Recordava el periodista musical Jordi Meya a les pàgines de la revista RockZone, que "quan el 22 de juny de 1993 Offspring van actuar a la sala Garatge de Barcelona telonejant NoFx, ningú dels que hi vam anar, vam quedar especialment impressionats amb el seu directe. Més aviat al contrari. Ni de bon tros podíem imaginar que acabàvem de veure un grup que tan sols uns mesos més tard es convertirien en un dels més grans del planeta". Molt probablement, ells tampoc.
Després de l’apogeu que va viure a la dècada de 1970, la música punk es va convertir en un gènere underground que funcionava al marge d'una indústria controlada per la MTV, les bandes de heavy metal del Sunset Strip de Los Angeles i les discogràfiques multinacionals que no volien córrer riscos comercials. No obstant això, a principis de la dècada dels 90 va succeir un fet inesperat: el grunge es va convertir en un fenomen mundial gràcies a l'èxit de bandes com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden, que citaven a les icones del punk d’antany com alguns dels seus màxims referents. Aquest gir de guió va posar cap per avall l'escena mainstream nord-americana i va aconseguir que les guitarres distorsionades i la rebel·lia juvenil tornessin a popularitzar-se gràcies als articles que apareixien en fanzines i al suport de les emissores de ràdio universitàries.
Smash es va convertir en el disc editat per un segell independent més venut de tots els temps catapultant Offspring a la fama mundial
Totes aquestes coincidències van permetre que una nova onada de bandes de punk californià, que fins aleshores funcionaven de manera autogestionada, despertessin l'interès dels mitjans de comunicació generalistes i arribessin a un públic massiu. Vist en perspectiva, es pot considerar que 1994 va ser l’any de l'explosió d'aquest fenomen musical perquè, amb pocs mesos de diferència, van arribar al mercat discos tan emblemàtics com Let's Go de Rancid, Punk in Drublic de NOFX, Dookie de Green Day i Smash d’Offspring. El primer va connectar amb un sector del públic que enyorava els clàssics del gènere. El segon es va consolidar com la banda sonora oficial a tots els skate parks dels Estats Units (i, per extensió, a tot el món). El tercer va ser guardonat amb el Grammy al millor àlbum alternatiu. I el quart es va convertir en el disc editat per un segell independent més venut de tots els temps, catapultant Offspring a la fama mundial.
Sortiu i jugueu
Per desxifrar la influència d'aquest àlbum i el seu impacte és necessari fer un petit viatge en el temps. Offspring, la banda formada pel cantant Dexter Holland, el baixista Greg K, el guitarrista Kevin "Noodles" Wasserman i el bateria Ron Welty, es va formar a la ciutat californiana de Garden Grove a principis de la dècada de 1980, quan la majoria dels integrants encara estaven a l'institut. Després d'un parell de senzills i de diverses maquetes, el 1988 va signar amb el segell independent Nemesis Records i va entrar a l'estudi amb el productor Thom Wilson (que havia treballat amb Social Distortion) per gravar un primer àlbum homònim. Tot i que la banda va fer una gira de presentació de sis setmanes pels Estats Units, les vendes no van acabar de funcionar com s’esperava i, fins i tot, en Noodles va ser apunyalat durant un concert en suport al moviment antinuclear. "El punk sempre s'havia tocat en clubs apartats a les pitjors parts de la ciutat. No ens permetien actuar a Sunset Strip. No ens permetien tocar al Roxy ni al Whisky", va comentar el guitarrista en una entrevista. "Ens relegaven a llocs situats en carrerons a les parts industrials. Però tot això estava canviant".
Aquella situació de precarietat va començar a donar senyals de canvi el 1991, quan Offspring va signar amb el segell independent Epitaph Records, fundat per Brett Gurewitz (guitarrista de Bad Religion). Un any després va presentar el seu segon àlbum, titulat Ignition, que va superar les modestes expectatives comercials de la discogràfica i de la mateixa banda. Després de la gira de presentació, els quatre membres es van tancar al garatge del cantant per compondre nou material per al seu tercer àlbum. Les sessions de gravació amb el productor Thom Wilson van tenir lloc entre gener i febrer de 1994 als estudis Track Record de Hollywood amb un pressupost de tan sols 20.000 dòlars.
Les sessions de gravació amb el productor Thom Wilson van tenir lloc entre gener i febrer de 1994 als estudis Track Record de Hollywood amb un pressupost de tan sols 20.000 dòlars
Smash (títol del tot premonitori), va arribar a les botigues el 8 d’abril d'aquell mateix any (tot just tres dies després que Kurt Cobain, icona d'aquella generació, se suïcidés) amb una portada que mostrava un esquelet humà vist a través d'una radiografia, encara que no va començar a tenir èxit fins que l'emissora KROQ de Los Angeles va posar en rotació el senzill Come Out and Play. Gràcies al seu inconfusible riff de guitarra, la seva tornada contagiosa i el seu missatge contra la violència juvenil als carrers, aquesta cançó es va convertir en un himne i va assolir el primer lloc a la llista de rock modern de la revista Billboard durant dues setmanes consecutives a l'estiu de 1994. "Llavors, jo era estudiant de postgrau i anava cada dia a la universitat en un cotxe de merda passant per l'est de Los Angeles, on estaven les bandes", va explicar el cantant, que avui dia, més enllà de la seva trajectòria musical també destaca com tota una eminència en el camp de la biologia molecular, en una entrevista. "Vaig estar allà el dia dels disturbis de Los Angeles. Així que era molt conscient d'aquesta part del món".
El que va succeir a continuació va excedir totes les previsions, fins i tot les més optimistes. A partir de l'èxit de cançons com Self Esteem i Gotta Get Away, que abordaven temes com les relacions tòxiques i el desig d'escapar de la realitat, la banda californiana va connectar amb tota una generació de joves (l'anomenada Generació X) que buscava el seu lloc en el món, l’autenticitat més enllà de les campanyes de publicitat de les grans marques i els seus propis referents culturals enmig d'un context social marcat pels canvis polítics (Bill Clinton acabava de ser elegit president), la incertesa econòmica, les notícies poc esperançadores de la CNN i l'auge de les empreses punt com.
La gira de presentació va començar el maig de 1994 als Estats Units i va marcar un punt d'inflexió en la trajectòria d’Offspring perquè, inicialment, actuaven com a teloners de bandes afins com Pennywise, Bad Religion o SNFU, però ràpidament es va posicionar com a cap de cartell gràcies a l'èxit assolit per Smash. Després van recórrer Europa (van recalar a Barcelona el 29 de novembre, aquesta vegada actuant a la sala 2 de Zeleste, l'actual Razzmatazz) i van oferir els seus primers concerts al Japó i Austràlia. Al final de la gira ja havien deixat enrere el circuit de clubs i estaven actuant en teatres i pavellons. A més, el 1995 van recuperar els drets del seu primer àlbum i en Dexter Holland i en Greg K van crear un segell anomenat Nitro Records amb el que van reeditar-lo i també van donar suport a bandes de punk amb les quals havien estat de gira, com The Vandals, Guttermouth i Jughead's Revenge.
La gira de presentació va començar el maig de 1994 als Estats Units i va marcar un punt d'inflexió en la trajectòria d’Offspring
Smash va ser un dels àlbums més exitosos de 1994 gràcies als onze milions de còpies despatxades arreu del món, convertint-se en el disc més venut de la història publicat per una discogràfica independent. “Era aclaparador i fins i tot terrorífic”, recordava Gurewitz en una entrevista per a Rolling Stone el 2014. “En aquell moment Epitaph era una empresa de cinc o sis persones. I teníem aquesta demanda increïble. Teníem discos d'Offspring ocupant tot l'edifici de la discogràfica a Santa Monica Blvd., des del terra fins al sostre. L'interior de l'edifici semblava un cub Rubik de palets amb vinils, cassets i CD's d'Offspring”.
Com era d'esperar, aquest èxit va despertar l'interès de les multinacionals cap a la música punk. Bandes com Rancid, NOFX i Pennywise van rebre ofertes molt temptadores per abandonar els seus respectius segells independents. Offspring, evidentment, també van ser temptats amb una poma del desig que van acabar mossegant el 1996, quan van abandonar Epitaph Records després d'una agra disputa contractual i va signar amb Columbia Records amb què, en un moviment similar al que havien fet Green Day tres anys abans, van publicar el seu següent àlbum, Ixnay on the Hombre (tot i que a Europa va continuar sent distribuït per Epitaph).
Per a molts seguidors primerencs de la banda, allò va suposar una traïció als ideals contraculturals del punk. Una situació que el líder del grup va descriure de la següent manera: “No és irònic? Comences una banda de punk perquè sents que estàs sent exclòs. Llavors la teva banda es fa gran i tornes a ser exclòs un altre cop”. Les crítiques, però, no van afectar la seva popularitat. La realitat, però, va ser que Dexter Holland i companyia van sumar un altre èxit massiu el 1998 amb la publicació del seu cinquè àlbum, Americana, del qual n'han venut més de 20 milions de còpies des de la seva aparició.
No és irònic? Comences una banda de punk perquè sents que estàs sent exclòs. Llavors la teva banda es fa gran i tornes a ser exclòs un altre cop
Trenta anys després, la història de l'àlbum Smash d’Offspring es pot llegir com el relat de l'auge, la consolidació i la (sobtada) caiguda del punk californià com a fenomen musical. Les seves cançons van representar de manera clara i directa la frustració, la rebel·lia i l'alienació de la joventut d'aquella època i van tenir un efecte instantani en la moda, el cinema, la publicitat i la cultura popular, que llavors encara es debatia entre mantenir-se fidel als ideals alternatius o deixar-se arrossegar pel corrent mainstream. Un salt mortal que va dinamitar la credibilitat de moltes bandes, però que va resultar molt lucratiu per a les multinacionals, que van esprémer sense miraments les últimes espurnes d'aquella música autèntica i inconformista, al mateix temps que presentaven a successors aptes per a tots els públics com Sum 41 o Good Charlotte. Però això és una altra història que també mereixeria ser explicada...