Hi ha efemèrides que fan mal perquè et fan sentir vell, però també perquè et fan adonar que ja no es fan sèries com les d’abans. És el que va passar a l’homenatge que el Serielizados Fest va fer per celebrar els 30 anys d’Oh! Europa al Teatre del CCCB. Ho va definir molt bé un dels seus principals artífexs, Joan Lluís Bozzo, en pujar a l’escenari després de la projecció del (magnífic) capítol en què els protagonistes visiten Itàlia: “quin mal rato que ens heu fet passar, cabrons”. Bozzo va compartir taula amb altres membres de l’equip, com Anna Rosa Cisquella, Victòria Pagès, Genís Hernández, Joan Vives i Marçañ Cruz, moderats per Oriol Puig Taulé.
Més enllà de constatar l’inexorable pas del temps, els seus protagonistes, amb la complicitat d’un públic entregat i rialler, van constatar que Oh! Europa forma part d’un estil de fer televisió que ja no es fa perquè ara, com va dir Victòria Pagès, “al cap d’un mes la gent ja no recorda la sèrie”. Era la primera sèrie de Dagoll Dagom i per a molts dels intèrprets era la seva primera experiència televisiva. “Eren decorats de veritat fets pels germans Castells. A cada capítol tot era nou”, va recordar Anna Rosa Cisquella, al qual Pagès va afegir que “treballàvem tota la setmana junts. Vam fer una unió molt gran que ara és gairebé impossible que fer”.
Joan Lluís Bozzo va explicar que Oh! Europa va néixer quan es va constituir la UE, inicialment amb dotze països: “ens van encarregar fer les campanades de Cap d’Any i vam presentar un projecte en què cada campanada sonaria en un dels països, i hi hauria cançons i esquetxos. Els va agradar tant la idea que en van voler fer una sèrie”. El seu èxit va ser inapel·lable, sobretot perquè parlem d’un temps en què qualsevol programa que s’emetia a aquella hora "tenia un 21 % de share de base, i a vegades molt més". Això va passar, per exemple, a l’episodi situat a Holanda, que va comptar amb la presència de Ronald Koeman. “Va fer 1.200.000 espectadors”, van dir, tot i que “Koeman es va endur la meitat del pressupost”.
El seu èxit va ser inapel·lable, sobretot perquè parlem d’un temps en què qualsevol programa que s’emetia a aquella hora "tenia un 21 per cent de share de base, i a vegades molt més"
Entre les nombroses anècdotes de l’acte, el fet que el conductor de l’autobús, interpretat per Genís Hernández, no tenia permís de conduir (“ni encara en tinc”, va subratllar), els tiberis que es regalaven durant els rodatges, la il·lusió durant els càstings que la sèrie els permetria viatjar de veritat (van anar “a Sant Just”, va indicar Bozzo) o que Marçal Cruz, tècnic de so professional, després va treballar a la postproducció de la seqüela de la sèrie, Oh! Espanya. Quan la UE es va ampliar a 27 països, Dagoll Dagom va plantejar aprofitar-ho per fer més episodis, però “van passar de la nostra cara”. “Me la imaginava més gran!” deia l’Ampariues a la sèrie cada cop que es trobava un monument famós. Al Serielizados Fest va quedar clar que Oh! Europa és més gran del que mai ens hauríem imaginat.