Omar Rodríguez-López ho va tenir clar ja de ben jove: volia gravar-ho tot amb la seva càmera per immortalitzar el seu pas per la vida (al principi li interessava més el cinema que la música). L'objectiu primari no era, ni de bon tros, utilitzar aquest material perquè després Nicolas Jack Davies fes un documental basat en ell i The Mars Volta, el seu grup (també en va dirigir un sobre Mumford & Sons i un altre sobre la història del segell discogràfic Trojan Records). Sens dubte, la parella artística que formen Omar Rodríguez-López i Cedric Bixler-Zavala ha estat sempre a l'abisme. Sent conscients que eren immigrants als Estats Units i que, d'alguna manera, l'entorn els miraria amb recel. La desconfiança pròpia d'una societat que, fins que no aconsegueixes cert estatus, examina amb lupa cada moviment. I així, des de la incertesa i la precarietat, van començar a caminar a El Paso aquestes dues ànimes bessones que estaven destinades a creuar-se.
En aquest guió hi ha mort, traïció, addiccions, però, sobretot, hi ha amor
Omar and Cedric: If this ever gets weird toca molts temes difícils, no només els relacionats amb la música i el fet de ser en una banda. En aquest guió hi ha mort, traïció, addiccions, però, sobretot, hi ha amor. Per moltes coses, com la lleialtat entre companys, quan, en moments delicats, saps que cal posar-se a la pell de l'altre. Com quan Cedric, davant d'una situació econòmica de risc, li demana al seu amic Omar de reactivar At The Drive-In per fer una gira i així obtenir ingressos. En tot cas, ho faran sense embuts ni condicions: el repte és aconseguir diners. De fet, aquella etapa estava liquidada i cremada, però s'obre de nou aquesta porta per una necessitat imperiosa. Abans havien passat per altres processos, amb projectes que no eren tan oposats a aquell. Potser més ancorats en l'experimentació i la voluntat de créixer. Al seu dia, la nau d'At The Drive-In es va fer molt gran, i el més greu és que en la recta final els era incòmoda. I no era aquesta la idea que tenien com a grup. Encara que partissin d'una òptica punk i independent (o hardcore en qualsevol de les seves variants), no volien que els veiessin com una alternativa a Nirvana, ni que en els seus concerts prevalguessin els pogos i la violència. Per això, quan els van proposar de col·laborar amb el productor Ross Robinson, que havia treballat amb bandes com Korn (precursors del nu-metal), s'hi van oposar. Tot i que després van acceptar, i el resultat va ser remarcable. Només calia escoltar el disc Relationship of command.
Tota la veritat
La història d'Omar i Cedric ha fet molt voltes, amb infinitat de girs i múltiples dificultats; una narració crua i abstracta. Amb aquesta idiosincràsia, la d'uns músics inclassificables que advoquen per la llibertat creativa, sense patrons fixos i sense límits. En la seva trajectòria s'han creuat personalitats amb molta categoria: Flea els va ajudar quan ho necessitaven, John Frusciante va ser una font d'inspiració, Rick Rubin va posar pau i ordre, i fins i tot hi havia un Zack de la Rocha que no ha deixat de reivindicar-los. El documental en si parteix de la sinceritat i l'honestedat. Encara més, quan toquen temes dolorosos, com la mort del seu company i gairebé germà Jeremy Michael Ward (també la del teclista Isaiah "Ikey" Owens), s'obren en canal, explicant el distanciament, que difícil era encaixar una peça com aquesta, perduda en l'addicció; com els consells queien en sac foradat. Passa el mateix en el moment en què Omar i Cedric agafen camins diferents perquè la cosa fa aigües.
Omar, cada vegada més professional i compromès amb la seva causa artística i aquesta hiperactivitat patent a l'estudi, contrastava amb el bloqueig vital i musical de Cedric, que va caure a les mans i a la trampa de la Cienciologia
Omar, cada vegada més professional i compromès amb la seva causa artística i aquesta hiperactivitat patent en l'estudi, contrastava amb el bloqueig vital i musical de Cedric, que va caure a les mans i a la trampa de la Cienciologia. Un capítol misteriós i tenebrós del qual en va sortir. I allà, al seu costat, hi era Omar, malgrat que hi havia més vidres trencats del compte i temes per polir, el seu amic li va donar un cop de mà. El normal quan t'uneixen tantes coses i ets part de la família. I després de tants projectes, alguns funcionant com a pont per a altres, com De-Facto (aquí amb la influència porto-riquenya molt present) o Antemasque (amb Flea al baix), el múscul és a The Mars Volta i la seva coctelera còsmica. Rere la llavor de discos com De-Loused in the Comatorium o Frances the Mute, el 2022 (després de la separació del 2013) tornaven amb un disc homònim que era, abans que res, el revifament d'un foc del qual encara quedaven brases. I aquesta flama ens estranyaria que es tornés a apagar. En el fons, Omar i Cedric són com una germandat, i en aquest relat, el del documental que ha dirigit Nicolas Jack Davies, hi ha tota la seva veritat.