Estem asseguts a les butaques del Teatre Lliure de Gràcia esperant l’inici d’Olympia (en cartellera fins al dia 2 de febrer), el nou espectacle de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974). Els llums estan encesos, se sent la remor de la gent posant-se còmode i el meu pare, actor jubilat, em diu:
—Fa anys, sobre aquestes butaques—m’assenyala—, hi havia un balcó que formava part del públic. Des d’allà vaig veure Eduard II d’Anglaterra. Era la primera vegada que venia al Lliure i em vaig quedar impressionat. Vaig pensar, “això és el que jo vull fer”.
—Ostres, aquesta caixa negra es pot transformar molt, no? A vegades és tan diferent que ni tan sols em sembla el mateix lloc.
Encara no ho sabem, però amb aquestes paraules estem convocant el tema d’Olympia, un espectacle multidisciplinari que parla, precisament, de les possibilitats creatives del teatre, de la capacitat evocadora dels espais i del poder dels referents artístics. En concret, recull dos dels referents personals de Carlota Subirós, que són la matèria que es desplega al llarg de l’espectacle i que, alhora, van inspirar la seva creació. Un amor a uns referents concrets i a les arts vives en general que, més enllà de ser compartits o no amb els espectadors, Olympia aconsegueix fer-nos sentir (caldrà veure si amb tota mena de públic i edats).
Una ment i un teatre
Per una banda, el mateix Teatre Lliure, un projecte artístic inaugurat després de la mort de Franco, que en els seus inicis anava carregat d’una energia transformadora. Subirós el va freqüentar com a espectadora meravellada quan era una nena. Per altra banda, el cantautor Paco Ibáñez, símbol de la llibertat i la resistència antifranquista que un 2 de desembre de l’any 1969 feia un concert emblemàtic al Teatre Olympia de París. Només amb una guitarra, el valencià posava veu i música a poemes de Góngora, Lorca o Quevedo. L’entrega del públic va quedar gravada en un vinil que anys després Subirós escoltava, entusiasmada, a casa els seus pares.
Així, la peça parteix de l’experiència personal de la creadora i directora, però es filtra per la dramatúrgia de Ferran Dordal Lalueza i s’encarna, com ja havíem vist amb l’adaptació de La Plaça del Diamant al TNC (2023), en un repartiment coral completament femení: Lourdes Barba, Paula Jornet, Vicenta N'Dongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey.
Les sis actrius aconsegueixen transportar-nos a l’interior d’una ment creadora feta de reflexions, cançons, poemes, records i imatges vistes i viscudes dins del mateix Lliure i en els entorns propers al carrer del Montseny
Amb una dicció clara i neta, una presència ferma i la força expressiva de les seves mirades, les sis actrius aconsegueixen transportar-nos a l’interior d’una ment creadora feta de reflexions, cançons, poemes, records i imatges vistes i viscudes dins del mateix Lliure i en els entorns propers al carrer del Montseny. Un collage que comença pel que és més personal, però que en la mesura que creix i es comparteix es transforma en una experiència col·lectiva que acaba en una comunió amb el públic.
Per traslladar-nos la sensació que som dins d’una ment i d’un teatre, l’espectacle utilitza encertadament les diferents tècniques escèniques, que ens evoquen a un estat quasi de fantasia. Les actrius apareixen d’entre els racons com si fossin ratolins que viuen dins del teatre, o productes de la imaginació que Subirós convoca i emergeixen del no-res. L’escenografia de Max Glaenzel, aparentment buida, es desplega a través de portes, trapes i ginys, fent un ús molt creatiu de l’estructura teatral i els seus budells. Els accessos i obertures, com escletxes, subratllen la part més física del teatre, que se’ns presenta aleshores com un element orgànic, viu i sensible. Unes imatges evocadores precioses que agafen força gràcies a la feina de Raimon Rius amb les llums, que a través de tonalitats diverses mimetitza les diferents expressions del text: la blancor de la confusió, la calidesa ataronjada del record o la lluminositat de la inspiració.
A tot això, li hem de sumar l’espai sonor de Guillem Llotje, qui crea atmosferes suggeridores fetes de música electrònica i veus indesxifrables femenines que s’alternen amb adients silencis absoluts. Una sonoritat que es combina, sense eclipsar, amb les expressions musicals en directe de les actrius, sobretot encapçalades per unes fantàstiques Neus Pàmies, Paula Jornet i Kathy Sey.
Cap al final, l’obra matisa encertadament (perquè si no cauria en un pou d’ingenuïtat i idealització irrellevant) l’aparent meravella dels referents artístics, tot connectant el passat amb el nostre present i qüestionant l’ús de la cultura per combatre les injustícies del món. Una reflexió política pertinent, perquè els fantasmes de l’Espanya fosca a què cantava Ibáñez han tornat a emergir, però, en canvi, el sentit de les paraules grandiloqüents que ell interpretava s’ha desvirtuat (ara la ultradreta també utilitza la paraula “llibertat”).
Lluny de caure en la nostàlgia o en la desafecció política, l’espectacle s’aferra a la cultura com una eina de reflexió política universal
Amb tot, lluny de caure en la nostàlgia o en la desafecció política, l’espectacle s’aferra a la cultura com una eina de reflexió política universal, al teatre com un espai de trobada per recuperar la força de la lluita i al record dels referents individuals i col·lectius per resignificar el sentit de les paraules. Per mitjà del contingut, però també de la forma, Olympia aconsegueix traslladar al públic una sensació d’optimisme amb l’objectiu de continuar galopant en la reivindicació política. Amb la voluntat de ser un cant contra el feixisme, aquesta vegada, amb rostre de dona. A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar...
S’acaba la funció, anem al bar i el meu pare es topa amb l’actriu Lourdes Barba. Xerren dels inicis del Lliure, un teatre pròxim i revolucionari. S’emocionen i jo sento enveja del que han viscut, d’aquest moment de la cultura i la Barcelona catalana i reivindicativa. I, com ens demana l’obra (que mirem els espais que recorrem i que ens envolten), quan surto del teatre i vaig cap al metro em trobo un munt de Glovos, sento dues guiris que parlen anglès i veig una bakery per expats que han retolat amb la paraula “POESIA”. M’aferro a Olympia per no defallir.