escriure. Jo, que contesto stories molt alegrament, vaig dir, jo!
De sobte, et vas trobar amb el merder.
Sí! Li vaig passar el bloc, li vaig passar com alguns esborranys. Un dia em va dir que fes una proposta seriosa, per escrit. Li vaig passar i vam quedar. Allà va començar a tot.
Per tu segur que ha estat un repte, però per la Juliana, també Déu n'hi do.
Clar, no vull parlar per ella, però està supercontenta. A més a més, s'ho ha pres molt seriosament. Crec que podria haver passat de mi completament i m'ha acompanyat molt. M'ha llegit amb molta dedicació, i consultava amb altres editors. M'ha agradat molt l'experiència.
Fer-ho amb una amiga, o una col·lega, ho fa més fàcil.
Sí! D'ella me'n fiava, sabia que em prenia seriosament. Ella és més jove que jo, però generacionalment també em fiava bastant de la seva visió. Des del primer dia era com tenir una finestra al món fora de mi mateixa. Quan escrius, fa tot el dia que estàs parlant amb tu mateixa, i m'ha anat molt bé tenir la Juliana.
Deies que vas escriure el llibre en un moment en què et volies posar a escriure seriosament. Què és per a tu escriure seriosament?
Bé, volia fer ficció, no volia fer opinió. Que està molt bé fer opinió i estic molt agraïda de poder fer-ho. Però no tenia ganes d'escriure res més enllà del tema d'opinió o de crítica que he fet a vegades. Sempre he tingut molt clar que no soc periodista i no ho vull ser. M'agrada molt escriure i crec que, com jo escric a les columnes, es nota que no és periodístic, que té una visió d'autoficció literària. Volia veure si podia obrir la porta a escriure històries, o autoficció. Volia veure si podia dedicar-me a això, que això fos el meu ofici, encara que no és tan fàcil com m'havia imaginat. Va ser el gener de l'any passat, que vaig deixar una feina i vaig estar una mica en crisi. I vaig donar uns quants pals a cegues. Bé... Encara estic donant pals a cegues.
Sentia que no podia parlar del món de la música sense parlar de la precarietat que hi ha, perquè seria romantitzar-ho o inventar-me una història
Com d'autobiogràfic és el llibre?
Sí que té molt de mi, el llibre, tot el rerefons ha estat la meva realitat, tots els pensaments que expresso són meus. El sentiment envers el món de la música, el món de fora la música. El que passa que les situacions i els personatges són ficcionats. No és real res del que hi passa ni cap dels personatges està basat en ningú que conegui. Volia fer aquesta diferència perquè ningú s'enfadés, perquè ningú pensés coses rares, però alhora, tot surt de vivències que he tingut.
Hi ha un punt de política, al llibre. La diferència de classes, la nostra Barcelona i la Barcelona dels altres. És intencionat?
Sí. Però no volia semblar alliçonadora. Sentia queno podia parlar del món de la música sense parlar de la precarietat que hi ha, perquè seria romantitzar-ho o inventar-me una història. Simplement, volia descriure-ho com jo ho vaig viure i tal com jo sé que els meus companys ho van viure. De les primeres coses que vaig tenir clar que volia escriure era sobre la ciutat de Barcelona, perquè m'agrada molt Barcelona, però sentia que no s'estava escrivint sobre Barcelona des d'un punt de vista que jo pogués reconèixer com a meu. Tot i que quan jo vaig voler escriure això encara no sabia que sortiria al llibre de la Júlia Bacardit o el de l'Andrea Genovart. Volia entrar al joc de descriure la nit de festa a Barcelona, però no podia fer-ho evitant tot el que et trobes quan surts a Ciutat Vella. Hi ha molts turistes, molts locals que no estan pensats per a tu. No ho vull reduir a allò del tot és polític, però jo no ho podia separar. Són coses que em van afectar i que veig que afecten la gent del meu voltant i que s'han de poder explicar sense romantitzar-ho i sense convertir-ho en un pamflet.
Amb els moments del Pablo Bigotis, vaig pensar: equest home és totes les banderes vermelles que et trobes una nit de festa a Barcelona. Totes ens hem trobat un Pablo Bigoti.
Total. Volia que la protagonista tingués algun embolic amb algú per fer-ho més divertit, però no volia treure protagonisme al tema de la història, que és el rotllo de la música. Em feia gràcia posar-hi un interès romàntic que fos en antiromàntic. Jo admeto que va ser una mica "per les risas", encara que sigui poc d'escriptora misteriosa. També em servia perquè crec que a vegades el rerefons del llibre és com una mica depriment, per posar-hi una mica d'ironia. Sense voler ofendre a cap Pablo Bigotis que hi hagi pel món.
El llibre és un coming of age, però del pas a l'edat adulta. Com és escriure sobre això?
Jo, on vaig notar més diferència, no va ser quan vaig passar de l'institut de la universitat, ni tan sols quan vaig venir a viure a Barcelona en un pis d'estudiants. Quan sento més canvi és quan acabo d'estudiar i de sobte veig que he de decidir qui soc perquè fins ara era estudiant. Durant el llibre, sense voler fer spoiler, a la protagonista se li planteja un dilema. Llavors, si que el que volia és que, més que el que decidís la protagonista, l'important és el procés que fa per arribar a decidir. Jo no volia deixar gaire clar el que fa i el que no fa. Però era rellevant el procés de la protagonista.
La cultura hauria d'estar present dins de l'escola, a més de les assignatures amb sortides productives cap al món, no haurien de menystenir ni la música ni l'art
Has dit algun cop que el llibre és una carta de comiat al món de la clàssica.
Sí. Quan el vaig començar a escriure jo ja feia un any que no estava ni tocant l'instrument i vaig fer tota la carrera de música clàssica. Vaig estar deu anys que tot estava orientat a la música. No vaig tenir un tancament, perquè jo no havia pres la decisió de deixar de tocar. De sobte, un dia no tocava, de sobte estava una setmana sense tocar... Es va anar fent de mica en mica.
Mentre l'escrivia vaig sentir un procés dins meu, com si passés un dol. Quan vaig començar a escriure el llibre feia un any i mig que no escoltava música clàssica perquè em feia molta pena. Per escriure el llibre vaig haver d'escoltar-ne perquè parlo d'algunes peces i volia retratar-ho bé. Sento com si hagués passat per una ruptura i que ara ja ho he superat.
Llegint el llibre he pensat força en aquest perfil de nen que anava a classes de música perquè l'obligaven, i acabava avorrint-se de la música. Com ho podem fer perquè als nens no els sembli avorrida, la clàssica?
És complicat. Ja ni tan sols estem parlant de sistema educatiu, perquè és en horari extraescolar. El problema és que molts s'ho plantegen, no vull dir com un pàrquing de nens, perquè sé que els pares, quan els apunten, ho fan perquè pensen que és bo que aprenguin música. Però és que no hi ha les condicions perquè aquests nens, quan s'apunten, els vagi bé. Les escoles cada cop més es volen adaptar-se als ritmes accelerats de la societat actual. Els pares diuen que el nen s'avorreix a classe i les escoles de música diuen, d'acord, farem classes de mitja hora, i així pagueu menys. El problema és que la música és un llenguatge. Un cop ho comences a dominar pots fer coses, t'ho pots passar bé, però també té una part de llenguatge que és com l'anglès o el català. També coincideix amb un model molt precari per als professors. És tot una mica un desgavell. Sí que hi ha algunes escoles que ho plantegen bé, però potser són més cares, o potser són en altres barris. Hi acaben anant fills de músics o gent que ja està dins del món.
És un error que la música sigui un extraescolar més?
Sí, però clar, és molt difícil de justificar. És un llenguatge més, és un recurs més pel nen, que serveix per a moltes coses. Ens tira molt enrere si no som del món, escoltar clàssica, però perquè no tenim tan integrats els codis. Perquè sí que escoltem pop des de petits, i ho reconeixem molt més ràpid. Crec que la cultura hauria d'estar present dins de l'escola, a més de les assignatures amb sortides productives cap al món, crec que no haurien de menystenir ni la música ni l'art. Vull dir, escric com escric perquè he estudiat música. Tot són eines per construir murs i entendre millor el món.
Com és que has decidit escriure una història i no compondre alguna cosa?
Clar (riu). És que crec que em va millor escriure que la música. Escric des de petita. Llegia molt, escriure era un hobby. Encara que la música fos una extraescolar i després una carrera, sempre tenia un raconet per escriure i llegir a la nit. Però clar, un hobby a què dediques moltes hores. I a vegades et surt bé. Jo, per casualitats de la vida, amb la música no tenia tanta facilitat.
Anant a la filosofia de la col·lecció. La idea del brunzit, de donar veu al jovent que és com un soroll de fons, necessari perquè tot funcioni. Et sents còmode en aquest espai?
Sí. Crec que algú va publicar alguna cosa dient... 'Impulsar veus desconegudes', o alguna cosa així. Algú altre deia veus joves. Jo estic més còmode en haver estat com a rerefons. Perquè sí que és veritat que fa molts anys que publico cosetes. Això de les veus de fons m'agrada. I Brunzits és una paraula molt maca. Però això d'impulsar veus desconegudes, ja no ho secundo.
És igual el que facis a Internet, perquè surten tantes coses que a qui no li sembli bé no les llegirà o com a molt farà un tuit lleig
Què creus que necessita aquest Brunzit, aquest soroll de fons, per continuar funcionant?
Que la gent s'animi a fer coses. Jo he crescut amb Internet. Vaig aprendre un munt de llegir blocs d'arreu del món, de veure canals de YouTube. Tots estem fent com una mena de cercle. És molt guai que es renovi, que segueixi, que no siguin sempre les mateixes veus i que tothom que tingui ganes d'aportar alguna cosa que ho faci. Perquè com més coses es facin més probabilitats que surtin coses genials. A Internet també hi ha la doble cara que et facilita voler dir coses, però, per altra banda, fa més por exposar-se. I jo penso que és igual, perquè surten tantes coses que a qui no li sembli bé no les llegirà o com a molt farà un tuit lleig.
Per a qui has escrit aquest llibre?
Jo vaig estudiar violoncel. Amb qui poses més hores durant el teu dia és el teu instrument. El violoncel era gros i jo el duia a sobre. A més, te'l compres per sempre perquè és molt car, perquè és com comprar-se un cotxe. Li volia dedicar al meu violoncel.